El cinema és universal, diuen, tot i que la majoria d’estrenes comercials que arriben a les nostres cartelleres solen ser nord-americanes. Hollywood és la meca i la teca del cine, s’ho menja tot. A vegades, per pura enyorança de persona que es fa gran, reviso els diaris dels anys 70, quan a la cartellera dels cinemes de la capital però també de les sales que aleshores hi havia a nombrosos pobles, s’hi estrenaven pel·lícules de diversa procedència: des dels giallos italians, estranyes però gratificants produccions d’Europa de l’Est, cinema sud-americà combatiu, cinema francès post-nouvelle vague, nou cinema alemany, cinema espanyol de la transició, i moltes pel·lícules d’arts marcials.
Sí, les joies de la corona eren les produccions de Hollywood però la programació era molt menys excloent que la dels últims anys. La diversitat de plataformes i suports d’exhibició fa que tothom pugui cercar i trobar les seves dreceres per veure un cinema invisible però la seva presència al gran aparador, als cinemes comercials, continuava essent pírrica. Fins fa poc.
Com diu el Premi Nobel de Literatura, “els temps estan canviant”. Aquests últims dos anys ha aparegut una nova esperança. Gràcies a la varietat de noves sales el cinema divers, en origen i formes, s’ha multiplicat.
Cal felicitar-nos per les propostes inclusives i atrevides dels Cinemes Girona o la valenta Cooperativa ZumZeig, la confirmació del Phenomena com a fenomen de masses, el circuït alternatiu d’exhibidors que suposa la xarxa de cineclubs de Catalunya, molt nombrosos i amb una salut de ferro, i el primer pas d’algunes multi-sales dedicades històricament al cinema doblat a programar cinema en versió original i fent forat a produccions “d’art i assaig”.
L’inexpugnable món de l’exhibició cinematogràfica s’apunta a la globalització, amb les seves coses bones i dolentes, amb un gir clarament social, els temps de canvis ho comporta, i amb una acceptació de títols inclassificables que feia dècades que no es produïa. Un petit gran exemple, si repassem la cartellera d’aquestes últimes setmanes podem trobar-hi quatre pel·lícules coreanes. Quatre! Un fet inaudit en la història de l’exhibició a casa nostra. I totes quatre amb pedigrí: la sensual i maliciosa La doncella de Park Chan-wook, la trepidant i cartooniana Train to Busan de Yeon Sang-ho, el conte de terror etnogràfic The Wailing de Na Hong-jin, i una meravella de l’anterior temporada projectada al Phenomena a finals de 2016, l’elegant thriller Assassination de Choi Dong-hoon. Corejant Corea. Sí, senyores i senyors i suricates, si coincideixen quatre pel·lícules coreanes a la cartellera comercial catalana és perquè, com diria el senyor del Nobel, “acosteu-vos, bones gents, vingueu d’on vingueu, cal tenir els ulls oberts i canviar si canvia el món”.
