Guanyar-se la vida treballant només al cinema és problemàtic. La gran majoria de professionals viuen en una situació de penúria. Seguir la vocació pot portar a situacions dramàtiques. Paga la pena?
Dos professionals parlen de la situació a La Vanguardia (29.01.2019), Isaki Lacuesta (set premis Gaudí, per Entre dos aguas, entre els quals el de millor pel·lícula de parla no catalana), un dels directors catalans més creatius de la última dècada: “en aquest món del cinema guanyes tres premis i després estàs dos anys a l’atur” i Elena Trapé (Gaudí a la millor pel·lícula per Les distàncies, el mateix premi va guanyar al festival de Málaga), una autèntica revelació dins d’aquest cinema fet per dones a Catalunya i a l’estat espanyol: “Les condicions de feina no donen temps a que les carreres es consolidin. Gairebé tothom ha de decidir si continua en això o paga el lloguer. No conec ningú, tret de quatre o cinc persones, que puguin viure del cine”. No és que faci cap descobriment parlant d’aquest problema, són coses que se saben, però convé parlar-ne almenys per fer pensar si val la pena o no dedicar-se per sencer al cinema i si s’està disposat a portar aquesta situació de penúria.
Unes altres dades esgarrifoses, les referides als actors i actrius. Prenc un estudi publicat el 2016 titulat “Estudio sociolaboral del colectivo de artistas y bailarines de España” que dona xifres del període 2014-2016. No en tinc cap altre a mà però penso que la situació fins i tot pot haver empitjorat. Diu l’estudi que el 54% dels actors i actrius espanyoles no van treballar ni un sol dia durant aquestes dates, que el 29% dels que ho van aconseguir només van guanyar 600 euros i que un 24% no van superar els 3.000 euros l’any. Els més afortunats I afortunades, un 4,9% superen els 30.000 euros, és a dir que poden viure relativament bé. Les dones ho tenen pitjor, treballen molt menys que els homes i guanyen bastant menys. També hi ha discriminació per sexe.
Aquesta situació obliga a buscar altres feines. Els que tenen sort fan publicitat, imparteixen classes de cinema (o d’altres matèries) o fan relacions públiques o promocionals d’alguna pel·lícula (feines molt mal pagades). Els que no en tenen (un 46%) s’han d’agafar al que els surti per poder viure, llevat que tinguin família que els mantingui, cosa que no passa cada dia. Els que ho tenen millor són els tècnics (hi ha molt poques tècniques) que, si s’acrediten, tenen feina gairebé assegurada. Els que ho passen fatal són els guionistes: si una empresa productora s’interessa per un guió, normalment no cobren si no es fa la pel·lícula. La bicoca per a tothom és entrar en alguna sèrie de televisió però lògicament s’han d’adaptar a les exigències de les cadenes i oblidar-se que alguna vegada volien ser autors. Només cal veure com són les sèries. I a més un 13,8% de dones (i un 9,9% d’homes) treballen sense contracte.
Una cosa més: els més joves de 35 anys treballen el doble que els que en tenen més, però els seus ingressos són inferiors. No cal dir que la situació encara és més dramàtica si has passat dels cinquanta. El cinema dedica molt poques pel·lícules protagonitzades per gent gran, i encara menys per dones.
Aquesta situació no és exclusiva de Catalunya ni de l’estat espanyol i, de fet, això no passa només al cinema sinó a la majoria de professions del món actual. Així que, si et vols dedicar de veritat al cinema, no et desanimis. Si creus que val la pena, Ànims! I al loro!
