Han tancat el centre de dia del meu barri per tot el tema aquest del coronavirus, i m’he vist obligada a passar-me hores i hores a casa sense res a fer, així que, ni corta ni peresosa, m’he donat d’alta al Netflix aquest que fa tantes sèries i penícules que estan de moda. Mira, tu! Com a mínim a casa estarem distrets i tindrem tema de conversa amb el meu marit, que com que no hi ha Barça ni Fórmula Uno, està d’allò més ensopit.
Resulta que buscant, buscant, i després de molt remenar, vam trobar la sèrie ideal per iniciar-nos en el món del Netflix, i és precisament aquesta sèrie la que us comentaré avui. Es tracta d’una sèrie d’aquestes que la fas d’una tirada, amb només una temporada de deu capítols, que tampoc cal ara embolicar-se amb serials de l’extensió de Veïns, que allò no s’acabava mai i tot i ser maco acabava fent-se pesat. I mira, ara que deia Veïns, la sèrie que us porto avui hi té relació. A més, el protagonista és català, guapo i simpàtic. Demano un fort aplaudiment per a en Quim Gutiérrez i el seu El vecino.
De fet, la tria tampoc ha estat feta a la babalà. La sèrie ens narra la vida una mica desastrosa del Javi, protagonitzat pel que en el seu dia va ser el fill petit dels Aiguadé a Poblenou, que ja s’ha emancipat i ara viu a la capital del reino, a Madrid. Té una novieta, la Lola, una periodista que treballa fent reportatges de poc calibre, però amb grans aspiracions. I què els passa? Que un dia se’n van de cap de setmana i els cau una espècie d’extraterrestre pel damunt que els deixa estabornits. Aquest marcià resulta ser un guardià del cosmos amb superpoders buscant hereu, i així, en els seus darrers minuts de vida, traspassa al Javi tot un reguitzell d’habilitats que el convertiran en un superheroi.
Com a bon superheroi, el noi no explica a ningú el seu poder. Però entren a escena personatges secundaris que embolicaran la troca i permetran que la trama de la sèrie no es basi en els típics salvaments o baralles d’un heroi, sinó en enredos sentimentals, professionals i conyes vàries que donen a la producció espanyola un aire molt fresc i divertit que ja voldrien les repetitives penícules de la Marvel. Tenim l’amiga de la Lola, i veïna del Javi, la Julia, una noia que també té ganes d’impartir justícia, tot i que a la seva manera, i el José Ramón, un opositor a jutge que té la mala sort de llogar una habitació en el lloc i el moment equivocat.
Fem un alto aquí per mencionar que el tàndem que formen en Quim i aquest actor, Adrián Pino, és un dels més divertits que he vist en els darrers temps. En José Ramón fa el paper de servicial conseller de l’heroi, sent l’únic que coneix el secret. El pobre té problemes sentimentals i amb els estudis per culpa del cap-verd del seu veí amb poders, però s’ho pren amb força filosofia, entenent que la feina d’un superheroi d’aquella magnitud suposa un seguit de sacrificis que l’autèntic protagonista no sembla entendre.
Hi ha més veïns en aquesta comunitat que embolicaran la troca, i farem menció especial al camell que viu a sota dels joves actors principals. Camell… Enteneu-me, que ja sé que de vegades parlo massa modern. Venedor de drogues! Un home que aportarà el seu punt de vista de la situació, i oferirà en algun moment les seves mercaderies als seus conciutadans.
Però no ens quedem només amb l’elenc d’actors, perquè us vull comentar la trama de la sèrie. Com us he dit, la sèrie no se centra en les aventures prototípiques d’un superheroi, així que no veurem lluites amb villanos megalòmans que posaran en perill la integritat del protagonista i el seu entorn, sinó que la gràcia serà veure com el Quim (permeteu-me que li digui Quim en lloc de Javi) va ocultant els seus poders al mateix moment que intenta recuperar l’amor de la seva estimada Lola. Al mateix temps, aquesta, com a bona periodista que és, o intenta ser-ho, provarà de descobrir qui s’amaga rere la màscara vermella d’aquell superheroi que sobrevola, amb poca traça, el cel de Madrid.
Pel meu gust, la sèrie manté molt bé aquest petit suspens durant els deu capítols que dura la primera temporada. Però millor que aquest misteri que es debat entre el professional i el sentimental, el millor és l’actuació dels quatre joves protagonistes. L’espontaneïtat amb què actuen o es responen en els diàlegs que farceixen amb èxit la sèrie aconsegueix esgarrapar-te un bon grapat de somriures per capítols, donant a entendre que qui busqui una sèrie d’acció amb superhomes s’ha equivocat de lloc.
Esperem que aquesta primera temporada d’El vecino no sigui també la última, i que ben aviat puguem tornar a gaudir del Quim Gutiérrez enfundat en el seu traje vermell de Titan, perquè tal com va acabar el capítol número 10 –no us ho explicaré, evidentment–, la cosa pinta molt bé i deixa a l’horitzó moltes possibilitats que farien que les trames d’aquesta producció agafessin camins de moment inesperats però segur que molt divertits.
Així doncs, si esteu aquests dies confinats i avorrits a casa, en especial si ens llegeix algú des de Madrid –cosa que em faria molta il·lusió–, obriu la finestra a aquest heroi perquè entri a les vostres vides sense trencar cap vidre i gaudiu d’una de les sèries que més m’ha sorprès durant els darrers mesos. Que sempre va bé tenir un heroi per poder creure en l’esperança de seguir endavant, i si és un heroi que ens fa riure, millor que millor, que riure allarga la vida! Cuideu-vos, estimats lectors del Cinèfil!