L’altre dia tenia els néts berenant a casa. Els havia anat a buscar jo de l’escola perquè els seus pares tenien una reunió, em van dir, però em sembla que m’estan dient una mentida i el que volen és engrandir la família i anar a pel tercer fill. En fi, això ja és cosa seva. Jo el que sé és que tenia el Guillem i el Pol menjant galetes amb xocolata davant la tele i vaig haver de canviar el canal de les bajanades que estaven mirant, que no poden ser bones de cap manera per als seus encara tendres cervells de criatura.
Abans els dibuixos animats de la tele eren macos. Que si la Heidi pasturant les ovelles… Que si el Marco buscant la seva mare per Amèrica… Que si el Mazinger Z lluitant contra els malvats de torn… Que si el Tom i el Jerry barallant-se i fent-se les mil i unes… S’ha de reconèixer que, més o menys, de violència sempre n’hi ha hagut una mica, en els dibuixos animats, sigui física o psicològica, però el que vaig veure l’altre dia… Allò ja passa de taca d’oli! I les taques d’oli costen molt de netejar!
Amb supervisió adulta
Els nens estaven mirant una sèrie que es diu Fanboy i Chum-Chum i va sobre dos amiguets que van a col·legi i juguen a fer de superherois. Fins aquí tot correcte, que és important inculcar als nens els valors de la justícia i d’ajudar els més desvalguts. Ara… Si doneu un cop d’ull a tan sols un dels capítols d’aquesta sèrie… Grolleries, insults, bromes de mal gust. Que si ara es tiren rots, que si ara enganxen mocs per les parets… Fins i tot imatges que poden ferir la sensibilitat dels més aprensius! I una servidora n’és un rato, d’aprensiva!
Però es veu que ara és moda fer aquesta mena de dibuixos animats que no ensenyen res als nens. Res de positiu, vull dir. Només paraulotes, mals gestos i idees de bombero! Algun dia tindrem un disgust amb alguna criatura que haurà provat de fer el que ha vist a la tele. Ja veureu! Jo aviso!
Molt més que una esponja
Tot va començar, em sembla, no ho podria assegurar al 100%, amb el cap quadrat groc aquell del Bob Esponja. Cada cop que posem la cadena i veiem el ninot groc, amb aquells crits i aquelles bogeries, hem de posar una altra cosa. 13TV, és igual! Però Bob Esponja no, que és dolent per a la salut. No ensenya res de bo als nens, només males paraules. Si ho miren molt, acabaran com ell, i no només ho dic pel cap quadrat que els quedarà de tant mirar la pantalla, no, sinó per la feina: despatxant hamburgueses d’euro al McDonalds del barri. I si us fixeu en els seus guions, arribareu a la mateixa conclusió que vam arribar a casa: els guionistes prenen substàncies il·legals abans de posar-se a treballar. O això o estan molt malament de la terrassa!
O potser va ser primer el Shin-Chan, aquell nen maleducat i cridaner, pervertit com una mala cosa que ja es veia a venir que de gran seria un vell verd, i que portava de corcoll la mare, el pare i les senyoretes de la guarderia. Una sèrie japonesa plena de marranades, i en la que veiem el petit protagonista molts cops ensenyant el cul i, atenció al que diré, que és gros, la tita! Res, res. Quan surt el Shin-Chan a casa, canvi de canal!
Vigila el que mires
Després tenim Hora de aventuras, un altre clàssic d’aquests que em fan córrer a agafar el comandament de la tele per canviar de canal i impedir que els meus nets n’agafin males influències. La sèrie parla d’un nen i d’un gos amb poders màgics que viatgen a un país imaginari i no sé quantes coses estrafolàries més que només de pensar em fan venir mal de cap, amb aquells colors i aquells moviments… I d’incongruències, les que vulgueu! El protagonista es diu Finn, però la sèrie no arriba mai a su fin —moment humorístic—.
I vosaltres heu vist mai que un conill gras es pugui casar amb una gata i tenir fills? No, oi? Doncs a El asombroso mundo de Gumball passen coses com aquestes! Un peix amb cames, un cactus que parla, un company de classe que és un dinosaure… I les trastades que duen a terme els nens protagonistes, Déu n’hi do! I, com a Fanboy i Chum-Chum, nens brètols que porten de corcoll tot l’equip de professors de l’escola! Ja us ho dic jo, que si els nens miren aquestes coses modernes, acabaran sent un maleducats i uns delinqüents, a part que no aprovaran ni l’hora del patí.
No sense el papa o la mama
Bé, també podríem parlar d’altres sèries de dibuixos animats gens adequades per als més menuts. Los Simpson, Padre de familia o American Dad… Però em sembla que aquestes ja és més evident que són per a adults, i que tots vosaltres teniu dos dits de front i sabeu que no heu de deixar les vostres criatures davant la pantalla amb alguna d’aquestes sèries. I potser el secret per entendre les anteriorment mencionades està a acceptar també que són més aviat per a adults que no pas per a canalla, encara que les cadenes s’entestin a emetre-les en horari infantil.
Que hi ha gustos per tot, ja ho sé. Però jo prefereixo que els més petits de casa meva continuïn creixent innocents mirant el Pingu o el Doraemon, o la Princesa Sofia, fins i tot, encara que a casa siguem tots republicans. O Les tres bessones, o La patrulla canina, o la Peppa Pig, que és infantil, però també té alguns gags que fan riure als més grans. Jo no entenc que hi hagués queixes fa uns anys per l’emissió de Bola de drac. Era maco i et feia créixer el valor per l’amistat, per la lluita pels ideals, per la defensa dels més febles i tantes altres virtuts, i, en canvi, ara ningú demani la retirada d’aquestes animacions tan poca-soltes i poc adequades.
En fi, si voleu venir un dia a berenar a casa meva, sapigueu que hi trobareu un bon pa de pessic o coca i xocolata, però mai, mai, dibuixos animats d’aquests que semblen fets pel mateix dimoni! A casa meva estan prohibits!
