today-is-a-good-day

Els ‘realities’ més addictius de la tele

- Advertisement -

Abans mirar la tele era una cosa totalment diferent a la que coneixem ara. Hi havia un canal –us parlo de fa molts anys– i tothom mirava el mateix. Quins records em provoca pensar que podies parlar amb qualsevol veí de l’Un, dos, tres de la setmana anterior! Després ja van arribar altres canals, Tele3 per exemple, i ja costava més entaular converses perquè potser l’amiga havia mirat Verano azul i tu volies comentar el capítol de Dallas, que mira que era maco. Així, de mica en mica, el número de canals es va multiplicar de gran manera, i fins i tot, de vegades, la cosa implicava famílies amb més d’un televisor per tal que el marit pogués veure les Mamachicho sense que la dona hagués de patir tal tortura.

Ara, però, tots sabem com han canviat les coses. Gràcies a l’arribada de la TDT a les nostres cases, a més de comprar aquell cacharrito sense el qual no hauríem pogut veure res, ens hem hagut d’acostumar a resintonitzar de tant en tant els nostres aparells i a ordenar els canals per no arribar al culebrón a misses dites. Quina feinada que se’ns gira cada cop que surt el missatget que diu que hi ha nous canals disponibles, i quina estonada que perdem cada vegada que l’antena ha de tornar a captar la senyal de les vuit-centes emissores. Bé, vuit-centes… Potser exagero!

- Advertisement -

De canals a la TDT n’hi ha de moltes maneres. Els normals de tota la vida; els normals de tota la vida però que es veuen millor –d’alta definició, se’n diuen–; els d’esports; els d’esports que quan toca partit interessant et diuen que tururut, que si no pagues vagis al bar; els de dibuixos que es passen el dia fent Bob esponja i Lady Bug… Però n’hi ha d’altres que ja fa temps que funcionen que ens ofereixen una programació molt interessant i que no havíem vist massa per aquestes terres. Tenim el Divinity, el D-Max, el Ten, el Mega… Segur que si heu potinejat les teles i heu recaigut mai en algun d’aquests canals sabreu de què us parlaré a continuació.

- Advertisement -

La gràcia d’aquestes emissores de tele són els realities americans que fan a tothora. N’hi ha de cinquanta mil tipus diferents, i en la majoria se’ns posa a l’espectador com a un membre més d’una sèrie d’activitats que fan dels americans una de les cultures més estrafolàries de la terra. Sí, perquè no només es dediquen a jugar a beisbol i a menjar hamburgueses i a organitzar balls de graduació als instituts, no! Que una de les coses que més els agrada, i nosaltres encantats de veure-ho perquè és la mar de distret, és ensenyar les seves excentricitats com a nació més poderosa del món.

Uns dels programes estrella, i que té diferents versions –com la majoria dels que direm aquí avui–, té a veure amb els negocis d’una casa d’empeños. Aquí, com hipnotitzats, observem com la gent es ven els objectes per sortir del pas en temps de crisi, i com, i ara ve el millor, els amos i treballadors del negoci accepten o no els productes, busquen clients, expliquen les penes, mengen dònuts i, el millor, s’esbatussen entre ells. Fa gràcia veure com els intenten colar productes falsos, com els clients els esbronquen per oferir-los una misèria per rellotges o cadenes d’or que valen un ull de la cara, o com els fills dels amos fan perillar el negoci amb les seves bestieses.

Seguint amb el tema monetari, trobem també algunes versions diferents d’un mateix concepte: gastar-se un dineral en ves a saber què. Aquesta és la gràcia de programes on els protagonistes compren magatzems, trasters o contenidors abandonats als ports sense saber què s’hi trobaran. Els capítols es divideixen en dues parts: la primera serveix per veure una subhasta de gent malcarada i habitualment grassa –demostració que mengen moltes hamburgueses–, i la segona per comprovar com han invertit els quartos, i si fan negoci o no. Als trasters i contenidors s’hi pot trobar de tot, des de mobles antics i macos, passant per equips electrònics que no se sap ben bé per a què serveixen, fins a roba de segona mà que anirà directe a les escombraries perquè no serveix per res. Les cares de decepció i els comentaris dels que s’hi han deixat el sou són el millor del programa, així com la felicitat d’aquells que s’enduen la millor part del pastís.

He dit pastís? Canviem de programa perquè n’hi ha un altre de prou interessant i que és capaç de provocar-nos hiperglucèmia només de mirar-lo que tracta les aventures i desventures d’un obrador dedicat a la creació dels pastissos més originals i segurament saborosos que mai haureu vist. Amb forma d’illa tropical, d’Elvis Presley, de gratacels novaiorquès… Les formes són d’allò més diverses, i les complicacions durant l’elaboració aconsegueixen deixar-te més enganxat al sofà que una bona melmelada de maduixa. Ah! Per no oblidar el sempre problemàtic trasllat de l’esmentada menja amb furgoneta. Ja us dic ara que no sempre arriba el pastís sencer…

Canviem de sector i visitem ara l’immobiliari, que també ofereix molta diversitat de programes a la TDT.  Aquí, els reis indiscutibles són els bessons que es dediquen a la rehabilitació de llars o a la recerca de noves vivendes per als concursants. De fet, deu ser l’únic programa on els concursants si deixen els estalvis, perquè han de pagar trinco-trinco la casa que compren o les reformes que fan a l’edifici vell. La gràcia està en veure com tiren les parets a terra abans de reformar, i veure que aquests americans estan com un llum per construir totes les cases de fusta. Que no saben que amb el temps es podreix i és perillós? També és d’allò més distret veure les cares que posen quan els diuen el preu de la casa que els ha agradat. Ah, amigo!

- Advertisement -

L’últim d’aquests realitis que he vist darrerament també m’ha agradat molt i reflecteix a la perfecció aquesta manera d’actuar dels americans, que no si posen per poc, no! Ells, sempre a lo grande! Es tracta d’un concurs de decoració i il·luminació nadalenca, i els quatre concursants de cada programa han de convertir les seves llars en una mena de club de carretera de tanta llumeneta de colors que hi posen. Pares Noels, rens, campanetes i estrelles decoren les cases dels Smith, els MacAllister i els Willis de tota la vida, oferint un espectacle de llum i de color que ni El Corte Inglés abans de la crisi.

En fi, que de realitis divertits a la TDT en veiem de moltes menes. Me’n deixo un fotimer: el de les núvies que van a triar vestit amb tota la família i ploren per com de maques estan vestides de blanc, el dels nuvis que organitzen la cerimònia de casament tots sols i sense l’aprovació de la parella –aquest és molt maco i s’hi poden arribar a veure bodes zombis o de temàtica extraterrestre–, el de la família que viu a Alaska i fa tot de coses estrafolàries per sobreviure, el dels homes que arreglen cotxes antics, el del jefe que s’infiltra d’amagat entre els seus treballadors i veu les mil i una animalades dins l’empresa… Ara! Tot i la varietat de temes que trobem en aquest tipus de programa, hi ha una cosa que sempre em crida l’atenció: el doblatge! Amb quatre actors de doblatge, dos homes i dues dones, i una muntanya d’entusiasme, són capaços de posar veu, plors, riures i enrabiades i milers i milers de ciutadans nord-americans prototípics!

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents