El 20 de juliol del 2001 va marcar un abans i un després en el món de l’animació oriental, ja que va ser la data d’estrena al Japó de Sen to Chihiro no kamikakushi, és a dir, El viatge de Chihiro (Spirited Away), la qual enguany celebra 20 anys. Tot i que aquí no va arribar fins el 25 d’octubre del 2002, ja tothom en parlava i és que aquella cinta de Hayao Miyazaki (Óscar Honorífic el 2014) prometia un canvi a la indústria i en la manera de veure el cinema d’animació, almenys el que provenia dels països orientals.
Miyazaki és un director de cinema d’animació, animador, il·lustrador, mangaka i productor d’anime japonès de renom internacional que compta amb una carrera de cinc dècades. Juntament amb Isao Takahata van fundar Studio Ghibli, un dels estudis d’animació més prestigiosos arreu del món. Entre les seves obres més notables hi ha Nausicaä de la Vall del Vent (1984), El castell al cel (1986), El meu veí Totoro (1988), Porco Rosso (1992), La princesa Mononoke (1997), El viatge de Chihiro (2001), El castell ambulant (2004), La Ponyo al penya-segat (2008) o S’aixeca el vent (2013), entre moltes altres.
Èxit a taquilla i unanimitat de la crítica
El viatge de Chihiro va assolir un gran èxit a la taquilla japonesa, ja que va recaptar 229 milions de dòlars, i 264 milions a escala mundial, fet que la va col·locar a la pel·lícula més taquillera a la història del cinema japonès, títol que li va ser arrabassat per Your Name (2016) la qual va recaptar 281 milions de dòlars mundialment i recentment amb el film Demon Slayer (Kimetsu no Yaiba) que, fins al moment, acumula més de 446 milions de dòlars. La crítica internacional va aclamar el film i és considerada una de les millors de la dècada del 2000, però també com una de les millors cintes d’animació de tots els temps. El 2016, la BBC va reunir més de 175 crítics de cinema de tot el món per designar quines eren les millors pel·lícules del segle XXI. Dels 100 títols que van sorgir al debat, Chihiro va ser la quarta millor valorada i l’única d’animació entre les primeres vint-i-cinc.
Però no només la crítica hi va estar d’acord, ja que el film es va endur el 2002 l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació (categoria que va néixer el 2001), sent l’única d’animació japonesa que ha rebut aquesta condecoració fins ara. També va guanyar l’Ós d’or, ex aequo amb Bloody Sunday, al Festival Internacional de Cinema de Berlín el 2002, aconseguint així el mèrit de ser l’única pel·lícula d’animació en aconseguir-ho fins ara. En total va acumular 35 premis, entre els quals s’inclouen els de millor pel·lícula, millor direcció, millor música i millor guió als premis Annie. A més, es troba al top 10 dels 50 films que hauries de veure als 14 anys segons el British Film Institut.
El tortuós camí a la fama
El 2001, Studio Ghibli no passava pel seu millor moment, ja que la seva darrera estrena, Els meus veïns els Yamada (1999) d’Isao Takahata, va ser un fracàs a taquilla i la inversió que havia suposat crear i inaugurar el Museu Ghibi de Mitaka va deixar la companyia amb els recursos mínims per enfrontar la nova dècada. Per altra banda, Miyazaki encara patia les conseqüències de La princesa Mononoke (1997), ja que hi havia dedicat molt esforç i passava per un moment difícil fins al punt de plantejar-se deixar l’animació. A més, la mort del seu amic i animador de Ghibli, Yoshifumi Kondō el va deixar amb la moral molt baixa, igual que la resta del seu equip, i la salut se’n va ressentir.
Així doncs, El viatge de Chihiro va néixer davant la necessitat de fer una reflexió sobre el valor del treball en una societat que cada vegada pensa menys en l’esperit i més en si mateixa. En aquest nou segle que tot just començava, Miyazaki va veure l’oportunitat de parlar de la crisi dels valors de la societat moderna i de l’esperança al futur dels veritables herois, que no són els que tenen un do especial, més aviat els que no es rendeixen davant les dificultats, com és el cas de la protagonista.
Un altre punt fort és que es tracta d’una obra que conjuga la visió artesanal de l’estudi i l’ús de l’animació digital per millorar i agilitzar el procés. Una unió entre tradició i modernitat, tant simbòlica pel significat de la pel·lícula, pel pla tècnic, o per com està realitzada.
Pinzellades de cultura nipona
La trama se centra en la Chihiro, una nena de deu anys que viatja en cotxe amb els seus pares. Després de travessar un túnel arriben a un món fantàstic, en què no hi ha lloc pels éssers humans, només per als Déus de primera i segona classe. Quan descobreix que els seus pares han estat convertits en porcs, la Chihiro se sent molt sola i espantada.
La jove queda atrapada en aquest món màgic i ancestral i haurà de sobreviure treballant en un balneari de Déus. En aquest punt es crea un imaginari centrat en les arrels del folklore japonès tant a nivell narratiu com conceptual davant la perspectiva d’un segle que pronostica modernitat i un avenç important respecte la resta de la història moderna. La seva protagonista serà testimoni d’un món en què la tradició i l’esperit conviuen i resten separades de la nostra realitat. En aquest plànol es refereix a la tradició com una societat que descansa i es relaxa a les cases de banys fugint de l’agitada vida a la qual està condemnada.
Un altre fet important és el catàleg de criatures imaginàries tradicionals nipones que ofereix, en què coexisteixen kamis i yōkai de tota mena, tots ells amb un significat. Els primers fan referència a entitats provinents del sintoisme, és a dir, un equivalent al que coneixem com a deïtats vinculades als elements de la naturalesa. Mentre que els segons són una combinació entre dimonis i esperits de la naturalesa que canvien de forma i són màgics.
No és la primera vegada que Ghibli fa servir aquestes criatures com a art conceptual, ja que en altres films també n’ha fet servir. Però sí que cal esmentar que neixen de l’imaginació de Miyazaki, ja que no tenen una forma definida i es tracta només de la interpretació de les forces de la naturalesa i la seva encarnació, tal com serien els arbres, pedres, plantes, rius, etc.
Així doncs, aquest filmn seria el màxim exponent a la carrera d’en Miyazaki a nivell d’ús i explotació de cultura japonesa i, especialment, pel fet de visibilitzar les arrels, el respecte per les tradicions i oferir una visió general del segle XXI moderna i respectuosa. Per altra banda, ofereix una crítica subtil a una societat egoista que no respecta el llegat i que només està centrada en el progrés i la modernitat. Per això utilitza eines com els pares de la Chihiro i els converteix en porcs, perquè a la seva ment només hi figura el consumisme desmesurat i l’arrogància té un preu que s’ha de pagar. Mentre que ella és només una noia que s’ha d’espavilar i treballar per treure’s les castanyes del foc. És l’esperança front una generació que ha de resoldre els problemes d’una societat moderna que ha d’acceptar el seu passat i els valors de la cultura japonesa que és essencial per entendre l’actualitat.
Empoderament femení
La majoria dels films d’Studio Ghibli estan protagonitzats per dones: de 23 llargmetratges 16 tenen personatges femenins al capdavant. A més, els personatges són profunds, complexos i amb molts matisos, no són l’arquetip d’heroïnes, són dones normals, amb els seus problemes i mal de caps que al llarg de la seva vida evolucionen i passen per diverses fases fins a esdevenir el que són en l’actualitat. Kiki (Kiki, l’aprenent de bruixa), Nausicaä (Nausicaä de la Vall del Vent), San (La princesa Mononoke) o la mateixa Chihiro són indispensables per entendre el pensament crític i la filmografia de Miyazaki i l’esperit de Ghibli.
Però Chihiro es diferencia de la resta perquè té una evolució molt diferent i resta molt lluny de l’espectre tradicional d’heroïna. La seva complexió és més aviat prima, baixeta i normal, amb res destacable per sobre la resta. El que al seu interior roman és la capacitat per passar de ser un personatge insubstancial a un amb un gran potencial i heroisme.
De ben petita s’ha de’enfrontar ja a viure en un món d’adults en el qual no tindrà cap mena d’ajuda ni miraments. Un món en què ningú regala les coses, que tot té un preu i que haurà de treballar per aconseguir el que necessiti. La seva bondat, la fe i confiança en la resta la portarà a salvar personatges com Sense Rostre o Yubaba. Això és gràcies a la seva amistat amb el jove Haku, que la convida a seguir endavant, a evolucionar i a trencar amb les seves limitacions. A més, cap personatge serà el mateix després de conèixer-la i això també és un tret d’una heroïna que no cerca el reconeixement, simplement sobreviure.
Reestrena als cinemes
Aprofitant el 20è aniversari de l’estrena de la pel·lícula al Japó, Vertigo Films la recupera i reestrenarà als cinemes del nostre territori el proper 21 de maig.
