El Vietnam del geni

- Advertisement -

Resulta curiós com ens topem amb les coses que ens marquen durant la nostra vida. Coses, cançons, llibres, o que sé jo, pel·lícules.

Recordo molt clarament quan a mitjans dels anys 80 al cine del meu poble van projectar Full Metal Jacket i com algun amic meu va insinuar que l’anéssim a veure perquè, total, el que comptava era visionar tot el que posaven al cinema i aquella tenia un casc de guerra al cartell (situeu-vos en l’era Reaganista de Rambo, les pelis de Vietnam i el naixement del true action cinema). I recordo també amb igual exactitud el “no” rotund dels meus pares quan vaig preguntar si la podia veure (fet que es va repetir amb la 2a part de Rambo i amb The day after), perquè ja m’explicaràs què hi fa un nen de 12 anys anant a veure la instrucció dels Marines yankis durant la Guerra de Vietnam vista per un senyor americà que feia molt de temps que vivia al Regne Unit. Anys després, havent vist el film i ja entrat en l’edat adulta, no vaig poder estar més d’acord amb la decisió dels meus pares. No és una pel·lícula fàcil i fins i tot una última (i estúpida) polèmica que vaig viure fa poc a Twitter m’ho va acabar de confirmar. El cas és que Full Metal Jacket va deixar marca en mi, tal com ho van fer moltes de les pel·lícules del seu director, però aquesta vegada amb llums i ombres.

- Advertisement -

Stanley Kubrick no és només un dels genis més grans que ha donat el setè art, la seva visió darrere de la càmera o en qualsevol dels aspectes tècnics que conformen una pel·lícula va revolucionar en molts aspectes el món del cinema. Sense anar més lluny, els efectes especials de 2001 o la visió futurista de A Clockwork Orange, però també la manera de presentar idees, missatges o conceptes extremadament avançats al seu temps, sovint polèmics i en multitud de capes i lectures. Kubrick fou un director dens, genial, però també difícil i extremadament perfeccionista. Un autor diferent, disposat a jugar en terrenys on se sabia poc guanyador i amb una obsessió que el va perseguir gairebé tota la seva carrera i va influenciar la seva manera de crear, el control total de les seves pel·lícules. Per analitzar qualsevol film de Kubrick s’han de tenir en compte aquestes dades, cal amarar-se de la llegenda que l’acompanyava, la polèmica que respirava i sobretot cal endinsar-se en el seu poderós univers fílmic, una autèntica festa visual.

- Advertisement -

Full Metal Jacket, dirigida l’any 1987 i la penúltima de la seva filmografia narra en dues parts molt diferenciades l’entrenament d’una companyia de Marines abans d’anar a la guerra del Vietnam i la mateixa guerra quan els protagonistes la viuen en la seva pròpia pell. D’entre totes les pel·lícules de Stanley Kubrick és la tercera clarament pacifista o antibèl·lica (després de Paths of Glory o Dr. Strangelove) o fins i tot la quarta, si considerem Fear and Desire, la seva òpera prima però que va ser repudiada pel mateix director per considerar-la indigna i de la qual va intentar comprar-ne totes les còpies existents per destruir-les deixant constància del seu perfeccionisme a cops ridícul (Kubrick no ho va aconseguir i la pel·lícula està disponible per qui la vulgui veure, i sí, és mediocre). La història de Full Metal Jacket, una adaptació del llibre de Gustav Hasford The short-timers, té la particularitat de ser una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam, dirigida en l’època de major esplendor de films sobre aquesta temàtica, però que es deté a reflexionar en el procés de com una persona aprèn a convertir-se en una màquina de matar abans de caure en l’espiral de l’horror de la guerra i prendre les decisions que pren abans que (probablement) acabi tornant a casa en el taüt metàl·lic al qual fa referència el títol del film. Una de les parts més encertades de la pel·lícula és aquesta metamorfosi, des del principi amb els reclutes a la barberia perdent els cabells i el seu orgull mentre sona Hello Vietnam de Johnny Wright (la cançó més proguerra de totes les que van sonar durant la dècada dels 60) fins al dantesc espectacle final entre fum, foscor i flames i els soldats cantant la cançó del Club Mickey Mouse al fos dels crèdits amb el Paint it Black dels Rolling Stones. És evident que Full Metal Jacket és una pel·lícula pacifista, però entre les seves capes trobem una perfecta anàlisi de com una persona pot convertir-se en un robot sense consciència, un estudi metòdic de la rentada de cervell que l’exèrcit americà realitzava als seus soldats, però que en realitat és aplicable a qualsevol exèrcit o grup de poder sobre la població i aquí és on Stanley Kubrick es torna a avançar al seu temps i converteix la pel·lícula en atemporal. El guió vesteix tot això amb males paraules, mort i caos en cada petit racó, accentuant que la manera més directa d’anul·lar la personalitat de l’ésser humà sempre serà l’ús de la violència, verbal o física, però gairebé directa en vena. Kubrick no deixava absolutament res a l’atzar, i això no en va ser excepció, exactament igual que en l’ús de les cançons per il·lustrar tot el film.

El director continua jugant amb les composicions perfectes i les simetries gairebé matemàtiques buscant sempre el seu ja cèlebre punt de fuga per il·lustrar el missatge amb les imatges. Sobretot en la primera part de la pel·lícula i emfatitzant l’ordre malaltís al qual són sotmesos els reclutes, el director remarca les línies de formació amb el Sergent movent-s’hi entremig i utilitzant (de nou) gairebé grans angulars. El famós format panoràmic que feia servir s’assemblava més a un 4:3 i en realitat componia més en paràmetres televisius que no d’una pantalla de cinema, però és cert que Kubrick en treia el màxim dels seus plans i Full Metal Jacket no n’és l’excepció amb una visió quadriculada de la formació militar. Però, a partir de la 2a part de la pel·lícula l’equilibri o simetria en els plans deixa pas a un caos bastant obvi, on la guerra és l’única que mana i és aquí, curiosament, on és la part més fluixa del film (potser acostumats a veure pel·lícules de temàtiques similars) perquè Kubrick roda el film a Anglaterra (com tots els seus films des de principis dels 60) i això es nota massa, pel meu gust. També és cert que el director busca explicar un conflicte bèl·lic d’alguna manera “universal”, però és cert que el seu pols narratiu i de muntatge en aquesta part es debilita i compte perquè no la fa dolenta, però tampoc no la fa excel·lent com la majoria dels seus films, i ara és on em remeto a les llums i ombres que em provoca aquest film i que he mencionat més amunt.

És Full Metal Jacket una obra mestra? Per mi no. Però, és una pel·lícula absolutament necessària per entendre l’estupidesa de la guerra, de la violència i de com la voluntat humana es pot doblegar i modelar a l’ús per interessos sinistres. És una pel·lícula necessària per gaudir d’un dels mestres més grans que ha donat el setè art, per entendre el seu llenguatge visual o per començar a submergir-se en ell, sense importar que no sigui la millor de les seves obres. Una filmografia plena d’obres mestres i un director absorbent i apassionant a parts iguals, un home polèmic igual que tot el que captava la seva càmera i que continua despertant debats gairebé 20 anys després de la seva mort. Al cinema, a la vida i sí, també a Twitter.

- Advertisement -
Ovidi Domènech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents