today-is-a-good-day

Els amics del cinema

- Advertisement -

Quatre eren els caçafantasmes. Quatre eren les tortugues ninja. Quatre eren les protagonistes de Sexo en Nueva York o The big bang theory. Quatre eren, valgui la redundància, els quatre fantàstics. I quatre són, i esperem que per molts anys ho segueixen sent, els membres d’un dels grups musicals més en forma del panorama català. Per si no ha quedat prou clar amb la pista que he donat al títol de l’article, us estic parlant d’Els amics de les arts, un grup format per quatre nois –el Joan Enric, l’Eduard, el Dani i el Ferran–, quan ja tenen al mercat, precisament, quatre discos d’estudi: Bed & breakfast, Espècies per catalogar, Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure i Un estrany poder. Sí, també tenen dos directes i un disc previ a aquests editats, però no em quedava bé amb el joc del número quatre que volia fer…

Les seves cançons tracten molts temes i de moltes maneres diferents, però he detectat –m’he posat piles a l’audiòfon fa uns dies– que en moltes hi ha tot un reguitzell de referències cinèfiles que demostren que una de les seves arts preferides és, concretament, la setena. Vaja, que quan no estan de gira fent concerts o tancats en un estudi preparant cançons, els agrada anar al cinema i veure penícules. I pel que he pogut observar, no s’estanquen en un o dos gèneres diferents. He arribat a la conclusió que Els amics de les arts són uns autèntics cinèfils! Així doncs, he escoltat i escoltat cançó per cançó, i he fet una llista de totes aquelles referències cinematogràfiques que hi he trobat. Sort que tenia prou paper a casa, perquè n’hi ha tot un fotimer!

- Advertisement -

- Advertisement -

-“Jean-Luc”: Com no podia ser d’altra manera, començo per una de les cançons més icòniques del grup, en què un noi es retroba amb una coneguda en un cicle de cinema francès i, en acabar, com que ja és tard, ella li proposa a ell de passar la nit al seu pis. Però en anar a dormir, ell sembla no captar les indirectes de la jove, que sembla voler gresca, i es queda quiet al llit esperant que passi alguna cosa. És llavors que se li apareix en Jean-Luc Godard, el director de cinema francès, que surt d’un pòster i el convida a fumar. La conversa entre els dos arriba a una conclusió que té nom de penícula: “Una dona és una dona”. I tot això, segons la cançó, en un plano-seqüència.

-“L’home que va matar Liberty Valance”: Malgrat el títol, que fa referència a un conegut western de John Wayne, la cançó no parla de l’oeste. En canvi, utilitza l’argument d’aquesta penícula per parlar sobre les relacions: hi ha matrimonis o parelles que s’aguanten l’un a l’altra sense fer mèrits suficients. A més, en aquest tema hi trobem una menció a la sèrie Perdidos, i en com ha captivat molts espectadors fins al punt de no deixar-los pensar en res més.

-“Per mars i muntanyes”: Aquesta cançó tan bonica, i que també la podem trobar versionada en japonès, està completament dedicada a Bola de drac. En aquesta, Els amics de les arts reconeixen que, de poder triar un desig, voldrien ser com en Son Goku, i poder fer Kame-hames, i volar amb el núvol Kinton, i tenir càpsules Hoi-Poi. En fi, tot un homenatge a la sèrie que devia marcar la seva infantesa i la de molta altra gent de la seva generació.

-“L’home que dobla en Bruce Willis”: El tema en qüestió narra la feina del doblador de l’esmentat actor de Hollywood, i com aquest intenta conèixer-lo sense gaire èxit. La cançó comença narrant una emocionant escena d’acció, segueix amb el comiat dels actors de doblatge un cop finalitza la seva feina, i acaba amb el dia de l’estrena, en què el doblador s’apropa a l’actor per saludar-lo, però el guardaespatlles se’l treu del damunt de males maneres, pobre. La cançó ens fa presenta una professió “que viu aventures només amb la veu”. Encara que ho pugui semblar, no és un tema dedicat a Ramon Langa, el doblador de Willis al castellà, ja que aquest no viu a Cardedeu.

-“Monsieur Cousteau”: Tot i aquest títol complicat que no s’entén, la cançó va dedicada a Messié Custó. No, no el dissenyador de roba, no! Al capitán Jacques Cousteau, el dels reportatges i documentals sobre el món submarí que tants i tants cops ens han meravellat amb peixets de colors i esculls de coralls infinits. Els nois del grup ens expliquen aquí la seva devoció per aquests documents audiovisuals: els fan viure sensacions i els fan descobrir indrets que d’altra manera mai sentirien o veurien. Un homenatge al Calypso i al seu intrèpid capità.

-“A aquestes alçades de la pel·lícula”: Sí, diuen pel·lícula, no penícula. Ningú és perfecte… Aquí Els amics de les arts ens expliquen la ruptura d’una parella i com el xicot de torn intenta arreglar les coses perquè la mossa no se’n vagi de casa. El problema és que el jovent d’avui se’n van a viure junts massa aviat, ja us ho dic ara. Durant tota la lletra de la cançó trobem quantitat de referents cinematogràfics com ara cliffhanger, Morricone, giro sobtat, etc. Fa gràcia que hagin pogut pensar que una relació s’arregla tirant de guionistes! Ja ho diuen: “A la vida, com a la tele, tothom pot tenir una mala temporada”.

