El realitzador italià Nanni Moretti torna més carregat d’energia i ideologia que mai. De fet, irònicament, explica al seu nou film que si es dedica a veure pel·lis bones (posant com a exemple la mítica Lola de Jacques Demy) mentre menja gelats amb la seva família, com pretenem que es plantegi la direcció de nous films. Per aquest motiu a El sol del futuro (Il sol dell’avvenire) ens presenta una multiplicació argumental per tal de recuperar el temps perdut. Però no tant si tenim en compte que Moretti és un dels més grans directors actuals que ha presentat pel·lícules com Caro diario, La habitación del hijo (La stanza del figlio), Habemus papam o Tres pisos (Tre Piani).
Del pessimisme a l’optimisme
Com ja hem dit, El sol del futuro és un film amb una estructura argumental complexa. Ens presenta un director de cinema plantejant amb el seu equip el rodatge d’un film històric sobre el partit comunista als anys 40. D’aquesta manera alterna escenes de la contemporaneïtat amb les mateixes seqüències del rodatge. Però, un nou gir, fa que en les escenes modernes tot estigui cap per avall: el seu matrimoni està en crisi, la seva filla surt amb un home de molta més edat, els actors protagonistes s’enamoren durant el rodatge.
Progressivament, la vida s’apodera del rodatge del film que passa de ser una cinta pessimista sobre la derrota comunista a Itàlia a donar un missatge d’optimisme i renovació pel comunisme al cinema i la societat actual (un cop eliminat Stalin de l’ideari). Un tomb que alguns trobaran ingenu, però, en el fons, el que està proposant Moretti és un rearmament de les esquerres i una més gran implicació del cinema, i les arts, en la lluita contra el creixent feixisme ambiental. En aquesta línia no sorprèn gens el cameo, en la desfilada final, de la realitzadora Alice Rohrwacher, una de les esperances del nou cinema realista social amb films com Lazzaro Felice o La Chimera.
El sol del futuro és un film que enamorarà als fans del Moretti més rondinaire i crític amb el món que l’envolta, tal com havia fet a l’inici de la seva carrera on el comunisme, l’església i la societat italiana eren contínuament revisats a films com Ecce Bomo, Palombella Rossa o la ja citada Caro diario o Abril, amb les que té grans paral·lelismes. L’humor i la ironia crítica tornen a fer irrupció per criticar el cinema de violència gratuïta, l’acudit sobre els ‘what the fuck’ a les sèries de Netflix, els joves hipsters que es pensen que només hi havia comunistes a Rússia…
Veredicte
El millor: El retorn del Moretti més irònic i crític amb el món.
El pitjor: que el seu estil directe i personalíssim no arribi als nous espectadors.
Nota: 9
