Sense que sigui exactament un exercici de memòria, un esforç per recuperar amb certa nostàlgia un passat personal per sempre més diluït en les bromes del passat, com ara a The Fableman de Spielberg, Sam Mendes parteix per segon cop del seu background familiar al seu darrer projecte: Empire of light. I diem per segon cop perquè 1917, per bé que presenta igualment una història inventada, recull moltes circumstàncies viscudes pel seu avi, que sí que va ser al front de la Primera Guerra Mundial, amb les quals hipnotitzava el seu atent net. Mendes fa amb Empire of light la seva primera incursió en solitari com a guionista, per bé que també va coescriure amb Krysty Wilson-Cairns el guió de 1917. Hom diria que quan aborda arguments amb un cert ressò personal, el director prefereix ser-hi també en l’escriptura.
En aquesta ocasió, Mendes —un realitzador pel qual sempre hem tingut un cert interès probablement a causa d’un sentit cinemàtic sempre vigorós—, parteix de la seva pròpia experiència dramàtica durant la seva infància i primera adolescència: va viure en primera persona els trastorns bipolars i sofriments mentals de la seva pròpia mare, que ajudava a combatre com podia. Al film, l’alter ego de sa mare és una dona ja madura i soltera entrada en la cinquantena, Hilary (una esplèndida Olivia Collman), que igualment ha arrossegat des de petita seriosos trastorns mentals mai no explicats plenament, però que intuïm vinculats als maltractaments de la mare.
Empire of light, una infància oculta
El film s’emmarca a una ciutat costanera del sud d’Anglaterra a inicis dels vuitanta, l’època en què Mendes entrava en l’adolescència, i el marc és el cinema de la localitat en el qual Hilary treballa com a responsable del funcionament i del personal. Són els durs anys de Margaret Tatcher, i una certa ombra de crisi i malestar social és perceptible. Però curiosament, tot això ho tindrem més clar entrat el metratge. Hom diria que Mendes, intencionadament, fa trampes.
El cinema que esdevé el marc central del film, l’Empire, de fet és el Dreamland Cinema de Margate, en Kent, al sud-est d’Anglaterra, un edifici fet el 1923 força decrèpit que l’equip tècnic va remodelar per donar la brillantor que encara devien conservar les grans sales de cinema a inicis dels 80, poc abans d’esdevenir multisales o desaparèixer. La flaire de l’espectacular vestíbul i de la gran platea mantenen un cert aire d’Art Decó, una elegància que els espectadors poden creure la pròpia dels anys 50. Mendes ens oculta informació com ara el tipus de cotxes que corren, apareixen aparells de ràdio semblants als dels anys 20 o 30, el vestuari o el despatx del propietari, Dollant Ellis (Colin Firth) no presenten signes distintius, i la mateixa Hilary no vesteix de manera que denoti els vuitanta, com tampoc resulten indicatius d’això els uniformes de la resta de personal. No serà fins ben entrat el metratge que acabarem percebent l’època, quan Stephen (Micheal Ward), un noi negre que acaba d’incorporar-se al personal del cinema, inicia un improbable idil·li amb Hilary. La solitud d’ambdós personatges, la malaltia mental de Hilary, que combat amb pastilles de liti, i el racisme que pateix Stephen, perceptible a altres moments del film, són el ciment d’unió. Stephen, a més, accepta aquest treball perquè no es pot permetre pagar-se la universitat: viu amb sa mare, una infermera de l’hospital al qual acabarà ingressant després de rebre una pallissa dels skinheads en el mateix vestíbul del cinema. Una seqüència magistral, i també enganyosa, que comença com una llarga processó de vehicles que desfilen pel passeig marítim, vistos per tots des del vestíbul del cinema, i que després de la primera sorpresa agradable esdevé de fet una manifestació racista.
Hilary, a més, arrossega una altra frustració, puig que Ellis, el propietari, l’usa com a servidora sexual en el seu despatx cada cop que li passa pel magí, la qual cosa tothom sap. Una circumstància que en un altre moment del film, amb Hilary en plena crisi i amb ganes de venjança, ocasionarà una situació tant patètica com sòrdida.
Per bé que l’espectador, a banda de la recreació d’una època depriment, rep tot d’inputs que semblarien apuntar tant a l’amor al cinema —“el refugi en temps difícils” diu el director— com al lament per l’anunci d’una mort anunciada, la de les sales cinematogràfiques —un aspecte subratllat pel treball sempre proper de Toby Jones com a veterà i meticulós projeccionista del local, també amb el seu drama particular tot just apuntat—, el mateix Mendes ha informat que no era un tema prioritari davant el drama de Hilary i Stephen.
Totes aquestes ambigüitats han fet pensar a determinats crítics que la cinta, certament amb una notòria posada en escena pel que fa a la sala cinematogràfica, i una fotografia magistral del gran Roger Deakins (a banda de molts dels films de Mendes, és el responsable de molts altres grans títols dels germans Coen, de Shyamalan, o de films com ara Blade Runner 2049), no acaba de trobar el nord exacte de què vol abordar, i els personatges, tret de Colman —que com sempre es fa amb la pel·lícula—, no ha semblat que convencin a molts, amb un dibuix d’aquests que entenen pobre.
Però nosaltres creiem que, contràriament, es tracta d’un film amb guió força tramat, ple de matisos, en què d’una manera indirecta s’acaba reflexionant sobre les nostres pròpies crisis. La del cinema està clara; tot i que l’Empire encara llueix, no hi és tot: a dalt, el local disposa d’una imponent sala de ball d’altres èpoques i d’una altra sala totalment ruïnoses, que denoten que el negoci va a menys. L’estrena pomposa de Chariots of Fire, amb representants polítics locals i estatals, no revifa res. Però els problemes mentals, el racisme, la manca d’oportunitats per a determinats estrats, sotmesos a una sordidesa vergonyosa, potser són més vigents que mai malgrat que les aparents “millores socials” en un món on la digitalització i la postmodernitat aliena l’ésser humà com mai.
No és el gran film de Mendes, però tots els elements de la pel·lícula desfilen i es mostren amb un equilibri sorprenent, greixats amb mestratge, tot i que alguna escena sigui menys versemblant. I com sempre en ell, el ritme àgil i els moviments de càmera vigorosos injecten un batec eminentment cinematogràfic.
El fet que la freqüent productora de Mendes, Pippa Harris, hi col·labori en el projecte incrementa el cantó personal de la pel·lícula, puix que ambdós es coneixen des de petits, i ella és molt coneixedora del drama familiar de Mendes. Empire of light és una coproducció del Regne Unit i USA, amb la participació de Searchlight Pictures.
Veredicte
El millor: una estructura molt equilibrada en els seus elements tant plàstics com dramàtics.
El pitjor: potser la necessitat d’un major dibuix en alguns personatges, però no pas els d’Olivia Colman o Micheal Ward.
Nota: 9.