El xoc constant entre la fantasia i la realitat

Estic totalment desolat. Fa uns dies vaig adonar-me per Twitter que projectaven la pel·lícula d’Annette a Figueres. En el seu moment no vaig tenir l’oportunitat de poder veure-la i ara que la tenia, no tinc amb qui anar. I direu: Toni, vés sòl, no passa res per anar al cinema sense companyia”. I sí, teniu raó, no serà la primera vegada que vaig sòl al cinema. Però la tardor ja és, per naturalesa, una temporada melancòlica i trista. És com un tractor d’emocions nostàlgiques, on la vida sembla passar a càmera lenta i amb la cançó de Wonderwall d’Oasis.

Annette

Com aquell sentiment de tristesa quan veus que en els inicis de TV3 es xerrava més català
que no pas ara, que s’ha convertit en un conjunt de continguts dominats per tertulians amb la boca massa gran i sèries que tenen menys gràcia que els gags d’en Quim a El Foraster. I tota aquesta voràgine de tristor i decadència demana a crits una sortida d’emergència, una finestra cap a l’exterior per poder respirar. I quina millor manera d’escapar de tota aquesta negativitat que amb un musical.

Els musicals són aquell gènere que desperta emocions totalment oposades, podem trobar a
gent que estigui enamorada de qualsevol musical, com és el meu cas, i, per altra banda,
trobem a aquella gent que el fet que un grup de persones es posin a cantar i ballar en mig
d’una autopista nord-americana, els treu de la pel·lícula i comencen a exclamar: “Però quin
sentit té això?! Però, què això és massa fantàstic! No puc més!”. I raó no els hi falta, perquè el gènere musical, si per alguna cosa es caracteritza, és per la lluita constant entre la realitat i la fantasia.

Quan som petits estem constantment en el plànol de la fantasia, tots els adults pregunten els infants que volen ser de grans i tots els nens responen amb: “Vull ser astronauta o cowboys…” De fet, quan jo era petit volia ser, agafeu-vos bé els vostres dispositius, caçador de taurons. Però a mesura que et vas fent gran la realitat, el que nosaltres denominem “la vida” va guanyant terreny i ja no deixa espai per res més.

I d’això van els musicals, de protagonistes que tenen objectius que només tenen cabuda en els plànols de la fantasia. I tots sabem que la vida, constantment, els hi recordarà que això és impossible, que això és la realitat. Per exemple, a Mamma Mia, l’objectiu de Sophie és saber qui és el seu pare, i està entre tres homes que convidarà al seu casament. A High School Musical l’amor entre Gabriella, una noia de ciències i Troy, un jugador de bàsquet sembla impossible i menys que ho vinculin tot a través de la música, però passa. A The Greastest Showman passa el mateix, Barnum aconsegueix fer-se ric i el seu grup de treballadors inadaptats a la societat, aconsegueixen adaptar-se. Tots són escenaris impossibles, però en aquests casos, la fantasia sempre guanya a la realitat.

The Greatest Showman

Però La La Land, és un millor exemple. Aquesta pel·lícula també és un musical, però és diferent. És la història de Seb i Mia, dos joves que tenen aspiracions laborals que semblen impossibles, Mia vol ser actriu i Seb vol tenir un bar on pugui tocar jazz i que la gent l’escolti. I durant aquest camí per la lluita dels seus somnis es coneixen i s’enamoren i lluiten junts, però el que sembla un somni, poder triomfar d’allò que els apassiona i estimar-se xoca frontalment amb la realitat. Sí, aconsegueixen finalment els seus objectius, però no poden estar junts, perquè en aquesta vida no es pot tenir tot i no tot pot ser com tu vols.

La realitat a vegades pot ser massa avorrida, a mi m’agradaria que existís una mica de fantasia, o si més no, que en algun moment puguem cantar i ballar en mig d’una autopista.

Toni Naranjo Gregory
Toni Naranjo és estudiant de comunicació de la UOC i humorista comarcal en el seu Instagram. Ha col·laborat en diverses ràdios com 'Ràdio Vilafant' i 'Ràdio Cabanes'. Des de ben petit es va interessar pel cinema, especialment la fantasia i el terror. Gèneres que el van motivar a endinsar-se al món cinematogràfic. Ha participat en curtmetratges produïts per estudiants d'audiovisuals i és un aficionat a escriure crítiques. Somnia en convertir-se en un director de cinema català, però suficient té amb dirigir-se la seva vida.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents