En el seu llibre El juego del cambio (Planeta, 2010), els periodistes John Heilemann i Mark Halperin retraten, de forma exhaustiva i brillant, les primàries del Partit Demòcrata que van portar a la candidatura de Barack Obama. Però el llibre no s’atura aquí. També elabora un retrat íntim dels principals candidats (i dels seus cònjuges) demòcrates i republicans que van concórrer en la batalla electoral que va culminar, el 4 de novembre de 2008, amb una victòria aclaparadora d’Obama en les presidencials. De fet, amb un 53% del vot popular, Obama va aconseguir la victòria més folgada d’ençà de Lyndon B. Johnson l’any 1964. El president afroamericà va arrasar als estats anomenats blaus i es va fer amb importants estats rojos del país. Va arrasar, també, entre la població negra i no va tenir rival entre els votants hispans i entre els joves.
El llibre de John Heilemann i Mark Halperin, fet a partir de més de tres-centes entrevistes, aprofundeix en les persones de Barack i Michelle Obama, Hillary i Bill Clinton, John i Elizabeth Edwards, John i Cindy McCain, així com Sarah Palin i Joe Biden. Aquests són els protagonistes. Les fonts a penes s’identifiquen. L’aplicació del mètode perfeccionat per Bob Woodward del deep background, esdevé un secret més (o tal vegada l’únic) d’un llibre que revela secrets. L’èxit del llibre va cridar l’atenció de l’HBO, que en va fer una TV-movie. Al contrari del que es podia pensar, els protagonistes del film eren Sarah Palin (interpretada per Julian Moore) i John McCain (interpretat per Ed Harris). La direcció va recaure en Jay Roach, que ja havia signat una magnífica TV-movie (Recount, 2008) sobre el recompte de vots a Florida en les presidencials nord-americanes del 2000, que va acabar resolent el Tribunal Suprem. La decisió del Suprem va significar la victòria del candidat republicà George W. Bush i la derrota d’Al Gore.
I és que els polítics que surten més ben parats a El juego del cambio són Barack Obama i Hillary Clinton. Ells són els grans protagonistes de la història narrada i de la història recent dels Estats Units. Al començament del llibre s’enfronten a mort. Dos guanyadors, però només en pot quedar un. Al final, aliats. I més al final, companys de govern; Obama com a President i Clinton com a secretària d’Estat. Aquesta és la història. La veritable història. La història que el món ha comprat. I una part de la història que explica Political Animals. Per què? O: quin és el motiu que esdevingui tan atractiva aquesta història? O part d’aquesta història. O un (o més) dels personatges d’aquesta història. Polítical Animals és la història de Hillary Clinton explicada en format televisiu, de ficció i amb pocs capítols.
Els paral·lelismes entre Elaine Barrish i Hillary Clinton són evidents. Ambdues van ser primeres dames. Aquest és clar. Un altre és que el seu marit –no gran cosa físicament però amb certa habilitat seductora- li ha posat les banyes. I no només això: la infidelitat era un tema conegut per l’esposa i el gran públic. També treballa per un president dels Estats Units que la va derrotar en unes primàries però li va oferir un lloc destacat a l’executiu. Secretària d’Estat per ser més concrets. Barrish (igual que Clinton) es creu millor preparada i millor política que ell, així que quan l’ocasió es presenti tornarà a optar a la Casa Blanca. “Em vaig casar amb una nació” diu Elaine Barrish quan s’ha d’enfrontar als problemes polítics i personals sobredimensionats, precisament, per la seva dimensió política.
I és que la vida de Barrish, igual, suposo, que la de Hillary Clinton, no és fàcil. O no era fàcil. Tot i que la sèrie, intensifica la dificultat fins a fer-la extremadament difícil de gestionar, fins i tot, per un animal polític com la Secretària d’Estat, s’intueix o, més ben dit, queda clar que l’equilibri entre fer de mare i esposa i ser una star system de la política no és senzill. La Casa Blanca i l’administració en general es presenten com un camp de mines; un terreny hostil en el qual Barrish ha d’anar amb peus de plom. S’afegeix una família disposada a esdevenir un obstacle més: el fill, amb problemes de drogues, intenta suïcidar-se; la mare, amb problemes amb l’alcohol, no li fa la vida més fàcil. I el marit, ex president, faldiller i tendent a oferir més espectacle del que seria convenient, tanca el cercle de les males influències. La figura d’una periodista insisteix i pesada (Carla Guggino) no ho posa fàcil.
