Empatia a la família

- Advertisement -

Estàs content amb la teva família?… No?… La vols canviar? Doncs vigila amb el que desitges perquè es pot fer realitat. Això és el que li passa a un pare de família, interpretat per Franck Dubosc, a la pel·lícula ¿Quién es quién? (Le Sens de la Famille, 2020), dirigida per Jean-Patrick Benes. Dubosc acaba sol a una atracció al parc després de dues hores fent cua tots cinc perquè , en el darrer instant, la mare es baralli amb els dos fills adolescents i la petita just vulgui anar al lavabo quan els hi toca pujar. És en aquest solitari passeig en cabina que pensa en la mala sort de tenir una família com la que té i que voldria que fossin molt diferents.

I l’endemà, tot just al llevar-se, s’adonen que s’han canviat la ment entre tots cinc: la mare ara és la petita, la petita és el pare, el pare és el seu fill, el jove és la germana i la germana és la mare… Més o menys, perquè la gràcia de la pel·lícula és que es van canviant, aparentment, cada dia. L’intercanvi de cossos és un gènere força recurrent al cinema: hi ha exemples d’intercanvis amb un mateix com en Tom Hanks a Big (1988) (en aquest cas passant de nen a adult), o, el més habitual, entre dues persones, com Jamie Lee Curtis i Lindsay Lohan intercanviant els cossos entre mare i filla a Ponte en mi lugar (Freaky Friday, 2003), o, més recent, entre dos amants interpretats per Stéphane De Groodt i Louise Bourgoin a la pel·lícula francesa Cariño, yo soy tú (L’un dans l’autre, 2017).

- Advertisement -

Quien es quien-2

- Advertisement -

Però l’intercanvi entre diverses persones i que es vagi repetint al llarg de la pel·lícula no és tan habitual (malgrat que sí que hi ha alguna excepció puntual), i és que hi ha el perill de què l’espectador es perdi per saber qui és qui en cada moment amb tantes persones (a la pel·lícula s’afegeix l’àvia als intercanvis i, més tard, una llama, però això és una altra història). De fet, a ¿Quién es quién? els mateixos personatges reconeixen que és un embolic i, en primera instància, decideixen posar-se un ‘pòstit’ al front amb la identitat del dia i, més endavant, es posen una samarreta amb la cara corresponent. Aquesta certa complexitat va frenar la idea inicial de fer una sèrie per a la televisió, i la simplificació va ser tan extrema que el resultat final és aquesta pel·lícula.

Quien es quien-3

La trama es basa en tres pilars fonamentals:

  • Primer, la gran interpretació i la gran complicitat dels actors Franck Dubosc i Alexandra Lamy, pare i mare, respectivament, que ja havien treballat junts protagonitzant la comèdia Sobre ruedas (Tout le monde debout, 2018). L’actriu Alexandra Lamy borda l’escena més hilarant de la pel·lícula quan, amb la ment del seu marit, acaba passant una vetllada (s’entén que íntima) amb el seu amant, com si el marit volgués descobrir què és el que li dóna aquest amant que no li doni ell… I tant que  ho descobreix!
  • Segon, el descobriment de la petita actriu revelació de deu anys, Rose de Kervenoaël, genial sobretot en el paper de la mare, fent que el seu paper sigui molt versemblant. D’ella també sorgeixen alguns dels moments que cerquen increpar a l’espectador, com quan la veiem fumant contínuament (curiosament, en els crèdits el primer que apareix és un avís de què la nena no fumava en realitat, que eren efectes especials, millor avisar per si de cas).
  • I tercer, els habituals malentesos provocats pels canvis de sexe (que si tinc penis o no, o tinc pits o no), pels canvis d’edat (àvia versus adolescent, per exemple), o pels hàbits poc saludables (fumar o drogar-se) o estereotipats (adolescents pendents del mòbil, etc.), tot plegat característic d’un joc de rol molt original, impregnat també amb una certa picardia, per un costat, i amb tocs infantils, per un altre.

Quien es quien-4

De totes maneres, la pel·lícula és més complexa del que sembla, i un xic transgressora, malgrat que parteix d’una premissa simple en considerar una família arquetípica que clarament va en retrocés a la nostra societat: un pare, una mare i tres fills, considerat avui en dia com a família nombrosa. Algunes escenes ens conviden a reflexionar sobre el que està bé i el que està malament, o el que fem en funció de l’edat (per exemple, hi ha estudis que demostren que ets menys emprenedor amb l’edat, i que es pot aplicar en una de les subtrames del guió)… també sobre l’avenir dels anys, la desil·lusió a la parella, els canvis als adolescents, la relació entre els germans, les parelles a la tercera edat, etc.

Les interpretacions són tan bones que s’evita caure en la caricatura, amb molta força de l’expressió corporal a més del que puguin dir o fer. Però potser els hi estava quedant massa sèria. I malgrat haver gravat tota la producció en una relació d’aspecte 2,39:1 (la més habitual al cinema avui en dia, més ‘horitzontal’), el director va decidir, a la taula de muntatge, retallar tots els fotogrames a una relació 1,85:1 (que omple la pantalla de les televisions actuals), amb la convicció que aquesta relació ajudava millor a potenciar la comèdia fent les escenes menys pretensioses. Pot ser també que la retallada ajudi a donar-li un acabat més proper al de televisió que al cinema, però això es pot discutir. En tot cas, ara que ho sabeu, podeu fer l’exercici d’imaginar el que falta als costats de cada escena i que realment es va fotografiar.

Quien es quien-5

El continu intercanvi de cossos potencia justament les escenes delirants i divertides, però el missatge és més profund i no s’amaga ni tan sols en el títol en francès: ‘El sentit de la família’ (Le sens de la famille, a l’original). Per als membres d’aquesta família, el sentit de la seva família el troben després del camí recorregut, de l’experiència viscuda, de la capacitat de posar-se en el lloc de l’altra persona. És en aquest sentit que la pel·lícula s’assembla més a Pequeña Miss Sunshine (Little Miss Sunshine, 2006), tal com ho indiquen els seus mateixos  guionistes, que la consideren un referent de ¿Quién es quién?.

- Advertisement -

És per això que adquireix un sentit més filosòfic quan comprovem que la família es pot formular com la suma de les identitats dels individus que la formen i que hem d’admetre que necessitem la mirada dels altres per aclarir la nostra pròpia identitat: l’habilitat de poder posar-se al lloc de l’altre és fonamental en una família.

És curiós com una pel·lícula escrita el 2018 i rodada a la tardor de 2019 per a ser estrenada a finals de 2020 i que s’acaba estrenant a l’estiu de 2021, ens faci una mena de sacsejada per a recordar-nos la importància de què les famílies han de ser (hem de ser) empàtiques si volem sobreviure en època de pandèmia.

Ens veiem a les sales de cinema!

- Advertisement -
Jordi Ojeda
Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents