Elizabeth McCord (Madame Secretary). Diplomàcia de vellut

- Advertisement -

Dos interessats en el món de la diplomàcia francesa, Christophe Blain i Abel Lanzac, van escriure una novel·la gràfica sobre el dia a dia del ministeri d’afers estrangers francès. El seu títol: Quai d’Orsay. El còmic va tenir dues entregues –anys 2010 i 2011- i portava com a subtítol: cròniques diplomàtiques. A ningú se li escapava que tenia certa dimensió autobiogràfica: per tots –o quasi tots- era conegut que Abel Lanzac era el pseudònim del diplomàtic francès Antonin Baudry. L’èxit del còmic va ser tan espectacular que l’any 2013, el director Bernard Tavernier va portar-lo a la gran pantalla. En un inici va ser vista com una sàtira que retratava a qui aleshores exercia el càrrec de màxim responsable de la diplomàcia francesa: Dominique de Villepin. Intel·lectual, elegant, seductor, home de lletres i posat aristocràtic, Villepin reclamava ser un personatge de ficció. Però la realitat el recorda per un episodi concret; un episodi que el va portar a tocar el cel de la política. Era un 14 de febrer de 2003.

photo-quai-dorsay-quaidorsay_photo11

- Advertisement -

Aquell no va ser un dia qualsevol. El cap de la diplomàcia francesa va comparèixer al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per oposar-se a la invasió d’Iraq. La intervenció televisada va descobrir al món –a França ja era prou conegut- la imatge de l’alta política francesa. Retòrica estudiada, posada en escena brillant i un desplegament augmentatiu farcit d’expressions pomposes, van transformar al diplomàtic en una icona contra la guerra d’Iraq. Aquell discurs també va confirmar aquella cosa tan francesa: Dominique de Villepin, poeta i escriptor -a més, és clar, de polític- evidenciava la innata capacitat de la política francesa per semblar d’esquerres sense ser d’esquerres. Això passava abans de ser nomenat per Chirac Primer Ministre i inquilí de Matignon. El discurs com a trampolí. O la posada en escena com a factor decisió de progrés en la carrera política.

- Advertisement -

Però Villepin també ha estat vist com el típic arribista. L’endollat. El preferit. El llest de la classe. De fet, Quai d’Orsay no va ser el primer film en el qual el diplomàtic era parodiat. De Nicolás a Sarkoszy (La conquête), un film de Xavier Durringer que retratava les cèlebres eleccions franceses de l’any 2007 que portarien a Sarkozy a la presidència de la República, Villepin, interpretat per Samuel Labarthe, ja treia el cap. I dic cèlebres, perquè aquella campanya electoral ja l’havia narrat –ara que parlo de narracions- magistralment Yasmina Reza a El alba la tarde o la noche (Anagrama, 2008). Un retrat íntim, lúcid, elegant, d’un personatge que, com Villepin, ha esdevingut moltes coses en una: superheroi, malvat, policia, revolucionari, super star i àngel caigut. Tot plegat en un sol personatge que també reclama un còmic. O una sèrie. O totes dues coses.

sarko2

Torno al còmic. El cas és que Quai d’Orsay és una història explicada des de dins. A peu de fogó. Allí on la diplomàcia es construeix a partir d’un complex entramat d’assessors, experts en discursos, coneixedors de la geopolítica i guardians de la seguretat de l’Estat. No hi falten polítics sense escrúpols, professors universitaris dominadors de l’àrab i el xinès. Tampoc sobren relacions universitàries post adolescents entre els quals avui han assolit responsabilitats diplomàtiques. I tot això em porta a Madame Secretary. A la sèrie nord-americana tampoc falten ingredients que la fan atractiva per l’interessat en la geopolítica i la cuina de les relacions internacionals sense oblidar-se dels tòpics familiars, traïcions governamentals, terrorisme islàmic i la salvadora McCord que amb un discurs ben elaborat salva el partit al darrer minut de la pròrroga.

Quai d’Orsay i Madame Secretari comparteixen més d’una, de dues i de tres coses. La primera és que en l’epicentre del relat hi ha la política exterior. La diplomàcia. L’art de no fer emprenyar els altres països profanant allò que és sagrat: la sobirania. Per això, tant el còmic com la sèrie presenten el o la protagonista com un ser glamurós, refinat, excel·lent en les formes i contundent en el missatge. Heus aquí el segon element que comparteixen. El ministre Alexandre Taillard de Vorms (nom pompós i ben trobat) respon a un prototip de polític de classe alta, elegant i posat poètic, producte, segurament, de l’elitista École Nationale d’Administration (ENA). Com Villepin. I com molts altres polítics francesos. La secretaria d’Estat Elisabeth McCord és bella, intel·ligent, culta i estilitzada. Producte de qualsevol de les moltes universitats americanes que destaquen en Relacions internacionals. Tots dos traspuen seguretat en el discurs polític fruit d’un exèrcit d’escriptors de discursos que vetllen pel què s’ha de dir, el que no s’ha de dir, el vestuari i el pentinat. També en aquest punt els dos productes coincideixen.

"Pilot" -- Secretary of State Elizabeth McCord (Tea Leoni) and Tim Daly (Henry McCord) on MADAM SECRETARY, premiering on CBS, Sunday, Sept. 21 (8:00-9:00 PM, ET/PT) for the CBS Television Network. Photo: David M. Russell/CBS 2014 CBS Broadcasting, Inc. All Rights Reserved

L’estètica, la paraula i el posat són elements de la política. El llenguatge corporal també diu coses o no diu res. O pot dir més, inclús que una frase o un eslògan. D’aquí la seva importància. Perquè tan important és el vestuari a partir del qual s’enfronta una reunió a més alt nivell com l’elecció de les paraules que farceixen un discurs polític internacional. I la diplomàcia és aquest alt nivell. Tan imprescindible és la corbata o el vestit, com ho són Arthur Vlaminck per Taillard de Vorms o Matt Mahoney per Elisabeth McCord. Vlaminck i Mahoney són els ghostwriters; els narradors en l’ombra del relat polític. Són els coneixedors de la geopolítica i els pacificadors a partir del discurs farcit de cites, sentiments, valors i retrets.

Però hi ha una diferència essencial entre Taillard de Vorms i Elisabeth McCord. Mentre que el primer és energia, ritme, moviment, obsessió; un orador d’idees abstractes i buides llançades a l’aire en espera que algú se les faci seves, les lloï o les aplaudeixi, la segona és tot el contrari. També és energia, però menys, és moviment, però menys. És obsessió; i en això tal vegada siguin més similars del que sembla. Però les idees d’Elisabeth McCord són sòlides i ben construïdes. La frivolitat és mínima. O simplement inexistent. Si Taillard de Vorms és un personatge que es deixa influenciar, McCord no. Ella té la seva pròpia idea de la diplomàcia, que porta a l’extrem d’encarar-se amb el mateix president i el seu cap de gabinet.

https://www.youtube.com/watch?v=W3U4f6lsp4E

- Advertisement -

Però hi ha una frase que diu Taillard de Vorms que torna a posar en un pla de similitud no només els dos personatges, sinó les dues maneres de concebre la política i la diplomàcia. Diu així: l’enemic en literatura és el mateix que en política: la por. Com diu Vicente Verdú a El planeta americano (Anagrama, 1997) la por i, sobretot la por en la política, és un producte genuïnament americà. Europa s’ha resistit a l’hegemonia cultural nord-americana, a aquesta voluntat d’assimilació, però avui la por és compartida. I en això Taillard de Vorms i Elisabeth McCord, o el film Quai d’Orsay i Madame Secretari (i qui diu Madame Secretary diu Homeland, diu The Americans o diu In the Loop, per posar alguns exemples) s’assemblen. És a dir, la por actua com a motor de la geopolítica; com a justificació d’actuacions diplomàtiques que difícilment poden explicar-se a partir de valors que haurien d’estar en el substrat del qual s’espera d’una societat genuïnament democràtica. L’exemple del film francès Diplomatie (Volker Schlöndorff, 2014) o el cèlebre llibre de Henry Kissinger, del mateix títol que el film francès, van en aquesta direcció. La invocació sovintejada al concepte seguretat nacional actua com a comodí que justifica el difícil de justificar en termes de valors i principis emparats per textos universals de drets humans.

Si s’ha de jutjar per l’audiència, no s’explica que la crítica especialitzada en sèries de televisió i, més concretament, en sèries sobre política, no hagin posat el seu punt de mira en Madame Secretary. Una audiència respectable, una protagonista molt glamurosa (Tea Leoni) i un referent prou cridaner: Hillary Clinton. Però l’equació no és ben bé aquesta. Si hagués d’apostar per una fórmula matemàtica a fi i efecte de definir Madame Secretary, seria per la següent: 40% The Good Wife (per allò de dona professional molt preparada i drama familiar), 40% The West Wing (per la mostra del funcionament intern del govern, amb spins al voltant de la protagonista) i un 20% de Homeland (pel tractament de l’espionatge i la intriga internacional). Però ni és igual de rodona ni tan ben feta com les sèries citades. Li falta alguna cosa. I aquesta alguna cosa, plana al llarg dels episodis.

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents