Per als iniciats en el món dels superherois, qualsevol nom que acabi amb el sufix –EL fa aixecar la vista del que estiguis fent. I sí, saps a quina família pertany i a quina dinastia. Exacte, alguna cosa té a veure amb Kal-El, altrament dit Clark Kent, però conegut per tothom com a Superman. I bingo un altre cop: la Kara Zor-El és família de l’home d’acer, concretament és la seva cosina. Però he d’admetre que me n’he enamorat.
Abans però us situo en qui és, com apareix i què fa a la Terra. No faré cap spoiler atenent que això ho explica la sèrie de HBO Supergirl en el mateix tràiler. Quan Kal-El surt en una nau espacial des de Krypton sent un bebè, la família envia també una adolescent, la seva cosina germana, que llavors tenia 14 anys perquè el cuidés. Però, l’ona expansiva de l’explosió del planeta va fer desviar la nau de Kara vagant per l’espai. Quan ella arriba, han transcorregut molts anys i el seu cosí ja és un adult i conegut com a Superman. La Kara, creix en una família adoptiva i la resta ho haureu de veure per vosaltres mateixos.
Però sí, me n’he enamorat. Crec que aquesta versió de la CBS de la cosina menys famosa de l’home d’acer és espectacular. La sèrie té els tocs d’humor necessaris, fent la Kara una autèntica noia del planeta Terra. Amb les seves problemàtiques i febleses, i amb les fortaleses de cada persona humana. Sense necessitar fingir la mala traça que massa vegades s’ha exagerat de Clark Kent, la Kara és així, natural com la vida mateixa. I tot i enfundar-se el vestit de Supergirl, comet els errors de novell que qualsevol persona amb superpoders que no fa anar mai acabaria cometent.
Però la sèrie té els punts durs i negres que qualsevol trama que deriva de la DC còmics acaba tenint. Sense arribar a la foscor de les darreres pel·lícules de Batman, la Lliga de la Justícia i cia… en opinió meva, aquest excés de foscor els allunya com a herois. La Kara no. Té el punt just per embolicar la troca en un moment i després arreglar-ho. En aquest sentit, la sèrie beu més del Superman de Cristopher Reeve, i he d’admetre que és el que m’agradava.
No vull pas obviar la resta del repartiment que subjecten perfectament la tensió narrativa, amorosa-dramàtica de la sèrie, però, especialment en destaca el personatge de Calista Flockhart. El paper que desenvolupa, el de Cat Grant, recorda imperiosament al de Miranda Priestly a El diabló viste de Prada. I Calista el clava. Si no fos perquè en aquesta sèrie ja m’he enamorat de la interpretació que fa Melissa Benoist, sens dubte em quedaria amb ella. Supergirl i Cat Grant creixen l’una amb l’altra i el seu creixement exponencial, valgui la redundància, acaba implosionant en aquesta magnífica sèrie.
Supergirl és una d’aquelles sèries que cal veure, per les interpretacions. Però també pel guió. Les bromes que s’hi fan, moltes són només aptes per a millennials, el que demostra el treball brutal que han realitzat els guionistes. Això, i pel personatge que han travat. Em trec el barret.
I si em permeteu un bonus track, Krypton. Només he pogut veure el primer episodi que narra la vida de l’avi de la Kara Zor-El i Kal-El però promet i molt. I segueix la línia, de moment, que marca Supergirl: Foscor la justa, acció i moltes subtrames. El món de la Casa d’El promet. Mentrestant, engegaré una nova temporada per enamorar-me, més, de la Kara Zor-El.