El principal atractiu de la sèrie és, doncs, aquesta semblança amb la vida de Hillary Clinton. Una semblança, però, augmentada amb certs tocs de sensacionalisme i unes picades d’ull als excessos. Aquest paral·lelisme que va donar molt de parlar en l’estrena de la sèrie i, de fet, va crear l’expectativa suficient perquè fons una mini sèrie d’èxit. I és que l’estrella del cognom Clinton és intensa. Tan intensa que esdevé una sort d’icona pop. Un producte de marketing susceptible de ser explotat com si d’un producte cultural popular es tractés. S’ha parlat de Hillarymania i de Clintonmania. S’ha parlat del fan art, que creix a Internet i que en la campanya de Barack Obama va elevar-lo a la categoria d’icona pop. Artistes gràfics l’han dibuixada, com també van dibuixar a Obama amb el seu lema: Yes, we can. És el cas, per exemple, de la tipografia que porta el seu nom, Hillary Bolf, del dissenyador Rick Wolff. Va ser a les xarxes, aliades indispensables d’un polític al dia, on Hillary va presentar la seva candidatura oficial a la presidència. Per això va fitxar, pel seu equip assessor, Stephanie Hannon, qui haurà de vetllar per la reputació on line de la commander in chief.
Pot afirmar-se que Political Animals és un producte més (ni el primer, com es veurà, ni el darrer, com s’intueix) de la dèria pop suscitada pels Clinton. També ho és Madame Secretary. I House of Cards. I The Good Wife. I Veep. En totes elles hi ha una mica de Hillary Clinton; només que en el cas de Political Animals, hi ha molt de Hillary Clinton. De fet, Barrish és Clinton.
Tot va començar l’any 1998, amb el fil Primary Colors de Mike Nichols. És la visió portada al cinema de Joe Klein, qui va ser el periodista del New York magazine que va cobrir la campanya presidencial de Clinton de l’any 1992. A la ficció, John Travolta governador de Carolina del Sud i aspirant a la presidència dels Estats Units, rebia el ferm suport de la seva esposa per fer-se amb la nominació. Cabell canós, carisma popular, estudis universitari, hedonista, rialler, el protagonista també és un estrateg lúcid amb gran capacitat de maniobra. Molt estil Bill Clinton. Travolta (o Bill Clinton) esdevé en el film el candidat en permanent estat d’exposició mediàtica: entrevistes, directes, talk shows, herència directa del Great Communicator de Ronard Reagan que posa a prova tant al públic com al comunicador. Aviat surten els paral·lelismes: el matrimoni Stanton són clons de Bill i Hillary. Chelsea Clinton, l’única filla del matrimoni, és l’adolescent Jackie Stanton.
M’aturo un moment en Susan Stanton (Emma Thomson). És molt més que una simple aspirant a First Lady. Aviat es certifica que no és la gran dóna que hi ha darrere de tot gran home. Ella està al costat, inclús davant. Susan Stanton (o Hillary Clinton) és el suport, el cervell, la racionalitat. És lluitadora, disciplinada i calculadora. Braç a braç amb el seu marit, ella és capaç de suportar humiliacions i controlar les compareixences. Són el tàndem perfecte en una època visual de valors locals. O com va dir l’ex assessor Dick Morris, una de les principals figures en la reelecció presidencial de Clinton l’any 1996, a The New Prince (Renaissance Books, 1999): els temes de campanya són interpretacions de sentiment públic.
Altres productes que han ressaltat la vessant pop dels Clinton són la tv-movie que narrava la relació entre Bill Clinton (Dennis Quaid) i Tony Blair (Michael Sheen) a The Special Relationship (2010). Però no tot és cinema o televisió. Rhonda Kess i Dale Kiken (ambdós reconeguts seguidors dels Clinton) van ser els creadors del The Woman on Top. L’argument era clintonià: Virginia Stanton, senadora per l’Estat de Nova York és aspirant a la Casa Blanca. El seu marit és un governador del sud al qual li és impossible controlar els seus impulsos sexuals. No ha estat l’única obra de teatre. També es va estrenar, i amb força èxit de crítica: Clinton: the musical. Es tractava d’una sàtira inspirada en el llibre del propi Bill Clinton Mi vida (Plaza & Janés, 2004); un immens volum en el qual l’ex president parlava sobre les seves victòries (que detallava exhaustivament) però també sobre els seus fracassos. Autoria dels germans Paul i Michael Hodge, l’obra emfatitzava, sobretot, la bipolaritat de Bill Clinton i posava el dit a la nafra dels els escàndols sexuals que la parella havia viscut –i sobreviscut- als anys 90 del segle passat.
Torno a Political Animals. I a Elaine Barrish. Malgrat tot el que s’ha dit, a parer meu, hi ha un altre plat fort que convida a visualitzar la sèrie: la interpretació de Sigourney Weaver. Una interpretació que ressalta la seva faceta més seductora i femenina, que ja va explorar a Armas de mujer (Mike Nichols, 1988), i que l’allunya de la tinent Ripley a la qual tenia massa acostumada a l’audiència. I aquesta interpretació o, més ben dit, la tria de la protagonista és l’únic element que allunya de Barrish de Clinton. Concreto: l’encant, la sofisticació i la duresa de Barrish, de la imatge, encara que sigui pop, de Hillary Clinton.
