A falta encara de tenir novetats de la cinquena temporada de la sèrie de futurs distòpics, ciència ficció i crítiques socials, ens ha arribat el primer film. El creador de Black Mirror, Charlie Brooker ja ens va anunciar que la propera aparició de la sèrie seria diferent, una aventura interactiva amb l’espectador i un pas més enllà en l’entreteniment. Si sou de la generació dels 80 o 90, segurament recordareu una col·lecció de libres que van arribar a Espanya sota el títol Elige tu propia aventura. Doncs ara la creació britànica ens adapta el format a la pantalla.
No és gens fàcil escriure una crítica d’un film que té múltiples trames, inclosos diferents finals, ja que estem parlant que és l’espectador qui tria quina decisió s’ha de prendre en cada moment. La mateixa plataforma de Netflix proporciona dues opcions, 50%, i l’espectador disposa d’uns 10 segons per prendre la decisió. D’aquesta manera la plataforma per streaming es converteix en la primera plataforma del món a oferir una funció interactiva a un producte destinat a un públic adult (ja que sí que ho havia provat anteriorment en productes infantils).
La història que se’ns planteja ha estat creada pel mateix Charlie Brooker, igual que els capítols de la sèrie, i ha estat dirigida per David Slade, qui ja havia dirigit el capítol de Metalhead de Black Mirror. La història, ambientada al 1984 (canvi de paradigma, ja que ens traslladem al passat) està protagonitzada per un jove programador que decideix traslladar una novel·la fantàstica cap al món dels vídeojocs. Ara bé, l’autor de l’obra, titulada Bandersnatch (la qual també dona nom al film) va patir un brot psicòtic i va acabar perdent el cap, fet que serà de vital importància per al programador i l’obra que pretén crear. Al cap de pocs minuts de començar el visionat ja se’ns fa ser partícips de les primeres decisions, aparentment trivials, com la marca de cereals que esmorzarà el protagonista. Però les decisions aniran escalant a mesura que l’acció també es torni més trepidant.
Si un bon capítol de Black Mirror pretén pertorbar i fer sentir incòmode l’espectador, Bandersnatch busca la perversió de tot plegat, l’extrem més inhumà de les històries fictícies on nosaltres prenem les decisions i pretén posar en relleu que l’espectador és qui té el poder de matar qualsevol personatge, una sensació realment incòmode, ja que la perversió sorgeix de qui pren la decisió, i no pas del director ni del guionista. Tal com comenta Todd Yellin, cap de producció de Netflix “volem que l’espectador se senti responsable del que passa”. I sí, Bandersnatch aconsegueix la sensació d’angoixa permanent i la pressió de la responsabilitat fent que hagis de formar part en cada moment d’un bon embolic.
A més de la paranoia d’aquest nou format, el guió fa que la realitat i la ficció, dins el mateix producte es confongui. Per tant, la confusió i la sensació de pèrdua de control de l’espectador es multiplica en pensar en les diferents versions del producte i les diferents línies temporals que explota la pel·lícula. Però, no patiu, tot està fet per estar a l’abast de tothom. Tot s’acaba entenent i tot acaba convergint. A més, el producte és tan rodó que et permet automàticament tornar enrere i explorar l’opció que has descartat en la primera decisió. D’aquesta manera pots disposar de les diferents alternatives de visionat en un sol film.
A part de la innovadora forma de consumir cinema, el guió és molt sòlid i molt ben elaborat. La història ens fa entrar dintre i som testimonis del procés degeneratiu del protagonista a cada acció que fa i a cada decisió que prenem nosaltres. L’ambientació vuitantera també despertarà nostàlgies d’aquells que la recorden amb afecte.
Tot i que el que acabo de dir pot semblar d’allò més enrevessat, no em feu gaire cas, perquè costa molt de posar en paraules el que Netflix i Black Mirror ens han ofert en aquesta pel·lícula desvinculada totalment de qualsevol temporada de la sèrie. Ah, i no em voldria oblidar de la gran quantitat d’easter eggs dels quals disposa la pel·lícula. I és que, què seria un producte Black Mirror si no manté el nivell d’ous de pasqua als quals ens té acostumats? Si sou fans de la sèrie, relaxeu-vos a la butaca i agafeu fort el comandament de la televisió o el ratolí de l’ordinador. Ho necessitareu per completar la vostra pròpia aventura, o malson, en aquest cas.
5 finals alternatius són els que complementen aquesta història i de fet, així és com t’avisen, ja que el film ens obliga a sentir més d’una vegada la frase “el més important no és el final de la ruta en què estàs, sinó com això pot afectar al conjunt” que Colin Ritman (personatge interpretat per Will Poulter) li diu a Stefan, el protagonista (interpretat per Fionn Whitehead).
https://www.youtube.com/watch?v=XM0xWpBYlNM
Bandersnatch no només generarà debat sobre el contingut audiovisual, com ja és normal d’esperar en un producte de Black Mirror, sinó que també ho farà per aquesta innovadora forma de consumir cinema, ja que, senyores, i senyors, podem estar davant del futur del cinema?
Nota extra: tot i que el producte final es visualitza en una hora i mitja aproximadament, cada camí que es pren (per camí em refereixo en decisió) allarga o escurça l’acció fins a arribar al final. Si es vol visionar els 5 finals i tot el contingut arribarà a prop de les 2 hores. En canvi, el camí més curt no arriba als 40 minuts.
Veredicte
El millor: la nova forma de consumir cinema i d’interactuar amb el producte i com aquest fet casa perfectament amb la història que ens expliquen.
El pitjor: tot i que per a mi no és dolent, hi ha cert punt de la història que com a espectador notes que perds el control de les decisions que prens. No obstant això, aquesta sensació a mi m’ha agradat.
Nota: 9
