No he pogut veure en el seu passi de premsa el darrer film d’Andrei Kontxalovsky, Queridos camaradas, perquè la sala on es projectava era plena, seguint rigorosament les mesures de seguretat pel Coronavirus. Espero veure-la en una sessió normal. Però no hi fa res. A mi m’interessa comentar la figura d’un dels directors més polifacètics i internacionals de l’antiga Unió Soviètica, que curiosament ve d’una família d’aristòcrates.
Kontxalovski ha fet Queridos camaradas als 83 anys i, pel que he llegit, volia fer una reflexió a l’estil de Cold War, però ell no té tant talent. He de dir que malgrat haver fet alguns títols molt notables no m’ha semblat mai un geni, sinó un home de trajectòria irregular que s’ha perdut buscant-se a ell mateix. Recordo que després de fer un gran film èpic amb Siberiada (1979, dividida en quatre parts en què reflexionava sobre la història moderna a l’estil de Novecento de Bertolucci, però més auster) o un inspirat (i també èpic) retrat del pintor Andrè Ruvlev, a partir del film de Tarkovski, sobre el mateix personatge se’n va anar a Hollywood i allà es va despersonalitzar. Va fer mitja dotzena de pel·lícules gairebé tots al servei de l’star system, d’estrelles com Natasha Kinski, Kurt Russell, Whoopy Goldberg, Jon Voight o Sylvester Stallone, iniciant una carrera internacional que a reprès de tant en tant. No és que fossin pel·lícules dolentes, Kontxalovski té ofici, sinó que no eren personals, volent adaptar-se als desitjos dels productors de cada país.
Malgrat tots aquests passos, per a mi en fals, la carrera del director demostra les seves inquietuds. Ha tornat a la Rússia que mai no hagués hagut de deixar, ha dirigit teatre, televisió o òpera. Ha compost bandes sonores i en total ha signat uns quaranta llargmetratges de tots tipus, des de clàssics fins a comèdies més o menys divertides o pel·lícules d’acció.
No ha estat un geni, però sí un director a tenir en compte. Quan finalment vagi a veure Queridos camaradas, tindré tot això molt present.