- Advertisement -

-“Apunto Shakespeare”: Un tema dedicat al teatre i al noble art de l’actor que puja als escenaris per fer gaudir la platea, el galliner i el que faci falta. Aquí veiem com un jove actor es bloqueja enmig de l’obra quan sent una frase amb què se sent identificat. I el que més li sorprèn, després de demanar perdó i una segona oportunitat al director, és que el text, escrit fa quatre-cents anys, segueixi vigent a dia d’avui. Una oda a les obres atemporals que no passen mai de moda!

Fins aquí he comentat només les cançons dedicades especialment al setè art, però queden encara en els temes de la discografia d’aquests quatre nois un bon grapat de referències cinèfiles que també us vull comentar. A veure si les dic totes, perquè són moltes i probablement me’n deixo alguna:

A “Déjà-vu” tornem a veure la fascinació per la cultura francesa d’Els amics de les arts. En aquesta cançó plena d’expressions franceses se’ns convida a anar als cinemes Méliès a veure penícules de Truffaut i Godard, i també a visitar París en moto com es veu en el film Amélie.

A “A vegades” tenim una referència a una de les sèries més mítiques de TV3 tot just començar la cançó, i és que els cantants demanen disculpes a les seves parelles si s’adormen tot mirant Ventdelplà.

Al rap farcit de lletres “x” anomenat “Exercici seixanta” hi trobem un petit homenatge a un dels grans icònics del cinema clàssic. Un que s’escriu amb, evidentment: Groucho Marx.

I una referència a “La guerra de les galàxies”! La trobem a L’home que treballa fent de gos, on un home que es dedica a amenitzar els aniversaris infantils disfressat de cànid, infla globus amb forma d’espasa làser, entre d’altres habilitats.

A “Reykjavik” no ens hi trobem l’Albert Om, sinó la separació de béns d’una parella. Ella marxa a Islàndia, que també són ganes. Veiem com ell prefereix quedar-se les penícules de Kurosawa, i celebra no haver d’aguantar més films ensucrats de Hugh Grant.

Els binocles d’en Pere” ens parla sobre la noia ideal, aquella que sembla feta a mida, i Els amics de les arts la detallen com una persona que va tot sovint a la filmoteca.

La cançó “Súper bon noi” ens recorda tots aquells súper-herois de capa i antifaç que a tantes penícules hem vist, en especial a Superman amb allò dels “calçotets per fora”. També recupera l’univers Star Wars i la figura del cavaller Jedi, que sempre ajuda els altres.

El tema “Armengol” és un seguit de jocs de paraules relacionats amb els animals, i no s’escapa de les referències cinèfiles. Així, podem trobar-hi que s’hi esmenta la penícula Un pez llamado Wanda.

Al tema “Ciència-ficció” hi trobem un argument semblant al que vam veure el dia que vaig comentar el film Olvídate de mi. Tracta d’un home que vol oblidar-ho tot per tal de refer-se d’una relació que no ha acabat bé. Una de les coses bones de tot plegat, segons la cançó, és poder tornar a veure les penícules com si fos el primer cop!

https://www.youtube.com/watch?v=0G45I91KLFQ

La següent cançó a analitzar és “Miracles”: preciosa! Els nois, al principi, viuen feliços sense canalla, anant els divendres al cinema. Però quan la parella els demana d’anar a buscar descendència, ells volen fer-li creure que ja ho havien sospitat tot i no ser en Perry Mason, el famós detectiu de sèries de televisió.

La cançó “El matrimoni Arnolfini” serveix per demostrar que tornar sempre és la millor part de l’aventura, i hi podem veure com el protagonista reconeix que després de tres mesos a l’Índia, el seu aspecte era semblant al del cantant i actor Bonnie “Prince” Billy.

A “M’he aficionat al ball”, hi veiem com el noi es proposa convidar la noia que li agrada –i amb qui ha après a ballar com la Mari Pau Huguet– al cinema. Hi ha lloc millor per iniciar amb bon peu una relació?

I ara em perdonareu, perquè a “A mercè d’un so” no hi surt cap referència cinematogràfica, però jo hi veig clarament el que podria ser una escena de Juego de tronos, en especial per allò del corn que sona tres vegades, avisant de l’arribada de l’enemic.

https://www.youtube.com/watch?v=yZZ4jJLfXlU

I amb “Preferiria no fer-ho” em passa una cosa similar. A la lletra no hi trobem cap referència directa sobre cap penícula, però si veieu el videoclip us adonareu de seguida de les similituds amb un film d’aquells impactants: El show de Truman.

A “Apologia de la ingenuïtat” recuperem un altre clàssic del cinema: El club de los poetas muertos. Aquí, els cantants parlen sobre viure el dia, i recorden el mític “Capítan, mi capitán” del film protagonitzat per Robin Williams.

Déu n’hi do, quin repàs que hem fet, i quina llista de referències cinematogràfiques que hem trobat, oi? Potser n’hi ha més, però les meves cansades oïda i vista les han passat per alt. En fi, que realment aquests quatre joves músics són uns artistes, i ha quedat demostrat que una de les arts que més els convenç és el cinema i tot el que l’envolta. Qui sap? Potser algun dia s’atreveixen a fer salt i fan alguna cosa relacionada ambles penícules! De totes maneres, ho facin o no –ara no vull posar pressió–, he de reconèixer que Els amics de les arts són un dels meus grups preferits, i que espero que per molts anys segueixen donant-nos tantes bones cançons com fins ara.

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents