The Irisman (El irlandés) ha obert un gran debat d’àmbit mundial. Primer per la seva distribució atípica, igual que Roma, que ha fet el seu productor Netflix, i després per la rara unanimitat de la majoria de crítics que la consideren una obra mestra. Potser soc un dels pocs comentaristes de cine del món que pensa que el darrer film de Scorsese no és cap obra mestra. Crec que no supera el llistó que separa una obra mestra del d’una bona pel·lícula (vegeu el meu article). Penso que El irlandés és una bona pel·lícula, que té seqüències que fan honor al prestigi de Scorsese però que ni ha d’altres massa confuses i embolicades i, last but not least, amb alguns actors que sobreactuen: Al Pacino, el primer, seguit en massa moments per Robert de Niro, actuacions que contrasten amb l’expressiva i eficaç sobrietat de Joe Pesci. He llegit alguna crítica que alaba aquestes sobreactuacions (no entenc que una exageració interpretativa pugui ser bona), penso que en aquest cas són tan exagerades que semblen paròdies, la qual cosa no sembla que sigui l’objectiu del director, encara que potser poden justificar-se per la grandiloqüència general del film.
Per altra part, no penso que sigui el testament de Scorsese, el film definitiu que contingui tot el seu món ni tampoc que resumeixi tota la seva filosofia personal del món de la màfia urbana a Nord-Amèrica. No oblidem que tot ve d’un llibre (de Charles Brandt) i que hi ha un guionista (Steven Zallian), que alguna cosa hi tenen a veure. Scorsese no signa el guió, només l’ha dirigit, com diria Robert McKee.
Penso que el millor film de Scorsese en aquest terreny és Uno de los nuestros (1990 – Goodfellas), seguit de Casino (1995), en el que sí que Scorsese està acreditat també com a co-guionista. Penso que es pot considerar El irlandés com un complement de les dues pel·lícules mencionades. Les tres formen una gran trilogia. Les tres hores i vint minuts de durada tampoc diuen massa a favor de la seva presumpta condició d’obra mestra. O la fas més curta o la converteixes en minisèrie més llarga. Tot és qüestió de voluntat o capacitat de síntesi.
Conscient d’això, el mateix Scorsese ha fet com una mena de manual d’instruccions per veure-la per Netflix, recomanat que es vegi com una mini-sèrie, per tandes: la primera fins al minut 49, la segona del 49 fins al 100, la tercera del 100 fins al 167, i la quarta del 167 fins al final. Molt significatiu, no? I ara s’acaba de publicar un Qui és qui per no perdre’s entre tants personatges. Això vol dir que només veient la pel·lícula no en tens prou per entendre-ho tot. Curiosament, en certes escenes on es vol associar màfia amb els polítics de torn, es nota que no tot queda ben explicat i que els diàlegs i les el·lipsis són massa confusos. Això la converteix en una cinta irregular i que si no coneixes bé el rerefons històric, et soni com a poc rellevant. Per què no s’aprofundeix, per exemple, en la relació de Joseph, el patriarca dels Kennedy i Jimmy Hoffa, només insinuada?
Sempre s’ha de tenir en compte que estem parlant d’una producció de Netflix, que ha costat 165 milions de dòlars i que té un sistema de distribució molt peculiar (primer als cinemes i pràcticament de seguida a la plataforma) i que això condiciona les formes narratives. Predominen, per exemple, els plans mitjos tancats, propis de la televisió, sobre els més oberts del cinema.
Tampoc veig que n’hi hagi per a tant en el lloat tema del rejoveniment dels actors. No és la primera vegada que es fa (tenim El misterioso caso de Benjamin Button (2009 – The Curious Case of Benjamin Button – David Fincher), per exemple, i que per cert van guanyar un Oscar). N’he vist de millors. Tot és qüestió de maquillatge i efectes digitals a través de l’anomenat de-aging digital, dins del context de la realitat virtual, un terreny encara en fase de millora. Tampoc sé si el rejoveniment és necessari. Es poden utilitzar altres actors com se sol fer quasi sempre. El mateix de Niro va guanyar un Oscar fent de jove Corleone (Marlon Brando) en El padrino, parte II (1974 – The Goodfather, part II – Francis Ford Coppola). Quant als escenaris, és cert que l’anomenat GauGan ja fa meravelles.
Penso que Netflix ha aconseguit amb tot això una magnífica publicitat gratuïta que li anirà molt bé per atreure nous subscriptors i que potser superarà tots els seus records d’audiència (encara no ho ha fet). I crec que Scorsese ha canviat el rumb d’una carrera massa irregular en els darrers anys en la que alternen grans pel·lícules amb obres mestres (sí, sí, obres mestres) amb fracassos descomunals. Finalment, he de dir que he vist dues vegades la pel·lícula, al cine i a Netflix, i que, per a mi, surt guanyant la vista per televisió.
