today-is-a-good-day

‘El ventre del mar’ o com afogar-se en un got d’aigua

- Advertisement -

Poques vegades ho passo malament anant al cine. La pantalla m’agrada, encara que em toqui seure a primera fila. La incomoditat de les butaques no em sol suposar cap mena de problema. Però, alguna cosa va malament quan seus a la millor butaca de la millor fila d’un cinema acabat de reformar i no pots parar quiet en tota la sessió. La nova pel·lícula d’Agustí Villaronga ha suscitat moltes preguntes. I he de dir que no estic segur que en pugui respongui cap. 

El_Ventre_Del_Mar_1

- Advertisement -

De principi a fi, intenta innovar en el format, adaptant d’una manera rocambolesca el text d’Alessandro Baricco —d’una potència extraordinària—, jugant amb escenaris teatrals, mars oberts, imatges del present en color, imatges del passat en blanc i negre, i fotografies de la gent d’Open Arms intentant rescatar vaixells de refugiats. Coherència temporal 0. 

- Advertisement -

Des de bon inici, presenta un fil intrigant: dos nàufrags que han aconseguit sobreviure a l’abandonament de la tripulació. Però, a mesura que avança, la cosa comença a trontollar. És difícil saber què passa quan ni el mateix director ho sap. Tot i tenir un punt de tensió espectacular, la cinta fa aigües per tot arreu. El protagonista, en Savigny (Roger Casamajor), es passa els dies resant al soterrani d’una fàbrica abandonada, mentre l’altre protagonista, en Thomas (Òscar Kapoya), li explicaa una dona que ni l’entén com és de desgraciat, i l’única cosa que pot fer és somriure i cuinar-li. 

El_Ventre_Del_Mar_2

Està clar que la vida al mar és dura, sobretot quan no tens per menjar o beure. Però, per explicar això, no calen dues hores de plans sense sentit d’una barcassa ficada al pis de dalt d’on viu en Savigny. Com més hi penso, més em costa d’entendre. Per gravar una pel·lícula que basa tota la seva trama en una veu en off, ja podria haver fet un podcast. Molts menys recursos necessaris. Molts més diners per fer altres coses de profit. Encara que, per què negar-ho, amb Pa negre (2010) el paio ho va ben clavar. No sé fins quan més durarà la ximpleria.     

Veredicte:

El millor: el text d’Alessandro Baricco (Nota: 10)

El pitjor: veure la pel·lícula en comptes de llegir el llibre (Nota: 1)

- Advertisement -
David Muñoz
Si heu arribat fins aquí, és que heu acabat l’article. Mai he sigut un admirador de l’autopromoció. Soc massa gandul per això. En fi, no us explicaré res sobre mi perquè m’agrada pensar que soc misteriós, encara que sigui mentida. Tinc els dits massa curts per arribar de pressa a les tecles. I uns peus normals, ni grans ni petits. Normals.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents