En aquesta nova entrega de la meva secció us vull parlar d’algunes sèries de dibuixos de la meva infància que tenien com a fil conductor els esports. Però primer una mica de context, que no tothom va anar a una escola de ‘pagu‘ i imagino que us heu de situar. Corrien els principis dels anys 90 i era molt feliç, la meva vida consistia en poc més que treure bones notes, no fer massa el pena en el meu equip de futbol i intentar no ser el més paquet jugant a tenis, i Cruyff entrenava al Barça. Es pot dir que tot progressava adequadament com canta el poeta.
En paral·lel, el meu petit univers el completava el fet que quan arribava a casa a les tardes, em deixava caure al sofà i encenia el televisor i feien uns dibuixos top, la meva generació va ser molt afortunada, ja que vàrem gaudir d’una gran quantitat i qualitat de sèries animades. Obviaré les evidents Bola de Drac i Arale perquè tots les tenim al cap i perquè no van amb la temàtica de la secció (sí, amics i amigues, el meu editor i responsable -llegir tot junt “i” espai “responsable” perquè sembla que digueu “irresponsable”- només em deixa escriure d’esports) i em centraré en les altres sèries amb rerefons esportiu que recordo de la meva infància, així que prepareu la màquina del temps i l’entrepà de Nocilla i viatgem junts al passat!
Cinturó Negre
La sèrie de la Ginger Inokuma estava basada en un còmic manga que bla, bla, bla (Google it, si voleu informació més acurada). La Ginger era una adolescent insegura i tímida que vol tenir una vida normal i corrent, però que empentada per la pressió familiar (el seu avi, una espècie de fullet tortuga que alhora era una llegenda del judo) acaba tenint una carrera d’èxit.
Avui en dia seria així com una sèrie amb un rerefons carrincló, en un inici encasella molt les dones, ja que la Ginger vol una vida seguint els estàndards femenins clàssics d’una societat patriarcal i amb tendències sexistes com la japonesa (tota aquesta diatriba sobre sociologia nipona me l’he tret de la màniga, només em baso en el fet que tenen màquines de vending de roba interior femenina, fet que ja em dóna corda per pontificar sobre tot el que em roti, però estic segur que esteu fent que si amb el cap i dient… el putu Roger té raó…) però el Judo la va convertint a poc a poc en una dona forta i contundent, una espècia d’Anna Gabriel del tatami. Ipon Seoi, ‘joder’!
Dome Shinjo
Només diré una cosa “la guspira dels 7 coloooooooors”! Com em ‘flipava’ aquesta sèrie per Déu/Al·là/Jahvè/Messi! El dome shinjo, el fill d’un exjugador dels Yomiuri Giants que amb només 10 anys es converteix en el llançador de l’equip de la lliga professional i es passa per la pedra els jugadors rivals amb el seu tir màgic. Quants cops al pati de l’escola havia fet un llançament imaginari imitant en Dome… doncs ja us ho contestaré; cap ni un! Què collons us heu pensat? No era un d’aquests rarets que corrien pel pati i demanaven collejas a crits. Jo jugava a futbol i era relativament popular, que quedi clar. Això sí la sèrie era molt entretinguda!
Chicho Terremoto
Recordo una tarda post dinar familiar a casa els meus avis quan ‘ni curt ni mandrós’ em vaig apoderar del comandament i després d’un zapping frenètic de 3 segons (no hi havia TDT i només hi havia 7 canals) em vaig aturar a A3 en veure aquesta imatge:
Era en Chicho Terremoto, un xaval que no aixecava un pam de terra i que era un autèntic depravat mental que a part de jugar a bàsquet es dedicava a aixecar la faldilla a tota noia que passés pel seu costat a la recerca i captura de calcetes blanques. Estava bojament enamorat de la Rosita. La seva afició, en un país civilitzat i tot i ser menor d’edat, li hauria comportat una ordre d’allunyament i una castració química de manual… Això sí, el malparit era divertit, de ‘crío’ em caragolava de riure amb les ximpleries d’aquest ganàpia i de com s’inflava a fotre triples i vacil·lar a tot el personal. La intrahistòria que em ve al cap ara és que segurament tenia un problema de creixement com el Messi, però que els rates de la seva escola no li van donar mandanga en forma d’hormones… en fi, crideu amb mi Tres puntos col·lega!
Per acabar, ja vaig fer un article monogràfic d’Oliver i Benji i també òbviament entraria en aquest recull de sèries, com que m’han dit que va tenir un cert èxit torno a adjuntar l’enllaç, perquè què hi ha més bonic que una mica d’autobombo per acabar un article? Ja us ho dic jo, res.
