Sovint cal mirar enrere i recuperar vells costums per tal de retrobar el rumb perdut, i Guy Ritchie s’ho ha agafat al peu de la lletra. El que passa és que a vegades, tot i tornar als orígens, les formules s’esgoten o, si més no, cal donar-los una volta de full per tal que aquestes s’ajustin a les expectatives actuals dels espectadors. Han passat forces anys des d’aquella magnífica, irreverent i afilada comèdia negra de Lock & Stock a la qual va seguir un altre clàssic, Snatch, potser no tan rodó però igualment recomanable. Amb aquests dos treballs, el director anglès va posar de volta i mitja tots els referents i tots els tòpics sobre el cinema de màfies, robatoris o “quinquis” de poca volada. Els dos primers treballs de Ritchie s’han convertit en petites obres de culte dins del gènere negre de baixos fons, un cinema que reflecteix un submón brut i decadent en què els seus habitants sobreviuen a base de picaresca, robatoris i tripijocs. Ritchie agafava el relleu de Danny Boyle, que ja havia retratat, a la seva manera, aquestes clavegueres a través de les vides de Mark Renton, Sick Boy i tota la colla de marginats de Trainspotting.
Ell sol va dirigir i escriure aquestes dues pel·lícules, i val a dir que se’n va sortir molt i molt bé. La factura tècnica, tot i que senzilla, va funcionar a la perfecció i els tons grisos i foscos de la ciutat no invitaven els espectadors a agafar el primer vol per anar a conèixer aquells carrers. Per altra banda, el guió, malgrat que la trama era enrevessada, acabava ben lligat, cohesionat i amb les dosis d’humor suficients per no avorrir ni passar-se de rosca. Però per què us explico aquestes coses si el que ens ocupa és l’últim treball del director? Doncs bàsicament perquè crec que cal conèixer aquests precedents, i algun altre que ara no comentarem, per tal de valorar The Gentlemen, ja que la base és la mateixa en tots els aspectes, però el resultat final dista molt d’allò que ens va sorprendre tan gratament ara fa més de vint anys.
The Gentlemen pretén recuperar allò que va fer gran a Ritchie, però d’alguna manera es queda a mig camí de tot. Sortim dels baixos fons per instal·lar-nos a l’alta societat del crim organitzat, per dir-ho d’alguna manera. Aquell verd fosc i apagat i aquelles tonalitats grisoses i fosques han desaparegut per donar pas als tocs daurats i marrons de la classe alta. Els protagonistes són els mateixos, però en aquesta ocasió estan més podrits de calers i tenen un nivell de vida més sofisticat. Fins i tot aquells temes musicals ràpids, estripats i depriments com I wanna be your dog o el so més pròxim a la new wave del Golden Brown han donat pas a alguna cosa similar al Rap o al Trap, que Ritchie deu haver trobat en algun cubell d’escombraries amb la intenció de donar aquell punt de modernitat al conjunt. Sens dubte, l’apartat musical és la part més negativa de la pel·lícula, ja que no aconsegueix encaixar en cap moment i deambula al seu aire sense solta ni volta. De fet ni el guió se salva, ja que acaba resultant obvi, amb un final que s’aguanta amb pinces i faltat d’aquell humor negre corrosiu que tan bé se’ns posa. És com si tot el treball hagués estat fet de pressa i corrents, com si no hagués pensat gaire a lligar tot l’entramat i hagués intentat suportar tot el pes de la pel·lícula amb un elenc d’actors d’alta volada del qual no disposava en els seus inicis, però que ja fa temps s’ha guanyat a pols. Però ni els grans noms salven el conjunt de quedar-se en un simple entreteniment que s’oblida tot just sortir de la sala. Un Hugh Grant massa histriònic, un Charlie Hunnam fent de Charlie Hunnam amb el seu posat habitual, un McConaughey que malauradament torna als seus orígens abans de Mud. Només Colin Farell i Eddie Marsan semblen sortir-se una mica d’aquest desencís amb dues interpretacions que ens regalen els moments més divertits del film.
Tot i això, seria del tot injust afirmar que The Gentlemen és un desastre total. Ni molt menys. La pel·lícula no és carregosa i de tant en tant, s’hi troben petites picades d’ullet a grans referents del gènere i algun oasi que et fa recuperar la fe. Però en global, la festa acaba essent tediosa i amb una traca final descafeïnada que deixa molt a desitjar. Tot i alguna patacada monumental, Guy Ritchie sempre ha sabut mantenir un cert nivell en els seus treballs, i val a dir que en aquesta ocasió també el manté, però ni de bon tros s’acosta al Ritchie dels inicis, ja que en aquesta ocasió ni les grans patums de la interpretació aconsegueixen fer aflorar la mala llet. Potser per això s’hauria d’haver trucat a Vinnie Jones. Per cert, on para Vinnie Jones?
Veredicte
El millor: Tot i el disgust, als que ens agrada Guy Ritchie, sempre se’ns posa bé un film d’aquestes característiques.
El pitjor: Que Ritchie està lluny del seu millor moment.
Nota: 5,5
