Desembre de 1974. Tres joves nord-irlandesos i la parella anglesa d’un d’ells són detinguts per la policia britànica acusats de col·locar dues bombes a tres pubs de les ciutats de Guildford i Woolwich. Enmig d’una paranoia nacional causada pel conflicte de l’Ulster, el govern acabava d’aprovar una llei antiterrorista que permetia retenir sospitosos sense necessitat de presentar càrrecs durant la primera setmana i les confessions no van tardar a caure en un degoteig constant, arribant a esquitxar fins i tot familiars en el cas paral·lel dels anomenats ‘Set de Maguire’. Però durant el judici i posterior condemna de tots els acusats va quedar molt palès que tot era una farsa. Ni els acusats donaven el perfil de terroristes, ni es van atendre les seves protestes sobre maltractaments i agressions per obtenir suposades confessions falses. La detenció algun temps més tard d’un comando de l’IRA que va confessar ser l’autor real dels atemptats va fer evident que la burocràcia britànica estava més pendent de salvar els mobles i en cap concepte admetre el seu error abans que alliberar innocents de la presó. Però les conseqüències van resultar, òbviament, funestes.
Probablement, un dels errors judicials més injustos i famosos de tot el segle XX, el cas va marcar un abans i un després a la Gran Bretanya, on a causa de la pressió pública i mediàtica i una sèrie de descobriments posteriors, va ser reobert amb la posada en llibertat de tots els condemnats i retirada de càrrecs. Fins i tot l’any 2005, Tony Blair va demanar disculpes públiques en nom del govern britànic. No és d’estranyar que l’evolució natural de tot el procés fos la publicació del llibre autobiogràfic de la figura central de tot el cas, Gerry Conlon, només un any després de l’excarceració i anul·lació de les sentències. Titulat Proved Innocent, va veure la llum pública el 1990 quan el cas ja era força conegut, però la història era tan sucosa que el cinema no podia desaprofitar l’oportunitat de fer-ne una adaptació. Dirigida només tres anys després per Jim Sheridan, In the name of the father era la pel·lícula necessària que la història dels quatre de Guildford requeria.
Sheridan ja era el director irlandès més reconegut del moment, capaç d’extreure múltiples visions del seu propi país sense allunyar-se d’una essència autènticament irlandesa, havia dirigit My left foot o The field, després de In the name of the father seguirien pel·lícules tan interessants com The boxer o In America. I en la majoria d’aquestes repetiria amb un actor clau de la seva filmografia i de tot el món de la interpretació en general, Daniel Day-Lewis.
El primer que destaca de In the name of the father és la intel·ligència de Sheridan a la realització. Sabent-se narrador d’una història poderosíssima amb un guió brillant (escrit a quatre mans entre el mateix director i Terry George sota la supervisió de Gerry Conlon) Sheridan opta perquè el cas real porti la batuta de qualsevol ritme narratiu sense exageracions ni dramatismes innecessaris, simplement explicant la veritat amb una mirada no freda però si fins a cert punt distant o imparcial. I dic fins a cert punt perquè és força evident que no aconsegueix el que busca precisament perquè és impossible abstenir-se en una història tan dura, però, tot i això (i malgrat les estúpides protestes de què la pel·lícula era antibritànica) l’emotivitat continguda en certs moments només fa que fer-la funcionar perfectament.
La seva tercera gran arma són les interpretacions, no només del segurament millor actor de la seva generació, Daniel Day-Lewis, sinó de tots els secundaris que el rodegen, en especial Pete Postlethwaite en el paper del pare del protagonista i Emma Thompson en el de l’advocada que va ajudar a reobrir el cas. Day-Lewis aconsegueix una mutació brillant des dels inicis d’un personatge perdut en una vida sense futur fins a acabar en algú amb un objectiu, una raó per viure quan sembla que no queden més motius per tirar endavant i el detonant de tot això és la interpretació de Postlethwaite, continguda i honrada igual que un home orgullós de tot el que ha aconseguit simplement perquè ho ha fet amb la seva suor. L’amor d’un pare cap al seu fill i la voluntat de salvar-lo quan ningú pot fer-ho és precisament el motor del film, el punt dramàtic clau que dona sentit a un malson de dues hores en què sembla impossible que estigui passant el que ens estan narrant. I més encara quan saps que és una història real. Però fins i tot la direcció artística, cabdal en una pel·lícula d’aquestes característiques, passa lleugerament desapercebuda i és de justícia reivindicar l’evolució del vestuari o look dels personatges en un període de 15 anys precisament perquè reafirma la duració del calvari dels protagonistes d’una manera molt intel·ligent i ben feta. La història, la direcció o els actors són les parts més importants, però la immersió a la qual indirectament ens aboca la seva ambientació (per exemple a la seqüència inicial a Belfast) fa que el conjunt acabi arrodonint-se d’una manera quasi perfecta.
In the name of the father és una pel·lícula amb moltes capes temàtiques. Des de la mirada irlandesa de Sheridan o Day-Lewis ens parla de l’època més dura del conflicte de l’Ulster, però també de les imperfeccions d’un sistema judicial que anava acompanyat d’un sistema policial ple de repressió. Parla de les casualitats, de com et pot canviar la vida de la nit al dia i sobretot parla de fills i de pares i de com tirar endavant en contra de les adversitats. I ens parla d’un dels casos de fals culpable més indignants de tota la història. Un film dur, necessari i que vol mirar des de la distància, però que acaba pres d’una de les injustícies més grans dels nostres temps. In the name of the father no vol jugar a ser una obra mestra, simplement vol donar testimoni d’uns fets horribles i vergonyosos, però pel camí aconsegueix l’excel·lència, en part gràcies a la seriositat i honestedat amb la qual tracta un tema que precisament va ser de tot menys honest.
