Els problemes d”El problema dels tres cossos’

- Advertisement -

El problema dels tres cossos és un dilema científic que consisteix a determinar el moviment que seguiran tres cossos puntuals sotmesos només a la seva atracció gravitacional mútua coneixent les seves posicions i velocitats inicials. Es tracta d’un problema que resulta irresoluble, perquè la seva solució, en el sentit físic del terme, és caòtica.

El problema dels tres cossos és també una sèrie que, com el dilema científic, té un resultat caòtic pels problemes que presenten la confluència dels tres cossos que la formen:  (1) la novel·la homònima que adapta, de Liu Cixin; (2) els responsables de l’adaptació, David Benioff i D. B. Weiss, creadors de Joc de Trons, amb Alexander Woo; i (3) l’empresa distribuïdora, Netflix. Analitzem, doncs, els problemes de la sèrie causats per aquests tres cossos que la conformen.

- Advertisement -

El problema dels tres cossos

Primer cos: La novel·la

- Advertisement -

El primer dels problemes de la sèrie és que la novel·la de ciència-ficció que adapta, El problema dels tres cossos, primera entrega de la trilogia d’El record del passat de la Terra de Liu Cixin, és d’aquelles considerades “inadaptables”. Els motius? Que treballa amb conceptes físics molt complexos, que presenta idees d’una imaginació desbordant difícil de plasmar en imatges i que fins a les darreres pàgines no saps ben bé què està passant.

I el que està passant és que una noia xinesa que ha perdut la fe en la humanitat aconsegueix contactar amb una espècie alienígena més avançada perquè envaeixi la Terra. La invasió no tindrà lloc fins d’aquí a segles, però les conseqüències ja es fan patents en el planeta amb una gran crisi científica i la divisió de la humanitat entre enemics i aliats dels extraterrestres.

Trilogia d''El record del passat de la Terra' de Liu Cixin.
Trilogia d”El record del passat de la Terra’ de Liu Cixin.

Segon cos: Els creadors

Partint d’aquest material, Alexander Woo, David Benioff i D.B. Weiss escriuen vuit episodis on aconsegueixen traduir prou encertadament la majoria d’idees del llibre, superant amb èxit, per exemple, la difícil tasca de recrear l’ambiciós videojoc de realitat virtual al que juguen els protagonistes. Al cap i a la fi, Benioff i Weiss són responsables de la millor adaptació literària que s’ha fet mai a la televisió, la de Joc de Trons.

Però també ho són d’aquell decebedor final condemnat per un defecte que aquí es repeteix: una excessiva acceleració del guió, volent passar tan ràpidament del punt A al punt B que deixa pel camí forats argumentals i oblida el desenvolupament dels personatges. Així, aquests no són més que marionetes (o insectes) al servei de la història, extirpant de l’equació la possibilitat de cap emoció, per molts moments de dramatisme que hi posin.

La mà dels creadors de Joc de Trons la trobareu també en el repartiment, amb tres actors que reapareixen: John Bradley-West, Liam Cunningham i Jonathan Pryce. Tots tres estan correctes, i poca cosa més, igual que Benedict Wong, Rosalind Chao, Jovan AdepoJess Hong i companyia, que no passaran a la història per aquests papers.

Jess Hong, Liam Cunningham, Eiza González, Jonathan Pryce, John Bradley-West, Alex Sharp i Benedict Wong.
Jess Hong, Liam Cunningham, Eiza González, Jonathan Pryce, John Bradley-West, Alex Sharp i Benedict Wong.

Tercer cos: Netflix

El tercer cos de la sèrie, d’una massa més gran del que seria ideal, és el de la plataforma que la distribueix. És difícil saber fins a quin punt Netflix té veu en el desenvolupament de la història, però està clar que no l’haurien comprat si l’adaptació no hagués diluït alguns aspectes del llibre per fer-la més digerible per les masses.

- Advertisement -

I no em refereixo només al ja comentat ritme frenètic, que també, sinó en evitar endinsar-se gaire en els conceptes científics perquè ningú es perdi i, sobretot, a l’occidentalització de la història. D’aquesta manera, la cultura xinesa característica de la novel·la s’esvaeix per deixar pas a personatges anglesos que al gran públic li resultin més familiars. I, en definitiva, més genèrics.

En aquest sentit, també és genèrica i poc atrevida l’estètica i la fotografia, mal comú de la majoria de ficcions de la plataforma, i això que el text demana creativitat a crits. Sí que és veritat, però, que hi ha moments de gran inspiració artística, com la forma en què es mostra la deshidratació al videojoc o la seqüència en què s’il·lustra el gairebé inintel·ligible poder dels sofons.

Dins del videojoc de realitat virtual d'El problema dels tres cossos.
Dins del videojoc de realitat virtual d’El problema dels tres cossos.

Per part de Netflix, tampoc ajuda a la qualitat de la sèrie que al final del primer episodi t’ensenyin una prèvia de què passarà durant la temporada (recurs més propi de ficcions menors), ni que la fantàstica introducció composta per Ramin Djawadi no aparegui a l’inici de cada capítol. Talent desaprofitat. És amb aquestes decisions on queda clar que l’objectiu no és la qualitat, sinó enganxar a l’audiència.

I El problema dels tres cossos és evident que enganxa. Perquè el material de ciència-ficció del que parteix presenta idees fascinants i grans misteris que atrauen l’atenció per descobrir com es resolen. Personalment, hauria agraït que aquests misteris es desenvolupessin amb més paciència, donant espai als personatges per tenir entitat pròpia, però hi haurà qui gaudeixi d’aquesta aproximació accelerada i a gran escala, que podria créixer encara més en una segona temporada de la que ja es comencen a sentir rumors.

Veredicte

Agradarà: Als amants de grans conceptes de ciència-ficció.

No agradarà: Als lectors dels llibres que busquin una adaptació fidel.

Enganxòmetre: 8,5

Nota: 6,5

- Advertisement -
Jan Romaní
Graduat en Periodisme i Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i postgraduat en guió i realització de programes d'humor per la Universitat Ramon Llull, ha fet pràctiques de guionista i redactor a TV3 i RAC1. La seva passió, però, són les sèries i el cinema. Ha fet cursos de guió i crítica de sèries a Showrunners BCN, on ha desenvolupat un projecte de sèrie, i ha escrit sobre cinema i sèries a ElNacional.cat, Mondo Sonoro i Música Dispersa. També ha col·laborat al Diari Ara, El Punt Avui o Betevé, on presenta el pòdcast musical 'La Guàrdia'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents