El teu cinema de capçalera

- Advertisement -

Fa uns mesos vaig anar a veure l’exposició que la Filmoteca va dedicar al Cercle A, un conjunt de cinemes de Barcelona que van apostar per un cinema independent i llavors innovador que van canviar el model d’exhibició a la capital de Catalunya. Molts dels assistents a la roda de premsa inaugural pentinaven moltes canes (o directament no tenien cabell) però a banda de no ser uns jovenets tenien una cosa en comú: recordaven amb una nostàlgia infinita les seves experiències viscudes a una colla de cines ja desapareguts com el Casablanca, Arcadia, Publi o Alexis. 

- Advertisement -

Reconec que a mi se’m feia estrany ja que dels cinemes del Cercle A n’he conegut molt pocs i no acabava d’entendre perquè tanta tristesa si de cines en continua havent-hi molts a Barcelona. Fa poc he comprès el perquè de la seva melangia. Fa uns mesos es va anunciar que els Cinemes Cinesa Sant Cugat tanquen. Aquest 15 de juliol, després de més de 26 anys de presència a la meva ciutat, Cinesa deixarà d’exhibir cinema a Sant Cugat. Dues de les quatre sales (les del pis de dalt) es convertiran en una sala polivalent i sembla ser que dues sales (les del pis de baix) continuaran projectant cinema amb un model que encara es desconeix. Sí, ho reconec, això m’ha tocat la fibra i no és perquè els cines estiguin a cinc minuts de casa meva. El meu cinema de capçalera tanca (tot i que no desaparegui el cinema del tot). Cinesa marxa i vindrà algú altre i, per sort, el setè art continuarà al centre de la ciutat però això no treu que una part de mi i dels meus records es quedin a la sala 3 i la sala 4 (les que seran una sala polivalent de gestió municipal).

- Advertisement -

Quan passen aquestes coses descobreixes que el teu cinema de capçalera és més un projector, una pantalla i unes crispetes. No sé si a vosaltres us passa però, per mi, allà dins s’hi han quedaran un munt de records, una pila de coneixences i un grapat d’anècdotes relacionades amb una de les meves passions: el cinema. Podria avorrir-vos molt amb mil batalletes però només en destacaré algunes perquè crec que treure-m’ho de dins serà terapèutic. Segurament el meu primer record de Cinesa Sant Cugat és FLIPAR en majúscules en veure Jurassic Park (gràcies Spielberg). Tenia poc més de 10 anys i recordo estar tan ficat a la pel·lícula que vaig devorar com si jo fos un T-Rex dos cabassos de crispetes dels de mida gegant (sí, sóc dels que menja crispetes). Recordo llargues converses de cine amb la Sílvia, la taquillera i els pòsters que em donava d’amagatotis o com reservava entrades per telèfon abans que portessin el prefix (93) davant a tots els telèfons de la demarcació de Barcelona. Em sabia el telèfon del cine de memòria.

En aquests cines també vaig viure la digitalització. El canvi (i la inversió) que es va fer per passar de la cinta de cel·luloide al DCP i la renovació de les incòmodes butaques inicials als confortables quasi-sofàs que hi ha ara. A la cabina de projecció de la Sala 2 encara hi ha el projector de bobines. El Dario, un dels històrics responsables del cine, em comentava fa unes setmanes que de tant en tant l’engega i s’assegura que no s’ha fet malbé. Em diu, nostàlgic ell també, que funciona i que si tinguéssim una pel·li en 35mm la podríem projectar sense cap problema (un cop lubricats els mecanismes). Que maco seria… Una mica de pell de gallina…

De fet, fent memòria, a banda dels centenars d’hores que m’he passat allà dins, el que més recordes són les persones que han anat passant pel cinema. Els que han passat moltes més hores que jo allà, els responsables i treballadors, són l’ànima del cinema. Els que més coneixen el públic i els que s’encarreguen que visquis una experiència “de cine” un cop han tallat les entrades (ah no, que ara les tenim al mòbil). Per si els meus records i batalletes no fossin prou fa ja 4 anys amb en Marc Carreté vam impulsar el Sant Cugat Fantàstic i Cinesa ha estat “casa nostra” i hem viscut un munt de noves experiències “des de dins” a la Sala 2. El Dario i sobretot la Mary han estat any rere any, en silenci, i sense que ningú hi parés atenció els que han fet que el festival rutllés des del punt de vista tècnic. La resta de treballadors s’han implicat més del que els requereix el seu contracte amb el festival i, tot i putejar-los programant maratons de terror que acaben a les 4 de la matinada, han gaudit de la vidilla extra que tenien els cines durant aquells dies. Si fins i tot s’han disfressat de zombis per a l’ocasió… Em trec el barret!

En fi, aquest 15 de juliol Cinesa abaixa la persina i algunes d’aquestes persones donaran vida a altres cinemes i es tancarà un capítol de la història de la cultura al meu poble a l’espera que se’n comenci a escriure un altre. Em sap greu que això passi així, sense més. Pim pam. Dilluns 16 no hi haurà cinema i no es farà cap reconeixement o aplaudiment o lloança a tot el que ha passat allà dins els darrers 26 anys. Com que em nego a que això passi escric aquestes línies i em desfogo una mica. Mentre teclejo lletres en un bar estic segur que a alguns del lectors els haurà passat el mateix en algun moment si han vist com el cinema del seu barri o poble tancava. Els meus pares m’expliquen sempre batalletes del Cine Playa, un cine a la fresca a Castelldefels, que jo també vaig gaudir uns anys i veure morir amb tristesa. Ara és un restaurant japonès i cada cop entenc més que les històries que han viscut en aquell cine que tenia cadires de ferro i insectes al projector formen part de la seva motxilla vital.

Tornant a citar Jurassic Park: “la vida s’obre camí” i el cinema també ho farà. Serà amb dues sales menys i potser amb noves cares però el cinema és un os dur de rossegar o una mala herba que no mor mai. Espero escriure d’aquí uns anys com un nou espai a Sant Cugat continua creant records, històries, anècdotes i sent un generador d’experiències que és, en el fons, el que ha de ser una sala de cinema.

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents