És evident que ja fa temps que a Estats Units es viu una obsessió per al cinema oriental. La qualitat del cinema asiàtic (tant a nivell tècnic com artístic) és innegable, i gairebé m’atreviria a dir que creixent, i això no ha passat desapercebut per al que, almenys fins ara, era el monstre de la indústria. Així doncs, en aquests últims anys, hem pogut veure un gran nombre d’adaptacions de productes orientals occidentalitzats. Aquest any vam ser testimonis de Ghost in the Shell, i ara li ha tocat el torn a Death Note.
Aquest producte nascut en el manga i passat per l’anime, ha gaudit d’una gran popularitat, tant d’amants del gènere com no. Una trama impecable amb tons molt foscos i elements del gore i el submón han atrapat els amants del sobrenatural i els crims. En Light Yagami és un dels estudiants de secundaria més destacats de Japó i veu com la seva vida fa un gir de 180 graus quan un dia es troba l’anomenat Death Note a terra. Es tracta d’una llibreta amb un seguit d’instruccions a darrere. La més simple, clara i concisa és que si s’escriu el nom d’una persona al quadern, i se’n visualitza el rostre, aquesta morirà. Després de rebre la visita del vertader propietari de la llibreta, en Ryuk, un shinigami (personificació de la mort en la cultura japonesa), en Light decideix utilitzar l’eina per un bé comú; eliminar els criminals de la Terra. Evidentment les coses no són tan simples, ja que un detectiu anomenat L, començarà a investigar el cas dels assassinats d’un nombre força elevat de criminals signats amb el nom de Kira (derivat de la pronunciació japonesa de la paraula anglesa killer).
A grans trets, aquesta és la premissa que narra el producte (tot i que evidentment amb matisos molt més profunds i que el fan molt més interessant). Ara bé, per poder sintetitzar tota aquesta informació en un llargmetratge (en lloc d’una sèrie) s’ha d’eliminar contingut, i això, sovint, no agrada gens als fans consumidors del producte original. A més, l’essència japonesa de la qual gaudeix el manga i la sèrie d’anime es perd totalment en aquest intent d’occidentalització.
Adam Wingard (The Guest) és el director que s’ha encarregat de dur a terme aquest nou llargmetratge. Evidentment, és una proposta arriscada que no compleix les expectatives dels fans. Un argument molt superficial i simple fa que sovint sigui complicat seguir la trama si prèviament no es coneix la història original. Aquesta simplicitat s’agraeix pel fet de ser un llargmetratge i que s’ha d’anar a l’idea, però alhora decep la poca profunditat de l’acció i dels personatges, a part de l’obvietat de molta informació que se suposa que s’ha de saber abans per poder seguir-la.
William Dafoe, és l’encarregat de posar veu a la criatura Ryuk, qui, per cert, ho fa d’una forma molt encertada, al parer meu (segurament un dels punts més forts del film), en canvi, la parella protagonista Nat Wolff (Light Turner, i sí, es diu Turner de cognom) i Margaret Qualley (Mia Sutton, més coneguda per Misa Amane, pels seguidors), fan un paper totalment insuls, la qual cosa fa que el producte es converteixi en un objecte de consum per un públic massa adolescent.
En definitiva, crec que la paraula que tots estem buscant és “innecessària”. No calia explotar un producte TAN oriental (culturalment parlant), per tornar a fer el mateix que sempre es fa a Estats Units; occidentalitzar.
Veredicte
El millor: els personatges d’en Ryuk i L, el primer amb una molt bona interpretació de Dafoe (amb la veu) i el segon amb una digne posada en escena de Keith Stanfield
El pitjor: la occidentalització i pèrdua del rerefons cultural i folklòric de l’obra original i un guió molt pobre.
Nota: 4
