Gavin Hood és un realitzador sud-africà abans conegut per superproduccions com ara X-Men Origins: Wolverine o Ender’s Games que, això no obstant, no estan exempts de reflexions entorn el poder i el que significa. Però on potser el realitzador convida a reflexions més pregones entorn el tema, i les murriades i joc brut a què a voltes hom recorre quan s’exercita per mantenir-s’hi més enllà de tota raó, ètica o sentit és a d’altres produccions seves més modestes que no sembla que perdin pistonada al llarg dels anys, car la parcialitat i subjectivitat del poderós, les creixentments desdibuixades línies entre el bé i el mal, entre el que és ètic i el que no ho és, entre la justícia i la injustícia, semblen a l’ordre del dia. És el cas de bons films com ara Eye in the Sky, Rendition, i ara Official Secrets. Els dos darrers films es basen, tot i que amb llicències pròpies del mainstream (quelcom no necessàriament negatiu) en fets reals. El primer dels tres títols, un thriller colpidor per bé que inventat, és fàcil endevinar que no està lluny de situacions versemblants.
Pel que fa a Official Secrets, procedent del Sundance d’enguany, la cinta recull un cas verídic esdevingut el 2003, abans i després de la invasió d’Iraq per tropes dels Estats Units que, sorprenentment, no va tenir un ample ressò: Katharine Gun, traductora del mandarí al Quarter General de Comunicacions del Govern, a Cheltenham, un dels tres serveis d’intel·ligència del Regne Unit encarregat d’amenaces terroristes i d’altres afers d’interès per al Govern, va llegir casualment un correu electrònic d’una agència de Seguretat Nacional dels Estats Units en què demanava al quarter que obtinguessin material comprometedor contra els representants de sis estats del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Angola, Bulgària, Camerun, Xile, Guinea i Pakistan) susceptibles d’oposar-se inicialment a la crucial resolució segona que aprovava la invasió de l’Iraq. El material obtingut il·legalment serviria per obligar-los a votar a favor de la invasió.
Gun, casada amb un kurd que encara no té els papers de residència en regla, sense albirar les conseqüències per a ella i el seu marit i contravenint la Llei de Secrets Oficials, decideix passar una còpia del correu electrònic, a través d’una amiga, al diari The Observer que, finalment, pren la decisió de denunciar-ho en portada. L’escàndol és ràpidament considerat una falsedat per part del govern per un simple detall ortogràfic: una correctora del diari, en transcriure el text, modifica un parell de paraules que els americans escriuen d’una manera i els anglesos d’una altra. Un text americà hauria d’haver emprat les paraules a l’americana, i el diari les reprodueix a l’anglesa. Per aquest detall tan nimi, tot s’ensorra de cara a l’Opinió Pública, però Gun, per no comprometre els seus companys, acaba confessant la filtració. Tot i que el film és un drama, l’anècdota verídica fa pensar en certa situació semblant de caire esperpèntic al Brazil de Terry Gilliam, o al mateix Rendition de David Hood, en què l’autèntic enginyer químic Khalid-El-Masni es confós per la CIA amb el terrorista Khalid-Al-Masni.
La cinta ressegueix el cas des de la perspectiva de la mateixa Katharine Gun, encarnada amb una intensitat notòria per Keira Knightley; des de la dels advocats que finalment la defensaran, i aquí destaca el treball de Ralph Fiennes i Indira Varma; i des de la del diari The Observer, que s’arrisca a publicar la filtració. Hood aplica prou agilitat per tal que el conjunt sigui una trama atractiva malgrat ser un film bàsicament de despatxos, amb tensió i una acció interna prou convincent per mantenir-nos clavats a la butaca.
La pel·lícula s’adscriu amb tota evidència al munt de cintes de tradició saxona que se centren en l’individu que carregat de dignitat i enteresa és capaç de jugar-se la vida per denunciar un abús de poder, tot planant el cas real de Julian Assange i Chelsea Manning. Ràpidament ens poden venir a la memòria un dels darrers Spielberg: The Post, o l’esplèndida The Insider, de Michael Mann, o evidentment tot un clàssic com ara All the President’s Men, del finat Alan J. Pakula (Official Secrets en fa una directa referència quan el contacte se cita en un pàrquing soterrat amb el periodista), tot cintes, contràriament al film de Hood, centrades en la tasca periodística d’alt risc per desvetllar la mentida, per bé que The Insider també posava força atenció en la vida del denunciant. A totes, i la de Hood no és diferent, per damunt de tot, plana la sensació que aquestes actituds heroiques són simplement com un gra de sorra en un desert. Les trames poden tenir, o no, un desenllaç feliç, però allò cert és que l’enorme maquinària seguirà fent la seva aeternum.
A Official Secrets el “do the right thing” i el desenllaç té en el fons un rerefons amarg. Assalta el terror quan es constata que la veritat, la raó, no semblen importar gaire, més aviat si és o no legal el factor jutjat, malgrat que la legalitat encobreixi, com ara és el cas, una malifeta del govern britànic i els Estats Units. El veredicte, per aterrir-nos més, serà una qüestió d’oportunitat.
Veredicte
El millor: Una trama tensa que absorbeix l’atenció de l’espectador i convida a reflexions pregones sobre els nostres sistemes… ‘democràtics’.
El pitjor: No res.
Nota: 8’5