The Invitation va guanyar el premi a millor pel·lícula de l’última edició del Festival de Sitges. El fet que un film hagi estat premiat en un festival de cinema pot condicionar la manera de veure’l, ja que es tendeix a valorar com si es tractés d’una obra mestra i sovint són petits detalls els que fan que sigui una meravella. A priori la situació és senzilla: uns amics reben unes invitacions a un sopar per a retrobar-se després d’uns anys sense veure’s. Degut a una tragèdia familiar una de les parelles es va separar i la dona va desaparèixer. Ara ella ha tornat casada de nou i amb una actitud totalment diferent, organitzant aquest distés convit al qual fins i tot convida el seu exmarit.
La directora Karyn Kusama (Girlfight, Aeon Flux, Jennifer’s Body) presenta una obra de teatre transformada pel setè art, ja que l’acció es desenvolupa en una casa i amb uns escenaris que respiren claustrofòbia i incomoditat. Els personatges tenen una personalitat forta i estan molt ben construïts i definits. A diferència de les anteriors pel·lícules de la cineasta (que van passar sense pena ni glòria, excepte la seva opera prima), a The invitation crea situacions aparentment normals però que estremeixen i atrapen a la vegada.
El llargmetratge es va cuinant a foc lent, deixant que el seu harmònic ritme vagi actuant i creant una atmosfera tramposa i juganera fins a arribar a un punt on la tènue melodia esclata reconvertint-se en inversemblança. Aquest indie film evoca molts sentiments i sensacions quotidianes. Per una banda els rols que transmeten l’amistat, l’amor, la nostàlgia i, per altra la pèrdua, el dolor, la mort, l’angoixa. Al llarg de la pel·lícula es van trobant i xocant entre sí produint als seus personatges la paranoia, el rebuig i la superació.
El protagonisme recau sobre Logan Marshall-Green (Prometheus, Brooklyn’s Finest, Across the Universe) exercint el seu paper amb total tranquil·litat, portant el pes alhora que transmet el seu dolor intern mica en mica. La resta de l’elenc sembla que no acabi d’encaixar en un principi però desprès d’unes escenes de presentació el trencaclosques es construeix fregant la perfecció.
El thriller és senzillament admirable ja que en la seva simplicitat duu les claus per pertorbar al públic, el manté en una llarga tensió que mai arriba. Quan comença a relaxar-se rebenta màgicament i tot el procés s’accelera i acaba. L’espera es fa llarga, sovint tediosa, per resoldre’s, finalment, amb massa brevetat.
Veredicte
El millor: El ritme harmònic de la trama et va atrapant.
El pitjor: Quan arriba l’acció, conclou tot massa ràpid.
Nota: 7
https://www.youtube.com/watch?v=rAut0_A2Nek
