today-is-a-good-day

En record de ‘La plaça del diamant’

- Advertisement -

La següent estrofa, com la resta d’aquest article, estan dedicats a la memòria d’Agustí Villaronga, qui va participar en la direcció d’art de la pel·lícula. 

“Llargues tardes de diumenge
polsim de lluna als terrats, 
quietud d’hivern al vespre 
quan es fa fosc aviat”. 

‘Cançó de la plaça del diamant’ (Ramon Muntaner)  

- Advertisement -

Com ha plogut des d’aquell desembre del 82! Tal com he pogut sentir i llegir més d’un cop, aquest any roman en la memòria col·lectiva de l’Espanya de llavors i dels seus contemporanis com el veritable tancament del segle passat, com una obertura a la “modernitat” del nou món que s’estava parint a Europa i més enllà. Suposo que hi haurà caps que, a propòsit de veure un  1982, gairebé de forma immediata pensaran en la victòria de González al capdavant d’un PSOE ja legalitzat, mentre que uns altres no podran evitar la nostàlgia de l’afició cap a Naranjito i el seu Mundial, sense oblidar als rebels sense causa que van viure i beure la ‘Movida’. Però, sigui com sigui, no tots els catalans tenen encara massa present una estrena tan pròpia com és La Plaça del Diamant (1982), una adaptació fílmica que va posar cara i ulls als eterns personatges de la Mercè Rodoreda, reeditada i rellançada des de Televisió de Catalunya un any després en clau de minisèrie. Curiosament, només vint anys separen la primera estrena de la publicació literària a càrrec de l’autora, i tan sols un any respecte a la seva mort.

- Advertisement -

'La Plaça del Diamant' (Francesc Betriu)
‘La Plaça del Diamant’ (Francesc Betriu)

Un assalt emocional cap al cor

Com oblidar els ulls tristos i buits de cònsol amb els que mirava Sílvia Munt interpretant a la Colometa? I quan aquests ulls trenquen la quarta paret dirigint-se a l’espectador per anunciar la mort del Quimet? Bé, està clar que aquestes preguntes estarien dirigides, més aviat, als pares o als avis de la meva generació, perquè jo no vaig tenir l’oportunitat de ser un cinèfil o un teleespectador del vuitanta, però la veritat és que un cop s’ha accedit al visionament d’aquesta obra, prou difícil és no preguntar-se què s’ha estat fent abans, durant tants anys de suposada predilecció artística. De veritat, sobretot tenint en compte que avui en dia és pràcticament inevitable saturar-se entre tanta massificació d’oferta consistent en ficció Made in EUA, La Plaça del Diamant esdevé, en última instància, un assalt emocional cap al cor de tots aquells espectadors mig orfes que no es troben representats per l’statu quo de la producció generalista, de tot consumidor que prefereix gaudir d’una tarda de pluja als Verdi de Barcelona en lloc de fer-ho al sofà amb el comandament mandrós de Netflix en marxa. Si més no, es tracta d’una peça històrica del cinema català i en català, que aconsegueix amb força estoïcisme creatiu i enginy cinematogràfic convertir en pel·lícula un contingut molt psicològic, que resultaria fins i tot inabastable per a molts veterans de l’ofici.

Si la primera seqüència permet introduir la fràgil personalitat transmissora de l’acció principal, junt amb un context sociocultural o sociolingüístic i un altre costumista en particular, l’escena d’un Parc Güell originari, primerenc, envolta el joc trampós i capriciós del Quimet, encarnat per un jove Lluís Homar, que juga unilateralment a fet i amagar entre les columnes de la sala hipòstila, incomodant a una Natàlia que, visualment reenquadrada o engabiada per la persistència física i monòtona de les estructures, encara recorda el plor de la seva exparella, el Pere, rebutjat per la sobtada il·lusió que manté amb el nou xicot. Aquesta escena posa de manifest la dualitat que enfrontarà domèsticament la Colometa vers el temperament infantil del Quimet, que es veu agreujat en el dia a dia amb una certa necessitat de control que, en el temps present, titllaríem de masclista sense cap mena de complex.

El simbolisme com a component imprescindible

Un dels fragments més visuals de la pel·lícula no dura ni tan sols un minut, però és d’aquells moments que, des del vessant cinematogràfic, no té preu. Es tracta de quan la Natàlia es posa de part, del naixement del Toni, i és que, a través d’una utilització simbòlica o poètica del muntatge, els plànols detall que es detenen en l’esforç físic i mental d’una mare que sua i crida mentre s’obre es compaginen simultàniament amb el pla fix d’una rosa de Jericó que també fa un exercici d’obertura, finalitzant aquesta simbiosi amb el trencament d’un sostenidor del capçal del llit que la protagonista agafa amb força. El moviment de la flor, interceptat per cada tall de la seqüència, invoca una figuració màgica, una contradicció natural que proporciona acció i sentit de canvi a un ésser viu que acostuma a coexistir en qualitat estàtica, per la qual cosa aquesta presència quasi fantàstica s’entreveu en senyal de representació del mateix cos de la Natàlia, que resta ocult. 

'La Plaça del Diamant' (Francesc Betriu)
‘La Plaça del Diamant’ (Francesc Betriu)

D’altra banda, el simbolisme és un component imprescindible al llarg del metratge, però sobretot pel que fa al significant que l’autora original ja concedia als coloms. Sense necessitat d’aturar-se massa en aquesta referència del pseudònim amb diminutiu inclòs per mitjà del qual el Quimet bateja a la seva Natàlia, que no resulta pas casualitat, l’au també representa el cor de la protagonista, sovint encongit i afligit, ja que una criatura alada que no pot volar perquè les reixes que l’oprimeixen no entenen de vols és, molt possiblement, el més semblant a l’autonomia coartada que suposa la coexistència de la Colometa al costat del seu marit. La qüestió és que el Quimet se sent legitimat per naturalesa respecte al dret de tenir coloms a casa per fer-los criar, però el seu amic Cintet posa en evidència la contradicció de tenir ideals republicans que entonen càntics llibertaris al carrer mantenint tancada una vida que no ha estat concebuda per veure el cel i no poder llançar-se a ell. De fet, la proclamació de la Segona República coincideix amb l’alliberament dels coloms que procura el Cintet, sent un moment que sembla banyat per l’esperança dels personatges i de l’Espanya de llavors.

La mort del colom blanc, enregistrada durant l’agonia i la respiració dels seus darrers segons, sembla una premonició de l’hipotètic destí que podrien haver tingut la Colometa i els seus fills, especialment si no haguessin tingut la fortuna de trobar-se a un tros de pa com l’Antoni, adroguer que acaba donant feina i matrimoni a la Natàlia ja vídua, que, literalment, podria haver mort atropellada per un cotxe si no hagués sigut perquè l’Antoni crida el seu nom mentre surt de seguida de la seva botiga per oferir-li treball i protecció. 

'La Plaça del Diamant' (Francesc Betriu)
‘La Plaça del Diamant’ (Francesc Betriu)

La salut mental dins un context masculinitzat

- Advertisement -

Havent superat totes les incerteses de la Guerra Civil, deixant enrere la misèria, la fam i els seus morts, la Natàlia torna a voltar pel Güell, ara sense les gracietes dels “ulls de mico” que algun dia va tenir el seu primer marit, aquell que li insistia un cop darrere l’altre en la idea de volar: “Vola, Colometa, vola”. El Mateu, de qui s’acomiada en una gran escena, lacrimògena i tenyida de colors freds, també la va deixar sola quan el van afusellar.

Una nit, la Colometa es decideix a reviure aquella nit ben tipa de joventut a la plaça del Diamant, no abans de dibuixar amb el dit una balança a la vella porta que donava accés al pis on vivia amb el Quimet, una balança que es trobava dibuixada a la paret de les que havien sigut les seves escales, una balança que sempre resseguia amb el dit com si d’un ritual a la recerca de l’equilibri i la felicitat es tractés. La Natàlia entra dins la carpa que fa uns quants anys l’havia vist ballar amb el seu precipitat amor i, res més ubicar-se sota el forat amb forma de diamant que li permet veure el blau del cel, deixa anar un crit amb què tanca una etapa que havia de ser tancada per no romandre presa d’una malenconia que semblava infinita. Aquest instant és retingut, mitjançant la tècnica, amb un alentiment de la Natàlia quan aixeca i enlaira els braços, una expressivitat visual d’accentuar o emfatitzar la rellevància narrativa, dramàtica, de la seva emancipació interior.

'La Plaça del Diamant' (Francesc Betriu)
‘La Plaça del Diamant’ (Francesc Betriu)

Bé, ara sí que sí, recordant el bell tema original de Ramon Muntaner que va fer servei al film, acomiado el present i sentit homenatge a un relat, a una “cançó d’un temps de tramvies i carrers mal empedrats” que, si més no, es va avançar força en el temps, una ficció sobre la recerca del benestar emocional, sobre la salut mental dins un context masculinitzat que se superposa a la dona i a l’expectativa social que cau sobre el sexe o gènere en particular, però també una narració que il·lustra la possibilitat humana de ser convertits en esclaus, víctimes, del nostre temps.

- Advertisement -
Xavier Pérez
Nascut a finals del segle passat, el Xavier es va iniciar en el llenguatge cinematogràfic dins l'escola Bande à Part, on les paradigmàtiques classes de Luis Aller li van fer redescobrir l'essència fundacional de la vocació narrativa i autoral, també l'esperit revolucionari de la Nouvelle Vague o del Maig francès. D'altra banda, es va llicenciar amb un postgrau de guió a l'ECIB, tot i que no acostuma a separar l'escriptura de la direcció quan es parla de cinema. Ha exercit i exerceix l'ofici des del guió i la direcció de curts i llargmetratges generalment independents, però cada cop s'apropa més a la vocació divulgativa i analítica. Li agradaria fer un cafè amb el Víctor Erice, un dels seus imprescindibles, junt amb Hayao Miyazaki, perquè són dos noms que continuen plenament vigents entre les seves grans referències. Per casualitat o 'causalitat', el Xavier troba que falta motivació política en l'àmbit acadèmic i industrial, un diagnòstic que vincula a la naturalesa privada de la formació en cinema. La militància política és molt important per a ell, de fet, si no existís el cinema, hauria començat estudiant filosofia o ciències polítiques.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents