Fa uns mesos que no us parlo sobre cap sèrie de Netflix. Hi tornem per un dia? Fa unes setmanes em vaig creuar amb un article que anunciava l’arribada a Netflix d’una nova sèrie sobre (i dirigida a) adolescents. De fet, aquest és el target principal d’aquesta plataforma, així que no em va estranyar. El que em va cridar l’atenció va ser el primer destacat que acompanyava el titular: “la nova sèrie de Netflix és una barreja d’elements que podem trobar a les sèries nord-americanes The end of the fucking world i Stranger Things”. “Mare meva, on anirem a parar”, va ser el primer que vaig pensar. Si has vist les dues sèries, entendràs la meva sorpresa. Uns dies després, Twitter es va començar a omplir de comentaris de gent que havia vist la sèrie i, com que la corrent tira molt, vaig decidir donar-li una oportunitat. Parlem sobre Esta mierda me supera?
L’adolescència és una de les etapes vitals que vivim amb més intensitat, en tots els aspectes: som vulnerables, ens estem descobrint, els nostres cossos canvien, les nostres relacions personals també, creixen les inseguretats i, massa sovint, ens sentim pressionats per ser algú que en realitat no som, simplement per encaixar en un grup o per deixar de sentir-nos jutjats. Doncs aquesta és l’essència d’Esta mierda me supera: el viatge emocional de la protagonista cap a la maduresa.
Protagonitzada per una magnífica i magnètica Sophia Lillis (It), la sèrie es basa en una altra tira còmica de Charles Forsman, com també passava amb The end of the fucking world, amb qui també comparteix director: Jonathan Entwistle. En aquest cas coneixem i seguim la història de Sydney, la típica adolescent que ha de conviure amb els típics problemes d’adolescents: descobrir la seva identitat sexual, l’amor no correspost, la pèrdua de la virginitat, frustracions, inseguretats pels canvis hormonals, la mort d’un pare… però tot acompanyat de superpoders i sang.
La sèrie comença amb la protagonista corrent per un carrer, plena de sang a la cara i a la roba (una escena que a molts els recorda a Carrie de Stephen King), i capítol rere capítol arribarem a descobrir com ha arribat a aquest punt. La Sydney, igual que l’Aslyssa a The end of the fucking world, ens explica la seva història a través d’una veu en off, llegint en veu alta tot allò que escriu al diari que li serveix per desfogar-se. Com reaccionaríeu vosaltres si d’un dia per l’altre descobríssiu que podeu moure objectes amb la ment? La Sydney ho aconsegueix només en els moments de debilitat i d’ira, quan se sent jutjada o pressionada, i són moments en què no pot controlar els poders que acaba de descobrir. Per això, en aquesta sèrie descobrim que els poders no sempre han de ser un element positiu o que et converteixi en una superheroïna, com és el cas d’Eleven a Stranger Things, sinó que per a la Sydney això es converteix en un maldecap: una debilitat més de la seva personalitat, un altre punt que pot allunyar-la d’encaixar a la societat. I això és un punt a favor de la sèrie: ens mostra una altra cara de les conseqüències de tenir superpoders.
Esta mierda me supera explica molts temes que poden quedar tapats pel fet que la protagonista tingui poders. Però al final aquests no són més que la representació gràfica de les inseguretats i pors d’una adolescent. És una sèrie de les que ara agraden: 7 capítols que volten els 20-30 minuts. Amb un to fresc i humor negre que t’obliga a veure un capítol rere l’altre fins a acabar la temporada.
Esta mierda me supera ens recorda a aquella època en què tots intentàvem ser qui no érem per ser “el més normals possibles”. Sort que cap de nosaltres va tenir superpoders. O sí?
https://www.youtube.com/watch?v=M9vp9lhZiqU
Veredicte
Agradarà a: els fans de The end of the fucking world i els amants de l’humor negre i visceral.
No agradarà a: els que busquin la típica sèrie d’adolescents i que els costi entrar a ficcions amb elements del gènere fantàstic.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
