Tenia 91 anys i una llarga carrera musical al món del cinema. Ennio Morricone ens ha deixat aquest juliol del 2020 i deixa un llegat ple de notes inoblidables que relacionarem sempre amb films també inesborrables. Amb mig miler de bandes sonores, el nonagenari compositor italià Ennio Morricone sempre serà recordat per posar la música a les pel·lícules del seu compatriota Sergio Leone, especialment a l’anomenada ‘Trilogia del Dòlar’ (Per un pugno di dollari (1964); Per qualche dollaro in più (1965); Il buono, il brutto, il cattivo (1966)).
Recentment, juntament amb el seu company de professió John Williams, ha rebut el Premi Princesa d’Astúries de les Arts al conjunt de la seva carrera, que se suma a tots els guardons que ha anat guanyat al llarg dels anys: 3 Grammy, 3 Globus d’Or, 6 BAFTA, 10 David di Donatello, 11 Nastro d’Argento, 2 Premis del Cinema Europeu, el Premi d’Honor del Lleó d’Or i el Premi Polar Music el 2010, sense oblidar, és clar, l’Oscar Honorífic el 2007, i l’Oscar a la Millor Banda Sonora per The Hateful Eight (2016) de Quentin Tarantino.
Qui diria que el nen que de gran volia ser metge o jugador d’escacs acabaria convertint-se en un dels compositors de música de cinema més gran de tots els temps. El seu pare, trompetista de professió, va voler que seguís la tradició familiar i, tant sí com no, li va posar l’instrument entre les mans i, amb 12 anys, el va matricular a l’Acadèmia Nazionale de Santa Cecília a un programa d’harmonia de quatre anys, que el jove Morricone va completar amb només sis mesos. Tant era el seu talent que en menys d’un any ja estava de gira amb l’orquestra de l’acadèmia per tot el Veneto.
El primer contacte amb el món audiovisual va ser orquestrant sintonies per a programes d’entreteniment de la RAI, la televisió pública italiana. El seu debut al Setè Art no es va fer esperar i ho va fer de la mà del director Luciano Salce i la pel·lícula Il Federale (1961). Les seves primeres composicions per a western, gènere que el faria famós internacionalment, van ser per a dues produccions de baix pressupost titulades Gringo i Le pistole non discutono, ambdues de 1964.
El seu treball el va posar en el punt de mira del que es convertiria el seu director fetitxe: Sergio Leone. El jove realitzador italià estava escrivint el guió de la ja citada Per un pugno di dollari, que donaria el tret de sortida a un nou subgènere: l’Spaghetti Western, caracteritzat per una estètica bruta, violenta i estilitzada, amb uns personatges durs, traïdors i mancats de moral, i rodats amb reduïts recursos tècnics, però amb amplis recursos artístics. En aquest sentit, són més que coneguts els rodatges de Clint Eastwood i companyia al desert d’Almeria, simulant el far west. La primera col·laboració entre els dos oblidats excompanys d’escola, ho van recordar durant la preproducció de la cinta, va ser tot un èxit i va ser el principi d’una llarga amistat personal i professional, que va finalitzar amb Once Upon a Time in America (1984), la darrera gran obra de Leone abans de la seva mort.
L’innovador i disruptiu estil de Morricone, tot i ser molt criticat a l’època per trencar amb els estàndards musicals establerts, va fer que directors de tot el món volguessin treballar amb ell. Però, tot i fer el salt a escala internacional, el compositor romà no va voler deixar de ser profeta a la seva terra, col·laborant amb reconeguts realitzadors italians com Dario Argento (Il Gatto A Nove Code, 1971), Pier Paolo Pasolini (Salò o le 120 giornate di Sodoma, 1975), Bernardo Bertolucci (Novecento, 1976) o Giuseppe Tornatore (Cinema Paradiso, 1988). Fora de la seva terra natal, el músic va treballar amb grans cineastes com Terrence Malick (Days of Heaven, 1978), John Carpenter (The Thing, 1982), Brian De Palma (The Untouchables, 1987), Roland Joffé (The Mission, 1986), Roman Polanski (Frantic, 1987), Pedro Almodóvar (¡Átame!, 1989) o Quentin Tarantino (The Hateful Eight (2016)).
Precisament, Tarantino, gran admirador de Morricone, va ser responsable que les noves generacions descobrissin les seves composicions, pel fet d’utilitzar alguns dels seus temes a les seves pel·lícules. No va ser fins a la citada The Hateful Eight, que el director nord-americà va comptar amb una partitura original del compositor, que li va fer guanyar el seu primer Oscar, sense comptar l’honorífic. Anteriorment, havia estat nominat en cinc ocasions per Days of Heaven, The Mission, The Untouchables, Bugsy i Malena.
L’any passat, Ennio Morricone va deixar la batuta definitivament amb una gira de comiat, que el va portar per mig món i que va fer les delícies de tots els aficionats a les bandes sonores. La música de ‘Il Maestro’ estarà sempre amb nosaltres!
