El terror es pot transmetre de moltes formes per ocasionar por. El gènere té vàries vessants que al llarg de la història del cinema han estat explotades infinites vegades i costa trobar una fórmula que no es repeteixi. Des de slashers, survivals, possessions, fantasmes, passant per vampirs, zombies, extraterrestres o bruixes.
The other side of the door mostra una mare dessolada degut a la pèrdua d’un dels seus fills en un accident. El seu marit intenta consolar-la però tots els esforços són en va. La seva criada proposa dur a terme un ritual per poder acomiadar-se del nen obrint una escletxa entre el món dels vius i el dels morts. L’única condició és que no obri la porta que separa aquests móns o la seva família serà atacada per un ens maligne. Però què passa si la mare no és capaç de resistir la temptació a veure el seu fill per última vegada?
La pel·lícula es desenvolupa amb un ritme molt lent, i els únics ensurts que aporta són els típics increments de so amb cops contundents. Es fa tediosa fins que han transcorregut més de 60 minuts… i en dura 96! Les escenes són prou previsibles i fan que desconnectis del tot sense tenir cap tipus d’interès pel film. La trama es desenvolupa a l’Índia i la barreja cultural ocasiona el greu error de traspassar la porta, ja que en no conèixer els efectes, la protagonista es deixa endur pel cor i no per l’esperit.
La direcció recau en Johannes Roberts, un clàssic en desenvolupar films del nivell telefilm amb més o menys gràcia com Forest of the Damned, Hellbreeder o Roadkill, per tant aquesta seria la seva producció més fructífera malgrat tot. Cal destacar que el guió és obra conjunta entre Roberts i el català Ernest Riera, que va escriure la segona part de Forest of the Dammed. Tot i la poca harmonia que transmet el film, la seva banda sonora la supera meravellosament, gràcies a Joseph Bishara, compositor de la saga Insidious, Annabelle, The Conjuring i Tales of Halloween; un expert en la matèria que sap com esgarrifar amb les seves partitures atorgant notes amb extra de mal rotllo.
Les interpretacions dels actors són correctes i fan creïble el que realitzen. La protagonista és Sarah Wayne Callies (Walking Dead, Prison Break o Into the Storm) i el seu paper de mare desesperada i angoixada la desenganxa dels zombies per fi. Tanmateix la més increïble és la filla petita, Sofia Rosinsky, que tot i la curta edat desenvolupa un paper impressionant i porta el fil conductor és més d’una escena. La trama no acaba d’arrencar però la part mística sobre el tracte amb els morts que tenen altres cultures té un toc d’interès. Pels amants del gènere paranormal serà un producte més dins del sector que només veuran com a curiositat i sense sorpreses.
Veredicte
El millor: Si estàs despistat algun ensurt t’emportes de rebot i la música que acompanya esgarrifa.
El pitjor: No ofereix res nou al gènere espiritual i tarda més d’una hora en entrar en situació.
Nota: 4
