Recordo bé tot l’enrenou que va generar el cas de les noies d’Alcàsser. Jo tenia onze anys i a casa, la meva mare va seguir de prop tot el que explicaven les televisions, així com les revistes del cor, que dia rere dia omplien pàgines amb l’última hora de les investigacions i amb declaracions de familiars o veïns de la localitat. Sens dubte l’assassinat de Toñi, Míriam i Desiré va commocionar tota Espanya, en primer lloc per la seva brutalitat i el misteri que va suscitar tota la investigació, i en segon lloc perquè aquesta tragèdia va crear l’embrió del que ara coneixem com a Telebasura, en què cadenes de televisió han vist en la mort un negoci molt rendible per explotar fins a límits insospitats.
En la passada edició del Festival de Cinema San Sebastián, León Siminiani director i guionista especialitzat en documentals, presentava Apuntes para una pel·lícula de atracos, un relat que explicava de forma molt original la història del Robin Hood de Vallecas o líder de La banda de las alcantarillas. Un any abans, el 2017, Siminiani ja havia estrenat un documental amb format de minisèrie de tres episodis sobre el cas de l’assassinat d’Asunta Basterra Porto titulat Lo que la verdad esconde: El caso Asunta. El treball de León en els dos casos que he citat és impecable, ja sigui per la seva capacitat de captar l’atenció de l’espectador, com per la senzillesa i l’eficàcia que té per explicar temes tan complexos com un assassinat o un atracament. El director càntabre gaudeix d’una amplia carrera com a director, guionista i productor, però m’he centrat en aquests dos últims treballs com a base i com a recolzament perquè pugueu fer-vos una petita idea de quin caràcter i quin segell personal imprimeix Siminiani en els seus projectes. El passat catorze de juny la plataforma Netflix estrenava la minisèrie de cinc episodis El caso Alcàsser, dirigida pel mateix Leon Siminiani i amb Ramon Campos i ell mateix com a guionistes.
El divendres tretze de novembre del 1992, Toñi, Desiré i Míriam, totes tres veïnes de la localitat valenciana d’Alcàsser, van ser segrestades, violades, torturades i assassinades. Els cadàvers de les tres noies no es trobarien fins dos mesos després, concretament el vint-i-set de gener del 1993. El caso Alcàsser relata, explica i en certa manera, investiga; tot el que va suposar aquest crim, i analitza l’aclaparadora i indignant cobertura i retransmissió que algunes televisions van fer del cas.
No és empresa fàcil tractar temes tan escabrosos i delicats com aquests, però Siminiani ha demostrat de sobres que és un mestre en el fet de posar en relleu casos tan sonats com el que ens ocupa i fer-los especialment interessants per un espectador poc acostumat a seguir aquest tipus de successos d’una forma seriosa i rigorosa. El caso Alcàsser dista molt de ser un judici paral·lel sobre qui va assassinar les noies, si es va investigar tot el que calia o si les televisions van actuar en més o menys fortuna davant dels fets. El documental pretén ser un altaveu per tal que totes i cada una de les parts implicades, puguin expressar les seves opinions i explicar la seva visió sobre el cas sense el temor de ser jutjats en cap ocasió. Mitjançant una cronologia detallada i molt didàctica, se’ns va desgranant de mica en mica tot el que va suposar el segrest i assassinat de les tres noies, ens permet escoltar totes les parts, i fa recreacions a peu de carrer i dona veu a aquells que d’alguna forma o altre i van estar-hi implicats. Siminiani tracta tot el cas amb objectivitat i fins i tot amb un punt d’escepticisme, i això el fa sincer i sobretot molt respectuós amb tot el que va passar, ja que no seria gens difícil caure en la morbositat en temàtiques d’aquestes característiques. La quantitat d’imatges, informació i testimonis que ens aporta el documental és infinita, i cada unes és rellevant per tal d’entendre el conjunt i la complexitat de tot plegat.
Però si amb alguna cosa posa més èmfasi el director, és en el fet de com van tractar el cas dues cadenes de televisió les quals van mantenir una pugna pels índexs d’audiència, en moltes ocasions, a costa dels sentiments i la vulnerabilitat dels familiars de les víctimes, i en d’altres, explotant de forma indiscriminada familiars que en més o menys encert, van veure en la televisió una via que els podia portar cap a la veritat de tot plegat. Però aquesta és la meva opinió, ja que ni en aquest aspecte, que a priori pot semblar d’allò més obvi, Siminiani no ha volgut decantar la balança en cap dels dos costats. Això és el que va passar i així ens ho va ensenyant mentre es limita a mostrar-nos tot el que van donar de si aquelles retransmissions i els impressionants shares que van tenir.
Veure El caso Alcàsser és tornar enrere, tornar a una època on la informació encara no ens arribava de forma massiva com en l’actualitat, però si que començava a veure indicis que els mitjans de comunicació podien ser una eina molt factible per tal d’aconseguir algun propòsit, indiferentment de la seva legitimitat. En el documental, dues periodistes de la secció de successos de Levante-EMV coincideixen que una de les definicions més exactes sobre el que va passar en el cas d’Alcàsser, la va fer un dels germans d’Antonio Anglés quan estava declarant en el judici contra Miquel Ricart, principal acusat del crim. Enrique Anglés, a la pregunta del fiscal, contesta “Ahhh, pero eso lo dije en televisión, no aquí”. Amb aquesta simple resposta resumeix tot el cas Alcàsser, un cas que s’estava jutjant en dues vessants oposades, l’una per un tribunal i l’altre per una societat enlluernada i hipnotitzada per uns programes de televisió que jugaven de forma frívola i menyspreable a detectius de baixa estofa.
A hores d’ara continuen sent moltes les incògnites que sobrevolen els crims d’Alcàsser. On para Antonio Anglés, suposat autor material dels crims? Hi va haver una tercera persona implicada? Tot va ser part d’una orgia salvatge i macabre perpetrada per certs prohoms, i fins i tot, alguns polítics espanyols? Què se’n sap del vídeo que, segons Juan Ignacio Blanco, conté imatges de persones conegudes realitzant talls amb bisturí a les noies?
Probablement mai sabrem que va passar realment aquella nit de Novembre, però documentals com aquest ens ajuden a entendre i recordar una crònica negra del passat que encara perdura en la memòria de molta gent i que ha quedat enquistada dins una societat que, per desgràcia, sembla haver-se acostumat a aquest tipus de successos tant espantosos. Qui va matar les tres noies? Aquí teniu les proves. Jutgeu vosaltres mateixos.
Veredicte
El millor: El magnífic muntatge de tot el conjunt i l’honradesa amb què tracta el tema.
El pitjor: Que no indagui una mica més en la figura d’Antonio Anglés i la seva misteriosa desaparició.
Nota: 8,5