Sempre m’ha agradat molt anar a cine. Ja des de ben petita. I m’era força igual el que proposessin anar a veure els meus pares. Amb 11 anys ja m’empassava la pel·lícula que els Joglars van fer sobre Franco. Però és que anar al cine per a mi és com un ritual. M’encanta l’olor de crispetes quan entro —tot i que no m’agraden gaire les crispetes—; m’encanta entrar a la sala de cine, buscar la butaca que em pertoca i acomodar-m’hi per una sessió; m’encanta el gran reguitzell d’anuncis de comerços locals que posen per l’absurditat que representen i m’encanten els tràilers. O, més ben dit, m’agradaven.
Jo era de les que si arribàvem massa justos a la sessió de cine, sacrificava les crispetes, els dolços i la beguda per poder empassar-me els tràilers de les noves pel·lícules que m’esperaven. Ara bé, recentment aquests avançaments en forma de muntatge d’escenes d’una pel·lícula que acostumaven a durar entre un minut i mig i dos s’han convertit en curtmetratges i ja són massa els que m’he empassat i que en lloc de saber de què anava la pel·lícula sabia ja com acabava.
Per a mi, un tràiler ha de promocionar una pel·lícula, m’ha de deixar amb la intriga suficient per incentivar que jo vulgui anar al cine a veure-la. Però, evidentment, si ja m’explica tota la història, inclòs el gir narratiu, està fent tot el contrari. No sé en quin moment es van arribar a confondre els termes “tràiler” i “spòiler”, però han aconseguit que no en vulgui veure ni un. I els que veig per casualitat resulta que després ja no em cal mirar la pel·lícula.
Sempre hem temut l’era de la informació en què vivim perquè no ens aixafin la guitarra en qualsevol moment. Recentment vam viure la histèria col·lectiva quan va sortir l’últim capítol de Joc de Tron. Aquells que no ens vam voler llevar a altes hores de la matinada vam viure els dies següents atemorits, sense obrir les xarxes socials i evitant el contacte directe amb aquells que sabíem que sí que s’havien llevat. Però ara ja són els mateixos tràilers els que ens espatllen les pel·lícules.
Durant les vacances de Nadal vam anar amb uns amics a veure la nova pel·lícula d’ Star Wars —com tanta d’altra gent que imagino que van fer el mateix—, no sé però si us van passar el tràiler de la nova pel·lícula de L’home invisible. Aquest film que revisa la història creada per H.G. Wells amb un toc molt més modern s’ha d’estrenar el pròxim 28 de febrer. Protagonitzada per Elisabeth Moss i amb una història d’allò més interessant, estic segura que la meva experiència amb la pel·lícula —que segur que la miraré perquè soc així de masoquista— serà desastrosa, perquè ja sé quin és el gir narratiu. I no pas perquè se’ls hagi colat res a la xarxa sinó per culpa del tràiler OFICIAL.
Un dels principals problemes d’aquest tipus de tràilers és que et mostren la història de manera seqüencial, és a dir, en ordre cronològic, la qual cosa no passaria res si només em mostrés la sinopsi. Ara bé, si ho fan així, i a més hi inclouen les millors escenes de la pel·lícula o els millors gags, el que estan fent és destrossar-la perquè les meves expectatives ja s’ha complert al tràiler.
Un altre cas molt paradigmàtic és el de Jurassic World II, la d’en Bayona. En el primer tràiler que es va publicar ja hi vaig aconseguir veure més del 50% de la pel·lícula. [Alerta spòiler] Ens desvela que els dos protagonistes ja no estan junts, que fa un petit homenatge a la primera trilogia i una de les escenes més espectaculars de la pel·lícula pel que fa a efectes especials. I, espereu! Això és només un primer tràiler. Abans d’estrenar la pel·lícula, en van fer públic un segon en què, literalment, veiem EL FINAL!
A l’animació passa una cosa molt semblant. L’únic avantatge que tenen és que si us trobeu amb el cas que teniu fills, seran ells els que insistiran per anar a veure-la al cine. Però jo no tinc fills i també vaig caure en el parany. Em va passar amb les dues pel·lícules que s’han fet de Pets. Quan vaig veure el tràiler de la primera pel·lícula em va encantar. Gags bons, una idea molt original i ben treballada, una animació molt maca… La meva sorpresa en veure la pel·lícula va ser que tots els gags bons eren els del tràiler. I, així, tres quarts del mateix amb la segona part del film.
Tant és així que fins i tot ens hem hagut d’inventar un tràiler més curt, el que s’anomena ara un teaser tràiler, una versió reduïda i que segons pensava no contindria spòilers, però que resulta que no sempre és així. La moda d’aixafar la guitarra també s’hi ha colat. Per a mi, la sala del cinema era el meu temple de desconnexió i el meu moment, però ara he d’entrar-hi anant amb compte de veure què m’ensenyaran perquè fins que no comenci la pel·lícula que he anat a veure no estic salvada.
NOTA FINAL: he enllaçat alguns tràilers que he comentat a l’article. No és pas per esgarrar-vos res, podeu optar a mirar-los, o no. Simplement, en l’era de la informació, si disposem de la font primària, l’oferim.
