El 1968 representa un any clau per entendre la carrera del mite anomenat Steve McQueen. L’estrella més important del Hollywood del moment estrena dues pel·lícules que el consagren com a rei absolut del cinema mundial i engrandeixen l’expressió mítica de “the king of cool“. McQueen, l’home que les dones adoraven i els homes volien ser, apassionat de tot el que tingués motor, amant etern i lluitador incansable contra qualsevol tipus d’adversitat que se li posava al davant, era també un gran actor i ja abans de convertir-se en astre etern al firmament de Hollywood va donar mostres d’un talent molt particular.
The Thomas Crown Affair i Bullitt reflecteixen tot el que era McQueen en el seu moment més gloriós. La primera representa el seu costat més seductor però la segona és molt més que una pel·lícula clau en el gènere policíac, representa un exercici visual en el qual s’han inspirat infinitat de films posteriors i dóna petites mostres dels canvis que estava vivint el món i el sistema de Hollywood. Bullitt no és només una pel·lícula sobre una persecució de cotxes inigualable, és el film que va marcar l’estil definitiu del seu protagonista, des de la roba que portava o el cotxe que conduïa fins a la música que l’acompanya al final de la dècada prodigiosa. Una obra injustament considerada menor però que ha esdevingut de culte amb el pas del temps.
Bullitt va ser la primera pel·lícula produïda per la companyia de McQueen, Solar Productions i l’actor va escollir com a director (amb molt de criteri) al britànic Peter Yates només per una persecució automobilística a Robbery, l’anterior film del realitzador. McQueen tenia claríssim què volia i què no per la pel·lícula i fruit d’això el personatge protagonista va passar de ser un detectiu de Boston incapaç de resoldre un crim i addicte als gelats (el primer esborrany del guió està basat en la novel·la de Robert L. Fish, Mute Witness) a inspirar-se en Dave Toschi, el cèlebre detectiu d’homicidis de la ciutat de San Francisco que va investigar el cas de l’assassí del Zodiac i que també va servir d’inspiració posterior a Clint Eastwood pel personatge de Harry Callahan. Toschi seria interpretat per Mark Ruffalo a l’obra mestra de David Fincher, Zodiac. El tercer ingredient de la fórmula era la ciutat, poc utilitzada en aquells moments (exceptuant Hitchcock i Vértigo) i amb un alcalde àvid de publicitat posant carrers i fins i tot aeroport a disposició de l’equip de rodatge en una operació arriscada però que a la llarga va resultar encertada i fins i tot icònica: avui en dia es reconeix San Francisco per moltes coses, però una és Steve McQueen conduint un Mustang pels seus carrers.
Una de les primeres coses que va fer Yates després que el contractessin va ser convèncer l’estudi per tal que li aconseguissin una càmera especial per tot el material que havia de rodar a l’espatlla. No és una dada a l’atzar, el look de Bullitt recorda molt a l’estil europeu que en aquells dies el cinema americà estava començant a imitar i no és cap coincidència que tingui punts en comú amb tècniques de la Nouvelle Vague. La prodigiosa persecució que dura gairebé 10 minuts del metratge total és un exemple claríssim de la tècnica del director a l’hora de posar la càmera, però sobretot és un dels exemples més clars de l’art del muntatge en la història del setè art (va obtenir un Oscar) amb una narrativa minuciosa i una manera de mostrar a l’espectador tots els punts de vista de l’acció utilitzant cada element a l’abast en la seva justa mesura (atenció als retrovisors, els cotxes que es veuen involucrats i cada angle de càmera dels carrers i l’interior dels vehicles). Bullitt és una pel·lícula d’estil, no només en la fotografia “europea” o el seu muntatge sinó també en la música de l’argentí Lalo Schifrin, que combina jazz amb tocs de la banda sonora més clàssica en una meravella poques vegades igualada o en uns títols de crèdit ja icònics en el look dels anys seixanta.
La fusió de tots aquests elements amb McQueen és una aposta guanyadora, l’actor estava ben conscient i es va deixar rodejar de professionals que li van saber esculpir un producte perfecte per a ell. Però ningú pot obviar que la pel·lícula està situada en una època molt agitada. A Hollywood el sistema d’estudis estava arribant a la seva fi (d’aquí el look i la producció atípica del film) i al món, París, Praga, Vietnam o la lluita pels drets civils ocupaven portades als diaris. A Bullitt s’hi poden endevinar tímides maneres de reflectir els canvis de la societat, des del problema racial (on un cirurgià negre és apartat del seu malalt en un evident cas de racisme), passant pel paper de la dona en la societat i el feminisme (encarnats en una Jacqueline Bisset que deixa molt clar al protagonista què pensa de la seva feina) i arribant a la violència, perquè evidentment és un film molt violent i cal dir-ho, precursora d’obres més reconegudes com ara French Connection. En conjunt pot semblar poc o insuficient, però estem parlant del 1968, cal tenir-ho en compte.
Bullitt és un vehicle fet a mida de Steve McQueen com el Mustang que condueix a la trama, però també és un film molt entretingut i un exercici minuciós d’estil de com rodar i sobretot muntar. No és que sigui una pel·lícula que ha passat desapercebuda, de fet, més aviat al contrari, però cal reivindicar-la com una obra clau dels seixanta, del gènere policíac i de la carrera de l’actor més carismàtic que ha conegut mai el cinema. Bullitt és McQueen i és estil, però també és un dels exemples més clars de com aprendre sobre cinema gaudint del cinema. Enjoy.
