Els orígens comiquers de Shazam es remonten a 1940… El número 2 de Whiz Comics mostrava al món per primer cop un nou superheroi que llavors tenia el nom de Captain Marvel. Sí, tal com llegiu. Si voleu saber-ne més sobre això consulteu aquest magnífic article de Jordi Ojeda. El personatge creat pel guionista Bill Parker i el dibuixant Clarence Charles Beck arriba ara renovat als cinemes amb una estètica actual i un to còmic millennial que de ben segur encantarà a les noves generacions de cinèfils. De fet, el personatge ha tingut un llarg i tortuós camí al món de la literatura (i fins i tot a la televisió) i l’adaptació que ha fet servir ara Warner Bros és la del còmic de 1952.
Feta aquesta necessària introducció sobre el personatge, passem a parlar de la pel·lícula. Podríem acabar ràpid la crítica definint aquest producte com una versió del Big de Tom Hanks amb temàtica superheròica o una espècie de “Deadpool light” i per a tots els públics. Però hi ha més que això darrere… A banda d’un escrupolós respecte al còmic (en estètica i en portar a la pantalla els orígens del personatge), l’actualització Shazam! no podia ser més encertada. El film connecta automàticament amb un humor simpàtic i efectiu (sense la grolleria i la irreverència de Deadpool, ni el sobre esforç d’altres pel·lis DC). La naturalitat dels actors i els gags funcionen des del principi i fan de la pel·lícula una interessant i refrescant experiència. Això sí, no us espereu res gaire profund i intens; Shazam! és més una comèdia (gairebé una paròdia) que un film de superherois.
El mèrit de tot plegat és doble. Per una banda un guió intel·ligent que sap combinar el respecte a l’original amb la nova generació d’adolescents. El film és capaç d’explicar-te l’origen mitològic dels superpoders del personatge i a la vegada jugar amb la viralitat dels vídeos a Youtube, els selfies absurds i els encara més absurds balls de Fornite. És a dir, una sàvia barreja que serà la base del seu èxit. Per altra banda la tria dels actors és força encertada. Els nens protagonistes (sobretot els secundaris) aporten el carisma que potser li manca al protagonista i l’alterego adult de Billy Batson (Zachary Levy) compleix amb escreix la seva tasca de bufó de l’espectacle. El malvat de la funció, el Dr. Thaddeus Sivana (interpretat per Mark Strong), és l’element més clàssic (i avorrit del film). Malgrat el guió juga amb la seva condició de superdolent no deixa de semblar-nos un xic exagerat i estereotipat.
Sembla que finalment DC + Warner Bros estan jugant bé les seves cartes. El film mostra constants referències a altres superherois de la casa (especialment Batman i Superman) i no us sorprengueu si aquest descarat personatge acaba sumant-se a la Lliga de la Justícia o al que sigui que tenen planejat per rescatar les desfetes de Batman vs Superman i la pròpia Justice League. La nova línia de “secundaris” iniciada per Wonder Woman i continuada amb Aquaman està donat més alegries (i diners) que no pas els clàssics. Així doncs, és recomanable un visionat de Shazam!. No tant pels efectes especials, les superlluites o la mística/nostàlgia dels superherois de tota la vida, sinó per la desimboltura i naturalitat del conjunt. En resum, tots aquells que vaticinen la fi de la moda de film de superherois sembla que hauran de menjar-se els improperis i les prediccions. Tenim superherois per estona!
Veredicte
El millor: la frescor de l’humor (apte per a tots els públics) i la connexió amb la nova generació de cinèfils (nadius digitals).
El pitjor: la personalitat i els tòpics del dolent dolentíssim i els seus minions diabòlics.
Nota: 7,5
