El film Casi Leyendas de Gabriel Nesci (Días de vinilo o Daños Colaterales) va ser preestrenat dins el marc del Bcn Film Fest obtenint el guardó del Premi del Públic a la Millor Comèdia de la secció Cinema amb Gràcia. La clau del seu èxit és ser una comèdia lleugera, sense pretensions, més que no pas entretenir al públic amenitzant amb un guió dinàmic que encerta amb els seus tocs d’humor i drama en la dosi correcta.
Se centra en la vida de tres amics que van compartir un temps de les seves vides en un grup rock i que van deixar de banda. 25 anys després un d’ells, Axel, (que els va deixar plantats per marxar a Espanya) pren la decisió de retrobar-se amb ells a Argentina, però cadascun d’ells té els seus problemes i està per altres coses. I més encara si la intenció d’Axel és recuperar la banda de rock i arribar on sempre havien somiat de joves.
Els protagonistes els interpreten uns actors especialitzats en el gènere com són Diego Peretti (Mamá se fue de viaje o La noche que mi madre mató a mi padre), Diego Torres (Papeles en el viento o El juego de Arcibel) i Santiago Seguro (Mi gran noche o saga Torrente), que fa el salt transoceànic al cinema argentí i esdevé una interpretació sublim, probablement de les millors vistes fins ara. Al principi genera certa irritació, però de mica en mica esdevé en la figura millor treballada i matisada.
El cineasta cultiva de nou la nostàlgia i l’univers musical, entortolligant la comèdia en una pel·lícula carregada de referències i antecedents del subgènere de les velles glòries del rock’n’roll, que van viure el seu moment àlgid però també la decadència i misèria de l’època.
Compleix el seu objectiu; fer riure i de bona gana, és correcta amb els acudits i comentaris sense passar-se de rosca ni recaure en la mateixa fórmula exhaurida en altra indústria cinematogràfica. Els tres personatges tenen històries diferents i definides amb les quals convida a fer alguna reflexió sobre la vida. Té un toc nostàlgic citant bandes de rock del passat i també representa el drama en diverses facetes, tot i que no emociona com espera.
Veredicte:
El millor: La complicitat entre els tres protagonistes, l’humor combinat argentí i espanyol, així com els temes musicals que atrapen a l’espectador.
El pitjor: Cap al final és força reiterativa i amb la part dramàtica no acaba d’encertar.
Nota: 7
