El cineasta Robert Eggers va sorprendre positivament amb la seva opera prima The Witch el 2015, la qual va ser presentada al Festival de Sitges i va obtenir diversos reconeixements en festivals d’arreu del món. El seu retorn s’ha fet pregar i, és que la seva segona pel·lícula, ha trigat cinc anys a arribar a les cartelleres, després del seu pas pel circuit de festivals on no ha deixat a ningú indiferent. El film es va poder gaudir a les passades edicions dels festivals de San Sebastián i Sitges exhaurint totes les entrades als passis disponibles. I és que The Lighthouse desprèn quelcom que embriaga o desil·lusiona a l’espectador, que es troba immers en un ball que desborda bogeria; però que ningú vol perdre’s.
La trama se centra en una remota i misteriosa illa de Nova Anglaterra a la dècada de 1890. El veterà faroner Thomas Wake (Willem Dafoe) i el seu jove aprenent Ephraim Winslow (Robert Pattinson) hauran de conviure sols durant quatre setmanes. El seu objectiu serà el de mantenir en bones condicions al far fins que arribi el relleu que els permetrà tornar a terra. Però les coses es compliquen quan sorgeixen conflictes per jerarquies de poder entre ambdós i la bogeria acaba per despertar-se.
El film dona el tret de sortida amb un format clàssic quadrat (4:3) poc habitual al cinema avui en dia, al qual se suma una fotografia ombrívola en blanc i negre, que dona èmfasi als rostres pel seu traç gruixut. Tots els elements recorden al cinema primitiu, que es basava més en l’experiència i espectacle que en explicar una trama. Els cinc primers minuts deixen de manifest el ritme pausat que es desenvoluparà al llarg de tota la pel·lícula, realitzant un exercici que deixa de manifest més que una història, un assaig i exhibició dels seus protagonistes. La il·luminació en general és fosca, la única llum que il·lumina amb força és la del propi far, que funciona com un l’element estable que mai s’ha de perdre de vista per tal de no perdre l’oremus. A la resta d’escenaris tenim llum a partir d’espelmes i a l’exterior sempre està núvol, el clima no acompanya ja que hi ha mala mar i constants tempestes, una zona per la qual sembla que no passa mai la llum del sol.
Ara bé, caldria fer una forta introspecció dins l’imaginari per a poder avaluar l’obra, ja que la seva narrativa és confosa i difusa, deixant de manifest que es tracta d’un conjunt d’emocions que mica en mica es van transformant per a acabar rematant en un clímax carregat de bogeria i deliri. La dificultat del conjunt per a plasmar aquestes sensacions fan que funcioni millor de manera individual. Cada plànol gaudeix d’una profunditat i qualitat fotogràfiques que han estat mimades pel cineasta, però que també transmeten pretensió en les formes. A més, la manera en la què està exposada fa que no segueixi cap mena de linealitat i s’endinsi en una metàfora al·legòrica carregada d’alienació on es perd tota mena de cordura o seny. També juga amb el dubte sobre el que pot ser real o imaginari on l’efecte de la soledat hi té molta conjuntura, ja que pot tornar boig a qualsevol i fer que la realitat acabi discernint molt del que la ment mostra.
Respecte a les actuacions tant Willem Dafoe (The Florida Project o Daybreakers) com Robert Pattinson (High Life o Maps to the Stars) desenvolupen un paper sublim i estan excel·lents, malgrat implicar detalls escatològics i còmics que poc encaixen dins del malson pervers i violent que exposa la cinta. Les seves interpretacions es mouen entre el drama personal i el misteri, passant per l’onirisme i fantàstic, fins i tot es podria dir que també toca la vessant del mitològic. Tots dos deixen de manifest que es troben còmodes en produccions independents, més que comercials, tal i com es pot veure en les seves interpretacions als darrers anys.
En definitiva, no es tracta d’un film senzill, més aviat és dens i requereix un esforç extra per a poder ser valorada com podria merèixer. No és la típica història de terror, és un treball més elaborat no apte per a tots els públics que transmet una sensació constant de claustrofòbia i angoixa.
Veredicte
El millor: Llueix d’una fotografia impecable i una direcció excel·lent, així com unes actuacions sublims d’ambdós protagonistes.
El pitjor: El seu ritme és dens i té una cadència molesta no apte per tots els públics.
Nota: 6’5
