La cartellera d’aquest estiu ve carregada de blockbusters hollywoodians, però, per sort, encara hi ha estrenes sorprenents a la seva ombra que ens porten bon cinema d’arreu del món. Aquest és el cas d’Entre figueres de la realitzadora Erige Sehiri, una cinta tunisiana que tindrem la sort de veure subtitulada en català als Cinemes Girona. Ens explica un dia d’estiu en la vida dels jornalers (dones i homes) que recullen figues des de l’espera de les furgonetes que els portaran a la finca fins a la paga del salari al capvespre. Entremig assistim al dur treball sota el sol estiuenc, el flirteig dels més joves, els àpats on conviuen diferents generacions de treballadores i el tracte injust i despòtic del patró.
La tunisiana Erige Sehiri fa, a Entre figueres, la proposta d’un film a mig camí entre la sensualitat i la denúncia social. Per un costat es proposa fer, ja des de les primeres seqüències, un retrat fascinat dels rostres en primer pla dels seus protagonistes. Cal esmentar l’excel·lent fotografia de Frida Marzuk que sap jugar amb els canvis de lluminositat al llarg del dia. Però també cal destacar la gran capacitat de Sehiri per dirigir un càsting amateur i crear, en el guió, petites relacions entre ells i elles que enriqueixen la trama. Amb aparent senzillesa, el film ens explica les històries, els somnis i les esperances d’uns joves que esperen acabar la seva feina per sortir de festa al poble, de les més veteranes parlen de tradició i canvis en el món islàmic i d’una convivència amable per tirar la feina endavant.
Sensualitat i denúncia social
Però Sehiri, com ja va fer al seu anterior film amb relació a companyia tunisiana de trens, denuncia la precarietat de la feina temporal de jornaler, un ofici amb què podem empatitzar, ja que és endèmic a tot el món. A través de la figura del representant del patró la directora mostra la discriminació ja des de la selecció de personal (a dit), la contínua supervisió o els capritxosos criteris per reduir el sou (cobra més que està més calladet, qui no protesta). En aquest sentit, sorprèn la valentia de la directora en fer aquesta denúncia laboral i també com a dona. Tots sabem ja que els ideals de la Primavera Àrab s’han esvaït i han donat lloc a un conservadorisme radical. Unes reivindicacions que es confirmen en acabar el film, quan en els crèdits finals sentim Dima Dima, la versió àrab de L’Estaca de Lluís Llach.
Curiosament, tant la fascinació pels protagonistes com la denúncia, fan que Entre figueres tingui molts paral·lelismes amb Alcarràs. En el fons es tracta de dues pel·lícules que rescaten l’experiència quotidiana per parlar-nos d’un món ple d’injustícies provocades pel capitalisme, capaç de replicar-se i afectar per igual a petites comunitats rurals de Catalunya o Tunísia.
Veredicte
El millor: la seva capacitat per explicar una història coral carregada de valors i denúncia social.
El pitjor: que passi desapercebuda en una cartellera conquerida per Hollywood.
Nota: 8
