El terror, la ciència-ficció i l’amor

A falta de pocs volums per tancar la sèrie sobre cinema clàssic, aquesta setmana no ens centrarem en un gènere en concret, sinó que farem una mica de poti-poti i en tocarem tres de diferents que considero que han d’aparèixer en el nostre retrobament amb el passat: el terror, la ciència-ficció i el romàntic. Els dos primers no van ser gèneres principals durant l’època clàssica, i van explotar en gran part passats els anys 60. I tot i que el romanticisme és una constant en el cinema clàssic, el romàntic no és un gènere com a tal, sinó una temàtica o subgènere que va sempre enganxat a un altre. És per això que cap d’ells tindrà un volum específic, però si mereixen la nostra atenció perquè hi trobarem pel·lícules que ens faran al·lucinar i gaudir.

Començant pel gènere de terror, com quasi tots, aquest ja va començar a l’època del cinema mut, i ja ho vam veure. “Els films de terror són la versió actual de les històries i poemes èpics que s’explicaven al voltant del foc els nostres avantpassats”, deia l’actor Patrick Wilson, i és que generar por cap als altres és un passatemps humà des de fa molts segles. I si hi hagués algú darrere teu ara mentre llegeixes tranquil el diari…?

El que més va lligat al cinema de terror són els monstres. Després del Dr. Cagliari o Nosferatu, el cinema sonor als anys 30 comença amb films de grans monstres que han sobreviscut fins avui: Dràcula (1931) i Frankenstein (1931), dues pel·lícules que avui ja no fan por, però que en el seu moment van fer-ne molta, ja que les audiències no estaven acostumades a les imatges xocants o a un llenguatge audiovisual que potenciava el terror. Recomano Frankenstein, una de les millors per entendre el cinema de monstres. Les dues van ser produïdes per Universal Studios, sense dubte la productora més terrorífica. És la que més es va centrar a fer terror en tot el període clàssic, i de gran qualitat. D’aquell mateix any també destaca Dr. Jekyll and Mr. Hyde (Mamoulian, 1931), que explora la doble personalitat i la part més fosca de la ciència.

Durant els següents anys veurem tot de monstres en pantalla que reflectien la por de la societat de llavors a una mort prematura, i és que el gènere de terror, com ho fa el cinema en general, ens ofereix una imatge clara de les pors i ansietats col·lectives de la societat al llarg de cada dècada. Vindrien La Momia (1932) o The Invisible Man (Whale, 1933) –en català L’Home invisible– de les millors d’aquells anys i del mateix director que Frankenstein, va ser un gran èxit generant moltíssimes seqüeles i tenia uns efectes visuals totalment trencadors. La pel·lícula no para i té un ritme salvatge.

També trobem El llop humà de Londres (1935) i L’home-llop (1941), el primer gran monstre cinematogràfic que no està tret de la literatura i que és una creació exclusiva del cinema. Té bon ritme però ha perdut els seus efectes de terror i avui queda com una peça innocent i passada, però si que va generar totes les bases de la mitologia de l’home llop i del cinema de licantrops, on destaca La Dona Pantera (1942). Un altre clàssic del qual s’han fet desenes de films és El Fantasma de l’Òpera (1943), que també té una versió en cinema mut el 1925, però que aquí encara buscava la manera d’encaixar bé la història en pantalla, que sí que van aconseguir les versions posteriors. Sí que recomano Creature from the Black Lagoon (Arnold, 1954) –en català La dona i el monstre– que té una duració molt assequible i és una bona lliçó de com generar misteri, terror i drama al voltant d’un monstre de gran força visual.

Després de la Segona Guerra Mundial, les pors de la societat van canviar cap al temor d’una guerra nuclear, i això va notar-se en el gènere. Neix Godzilla (Honda, 1954) al Japó, una gran metàfora amb molt de rerefons social, o I Married a Monster from Outerspace (Fowler, 1958) –en català Em vaig casar amb un monstre de l’espai– que té un títol tanoca i és una producció de sèrie B, però té una idea atractiva que dóna espai per la reflexió i les emocions.

El problema del cinema de terror és que les seves pel·lícules són les que envelleixen més ràpidament, i el què ens provocava malsons fa 10 anys, ara ens pot fer fins i tot riure. La por va molt associada a una època, i a més el gènere veu molt dels efectes visuals i del llenguatge cinematogràfic, on elements com el so o la llum són claus, així que quan passen els anys i totes aquelles tècniques queden obsoletes, el film se’n ressent. És per això que cal ser comprensiu amb les pel·lícules clàssiques i no només valorar-les per la por o els ensurts que ens provoquen, sinó també per la coherència de l’argument, la proposta visual o l’interès i misteri que aconsegueixen crear.

Per si voleu buscar altres films, fer-ho a través dels actors és una bona idea, així que aquí us donarem unes pistes. L’actor més important del terror clàssic és Boris Karloff (Frankenstein), el més icònic o representant del gènere. També hi destaquen Bela Lugosi (Dràcula) o Claude Rains (L’home llop), o cap als últims anys del període, Christopher Lee (La Mòmia). De les tres últimes recomanacions de terror, en tenim dues europees. Són l’estranya Dead of Night (1945) –en català Al morir la nit– que és un dels primers films episòdics de la història, a partir de petites trames genera una atmosfera de terror cada cop més gran, i Les Diabòliques (Clouzot, 1955), entre el thriller i el terror i que es va guanyar el públic amb la maldat i perversitat del seu guió. Finalment, tenim The Night of the Hunter (Laughton, 1955) –en català La nit del caçador– que es coneix com la pel·lícula més inquietant de la història, una joia del terror que no et pots perdre.

Dos gèneres que estan molt lligats entre ells són el terror i la ciència-ficció, sobretot perquè de forma natural les històries que busquen fer por inventen fenòmens paranormals o monstres impossibles, i les pel·lícules de ciència-ficció moltes vegades mostren realitats futures molt fosques, apocalíptiques i distòpiques. No és casualitat que el nostre festival de Sitges, dels més importants del món, barregi aquests dos gèneres. Alguns exemples d’aquesta unió són The Thing from another World (Hawks, 1951) –en català Enigma de l’altre món– insuportablement bona, va marcar el model de les invasions alienígenes al cinema per molts anys. Com per exemple The War of the Worlds (Haskin, 1953) –en català La guerra dels mons– menys inspirada i visualment obsoleta, però entretinguda i molt coneguda. O The incredible Shrinking Man (Arnold, 1957) –en castellà El increïble Hombre Menguante– una brutal obra freak plena d’idees que a més ofereix una reflexió sobre l’existència i la vida després de la mort.

Seguint en la frontera borrosa que separa els gèneres, trobem Invasion of the Body Snatchers (Siegel, 1956) –en català La invasió dels lladres de cos– una intel·ligent denúncia de la paranoia anticomunista que encara avui és rodona. També van ser icòniques La Mosca (1958), sobre un home mosca, La humanitat en perill (1954), sobre formigues gegants, o The Blob (1958), sobre una massa amorfa que s’ho menja tot. Totes tres són interessants, però tenen el mateix problema.

I és que si no ets un enamorat de la ciència-ficció es fa un pèl difícil fer recomanacions de clàssics, ja que molts formaven part del popular cinema de monstres i, per tant, ara tenen monstres, efectes i posades en escena caduques i quasi ridícules. Això també és provocat perquè una gran part de la producció del gènere era de sèrie B, que no gaudia de tots els diners necessaris. El cinema encara no estava preparat tècnicament pel allò que aquests films necessitaven, i per això la ciència-ficció va acabar d’explotar entre els anys 70 i 80, quan la tècnica ja era més propera a les intencions de les històries.

Si us voleu assegurar que no trobareu monstres o bitxos estranys, mireu Destination Moon (Pichel, 1950) –en català Amb destí a la lluna– un altre clàssic més realista i seriós que busca ser didàctic científicament. Va marcar l’inici d’una dècada de recuperació per al gènere, la millor dècada del període clàssic, ja que als anys 40 la producció va ser molt baixa. El film de ciència-ficció que més recomano és The Day the Earth Stood Still (Wise, 1951) –en català Ultimàtum a la Terra– que no només és una gran pel·lícula retro-futurista (com totes les clàssiques), sinó que ofereix una gran visió de com és la humanitat vista des de fora i com són totes les seves contradiccions. Entra en joc per primera vegada la reflexió de “som els humans la veritable amenaça?”.

Tot i que arriba passada per uns anys, la millor manera per tancar l’època clàssica de la ciència-ficció és amb 2001: A Space Odyssey (Kubrick, 1968) –en català 2001: Una Odissea de l’Espai– que va ser tota una revolució i és l’obra per excel·lència del gènere. Però atents! No és una pel·lícula ni fàcil, ni comercial, ni entretinguda. No t’enamorarà per veure més clàssics. És una pel·lícula llarga i lenta, de poca trama i poc diàleg, però purament cinematogràfica: les imatges desprenen un magnetisme i una força que es quedaran amb tu un cop el film ja s’hagi acabat.

I per acabar, afegim al plat l’últim ingredient: el romanticisme. No és un gènere i mai va sol, però és molt identificable, i és el motor d’innumerables films. Aquí parlarem d’aquells en què l’amor és la peça central de la pel·lícula, i no una trama secundària. Perquè ser-hi, hi és en quasi totes les pel·lícules. “L’amor és la raó per la qual seguim vius”, que deia Robin Williams. I un avantatge que té és que l’amor mai es fa vell, i per tant les seves pel·lícules poden arribar a ser atemporals. Si funcionen tan bé de manera global és perquè treballen per fer-nos sentir emocions, cosa que hauria de ser sempre la prioritat número u del cinema. És aquesta cerca de l’emoció la que fa caure el romanticisme en el melodrama, que no és més que la dramatització i l’èmfasi dels sentiments. També s’anomenen drames romàntics. El drama és el gran company de ball del romanticisme juntament amb l’altre eterna parella, la comèdia romàntica.

Un film d’emocions fortes és An Affair to Remember (McCarey, 1957) –en català Tu i jo– que combina drama i comèdia amb molt d’equilibri i és d’aquelles que pot deixar empremta. Un altre clàssic per recordar és Brief Encounter (Lean, 1945) –l’aventura romàntica més coneguda d’Anglaterra, i una gran pel·lícula sobre la repressió de l’amor. Emocionalment pot ser desoladora, però val la pena veure-la.

Per relaxar-nos una mica, viatgem fins a Irma La Douce (Wilder, 1963) –en català Irma La Dolça– una història d’amor plena de bogeria i humor, que a més va escalant a poc a poc sense poder tornar enrere i que juga amb l’exageració per sorprendre’t constantment. Encara en un ambient de comèdia, trobem Roman Holiday (Wyler, 1953) –en català Vacances a Roma– on, de manera molt natural i senzilla, una princesa rebel coneixerà un periodista que primer només es vol aprofitar de qui és ella. Aquesta primera intenció egoista que s’acaba diluint envers l’amor és un recurs de guió molt repetit en el subgènere. Aquí podem enamorar-nos d’Audrey Hepburn, una de les més freqüents en l’amor de Hollywood. Tampoc oblidem una pel·lícula feta 4 vegades –una molt recentment–, A Star is Born  (Cukor, 1954) –en català Ha nascut una estrella– on recomano la versió de Judy Garland, ja que és la que millor mostra el sofriment.

Tornant al drama, LeRoy va dirigir dues pel·lícules sobre el retorn dels soldats de la I Guerra Mundial i els seus fantasmes, el millor Random Harvest (LeRoy, 1942) –en català Boira en el passat– considerat un dels melodrames més importants, que juga amb la importància dels records i del passat, i com de fràgils podem ser sense ells. L’altre és Waterloo Bridge (LeRoy, 1940) –en català El pont de Waterloo– també una bona pel·lícula en una història d’amor, dolor i desencant: “l’amor ho és tot, i alhora tot t’ho treu”. Va ser el primer film de Vivien Leigh després de protagonitzar un dels clàssics de l’amor més grans de la història: Gone with the Wind (Fleming, 1939) –en català Allò que el vent s’endugué– d’un èxit irrepetible, amb una gran història molt ben narrada, però difícil d’aguantar per molts per la seva durada de quatre hores.

Aquell mateix any també es mereixia l’Oscar Dark Victory (Goulding, 1939) –en català Amarga Victòria– avui encara vigent i en plena forma, que t’arriba molt endins gràcies a la gran actuació de Bette Davis. “Fins on arriba l‘ésser humà per la felicitat d’aquells que estima?”. Davis va convertir-se en la reina de Hollywood a Jezebel (Wyler, 1938), que descriu amb encert la vida del sud americana i on la dona té molta força. És brutal com parla de la gelosia i la seva ambigüitat. Qui és el dolent? Davis? O Henry Fonda?

I tanquem amb una de les meves preferides, Marty (Mann, 1955), un film inusualment intel·ligent, sensible i càlid d’un home solter que busca dona. Hi ha alguna cosa més simple i alhora complicada que aquesta? Al final, l’amor en l’art i en la vida està per tot arreu, en allò bo i en allò dolent, i també pot ser-hi en pel·lícules de suspens o terror com per exemple Rebecca (1940), on Hitchcock ens barreja l’amor i l’obsessió.

Fins aquí arriba la mescla de gèneres. He anat a triar els gèneres més forts i que més passions aixequen, gèneres tan marcats que t’obliguen a posicionar-te: o t’agraden o no t’agraden. No és que t’agradin algunes de terror i d’altres no, sinó que quan es parla, s’agafa el concepte al complet, igual que amb el romanticisme. Això passa perquè són dos dels gèneres que més treballen amb l’emoció, i per tant ens afecten més personalment. Al final, tot està dins nostre, i com diu Stephen King, “els monstres són reals, i els fantasmes també. Viuen a dins nostre i, a vegades, guanyen”.

Joan Paüls
Joan Paülshttp://www.joanpauls.com
Joan Paüls és un director i guionista de cinema terrassenc que va iniciar-se als 17 anys amb el seu primer curtmetratge i que no ha parat des de llavors. Amb formació universitària a Barcelona i de Màster a Londres, ha treballat en la indústria tant a Londres, Madrid, Barcelona i Los Angeles. Veí de l’ESCAC, sempre ha treballat en el cinema des del guió i des d’una vessant literària que el porta a prioritzar la història, el text i el treball amb els actors per sobre de tot. Els seus curtmetratges han tingut quasi un centenar de seleccions internacionals i entre ells sumen una trentena de premis, com ‘En el fondo del mar’, ‘One Way Flight’ o l’exitosa ‘Ferides’, guanyadora dels Premis VOC. També ha treballat per empreses com Somesuch, Magic Light Pictures, RCR Films o Harold Entertainment, fent desenes de videoclips i involucrant-se també en el món de la publicitat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents