Fernando Esteso és un actor, director, guionista, cantant i humorista de cinema, teatre i televisió espanyol. La seva relació amb el món de l’espectacle va ser bastant primerenca, començant a treballar com a pallasso al costat del seu pare quan tan sols era un nen. Fins al moment, ha treballat en més de 50 produccions cinematogràfiques.
Recentment, va assistir al festival de cinema de sèrie B, B-Retina, per a ser guardonat amb el Golden Ticket, en reconeixement de la seva trajectòria i vàrem aprofitar per a conèixer de més a prop un dels actors humorístics més estimats del país i que ha fet riure a vàries les generacions gràcies a les seves pel·lícules.
Vostè va començar de molt jove al món del cinema. Com va començar la incursió en aquest món?
Al món del cinema no vaig arribar per casualitat, va ser per una cosa normal. Primer havia fet sales de festes, un munt de treballs i després vaig fer televisió, discos, etc. I aleshores, vaig començar a fer els clàssics papers que feien els còmics. És a dir, papers efeminats, ja que deien que els còmics ho feien molt bé. I ho vaig fer a la pel·lícula Celos, amor y Mercado Común. També va ser la primera vegada que Victoria Vera feia cinema, així que ens vàrem estrenar tots dos. I ja després vaig començar a fer papers de protagonista. I ara he tornat a fer papers.
Tornant al tema dels orígens. Vostè als anys 70 va ser quan va tenir el boom, junt amb altres actors com Pajares o Ozores. Com va portar aquest èxit i la fama que va implicar?
Doncs la veritat que molt bé, sempre he estat una persona molt propera, he trepitjat molt el carrer, m’encanta parlar amb la gent i tot això. Així també em sortia el tipus d’humor que a mi m’agradava: humor blanc, familiar i tot el relacionat, el qual he anat practicant fins ara.
Clar hi ha gent que es veu aclaparada per la fama.
No, per això et deia que he estat molt proper i la gent també ho era amb mi. He estat molt estimat i he mantingut un tracte molt familiar.
Això diu molt de la persona.
Com has treballat amb els pares, germà, des dels dos anys i mig implica que el ser popular fos com estar al pati de l’escola i ho he portat bé. Realment era molt gran l’afecte que em tenien.
Els anys 70 van ser els seus millors anys de la seva vida, cinematogràficament parlant?
La dècada dels 70 probablement ho era, sí realment ho va ser. Mai he fet un paper protagonista en solitari, ja que les pel·lícules es basen en un grup, des de l’autor fins al director i l’elenc. Aleshores vaig tenir l’oportunitat d’estar amb Mariano Ozores, en aquell moment ell ja tenia una història increïble i havien passat pel seu ull crític i la seva ploma tots els còmics del país. Quan vaig arribar a les seves mans ell sempre tenia un repartiment fetitxe. Això era degut al fet que les pel·lícules es feien a una velocitat impressionant, ja que ell havia de confiar en aquells que funcionaven i que no li donaven problemes. Perquè quan ja ens vàrem unir amb Andrés Pajares, Juanito Navarro amb Antonio els divertíem moltíssim, tant que assajàvem només per riure. Aleshores li deia a Mariano, “Bé, ja hem rigut bastant, no? Doncs ara toca cenyir-nos al paper, al que està escrit”.
Hi havia lloc a la improvisació a les cintes?
Bé hi havia fins i tot trampes que ens posaven a l’hora del doblatge. Perquè teníem un únic micròfon pels quatre i hi havia escenes que ens tocava estar davant i un deia la frase, s’apartava, venia l’altre a apartar els altres i deia la seva i així. I al rodatge com estàvem en diferents posicions, potser davant estaven el Juanito i l’Antonio articulant sense dir res. Quan es tallava l’escena em venia el director de doblatge, que confiava en mi i em preguntava: “aquí què fan? Què diuen?” I jo els deia: “Res, aquí no diuen res. Estan movent la boca per afegir alguna cosa després al doblatge.” Era una cosa que les clavàvem i semblava que realment ho dèiem i acaba enriquint el llenguatge.
O sigui que realment hauríem de mirar amb lupa cada escena per veure aquests detalls. Canviant de tema voldria saber, com va ser la seva relació amb Agustí Villaronga. Com sorgeix? Com van ser les seves interpretacions en papers més propers al drama que a la comèdia?
Realment no el coneixia personalment fins que vaig arribar al rodatge. Tampoc havia intercanviat cap paraula amb ell. Però sí que l’admirava, per la seva escriptura, sabia triar molt bé als seus personatges i els treia molt partit. Sobretot a l’ambientació, a la fotografia, etc. Ell cercava pel paper de moliner a un aragonès i algú de càsting li va dir que això ho podia fer Fernando Esteso i ell no va posar cap objecció. Me’l van presentar i, a l’instant, vaig veure que era encantador.
Va haver-hi molt bona sintonia, no?
Fabulosa. Tothom creia que jo manaria al personatge, però a mi el que m’agrada molt ser dirigit. I ell sempre em deia: “Si veus alguna cosa que s’hagi de canviar m’ho dius sense problema.” Després amb el pas del temps, amb l’entrega dels Goya, vaig considerar que s’havia de parlar del meu director. En aquell moment, s’anava a estrenar la darrera pel·lícula i també va coincidir amb la mort de Saura. Aleshores, vaig demanar al president de l’Acadèmia permís per a poder dir unes paraules. I em va dir que podia sense problemes i, a més, m’ho agraïa molt, perquè era un problema haver d’encaixar un altre homenatge a la mateixa gal·la.
