Una de les principals característiques de l’anomenat ‘model clàssic’ de cinema és la pretesa invisibilitat del dispositiu. La voluntat d’immergir els espectadors en la ficció passa per fer-los oblidar que existeix una realitat al marge de la fantasia projectada a la pantalla (la foscor de la sala de cinema hi contribueix), i això implica també que perdem la consciència de que la història que està prenent forma davant dels nostres ulls està sent explicada per algú. Per tant, els recursos tècnics i l’acció narradora no s’han de notar (d’aquí la importància de principis estilístics com la continuïtat de les imatges encadenades).
Aquesta és la teoria. La realitat és que gairebé totes les pel·lícules, fins i tot les més ‘clàssiques’, compten amb moments en què el dispositiu es fa evident de forma més o menys explícita, sense perjudici de l’encanteri que ens manté atents a les imatges i a allò que hi passa, mantenint la nostra incredulitat en suspensió.[1]
Fins i tot les propostes més radicals –aquelles que arriben a mostrar-nos les càmeres que filmen l’acció o que ens alerten que els individus amb els quals estem empatitzant no són més que impressions en cel·luloide–, volen en algun moment que ens interessem per la vida imaginària dels seus personatges.[2]
És cert, això sí, que aquests casos extrems ens fan prendre, com a espectadors, una major consciència de la materialitat i de la condició construïda de les pel·lícules. Motiu pel qual els trobem en l’obra de cineastes desitjosos de desafiar les convencions del cinema ordinari, per raons ideològiques o estètiques. Són moments que ens treuen de la pel·lícula per portar les nostres reflexions cap a un altre terreny.
N’hi ha d’altres, en canvi, que busquen intensificar la nostra vivència de la ficció. A The Deer Hunter (1978, Michael Cimino), per exemple, assistim a la celebració d’un casament que segueix un ritual d’origen rus. En cert moment, els nuvis han de beure d’uns gots units per una barra de ferro. Han de fer-ho alhora i aconseguir, malgrat la dificultat que suposa, no vessar gens ni mica de líquid; si ho aconsegueixen, diuen, seran feliços per sempre. La cosa comença bé, però de sobte, un pla detall del vestit de la noia delata que algunes gotes han escapat de la seva boca. Són tan poques que cap dels presents a la festa, ni la mateixa núvia, se n’adona, de manera que tothom celebra la pretesa seva bona sort. Nosaltres, però, ho hem vist, i de seguida pensem: “Ai, alguna cosa els hi passarà”.
Efectivament, la cosa no acaba bé per a la parella. La imatge, doncs, ha estat profètica, i el fet que n’haguem estat els únics testimonis posa en evidència la nostra condició d’espectadors. És a dir, que no som dintre de l’escena acompanyant els personatges, com pretén el sistema clàssic ideal, sinó en una posició privilegiada, situats en certa mesura al marge de la resta.
Com deia, no es tracta de res que hagi de fer trontollar la nostra entrega a la diegesi. Però és una mostra clara que la pel·lícula no es limita a contemplar uns fets, sinó que els explica (a la seva manera), i ho fa per a nosaltres.
[1] Això és degut a que l’estil clàssic és una entelèquia, mai escrita ni practicada al peu de la lletra, només teoritzada.
[2] Deixo a banda els plantejament d’allò que s’anomena ‘cinema experimental’.