Molt bé, al 2015 Jurassic World es menjava el box office internacional, fent de l’artefacte una de les primeres cintes del món pel que fa a recaptacions i beneficis, i ja se sap, en aquest negoci el que aporta diners és susceptible d’usar-se un altre cop, i un altre, fins que la cosa quedi ben espremuda i no quedi suc. Cal admetre que revifar una franquícia més que acabada té el seu mèrit. És clar que la cinta de Colin Trevorrow (guionista, amb Derek Connolly de l’actual film d’en Bayona), amb el mateix Spielberg com a productor executiu, no era res de l’altre dijous: un guió prim com el paper de fumar, la tronada tensió sexual dels dos joves protagonistes, molts velociraptors, d’altres dinosaures i, l’estrella gegant d’insaciable gola dentada, l’Indominus Rex, tot amenaçant amb destruir el nou parc d’atraccions instal·lat a l’Illa Nublar, aquest cop amb una grandària i serveis que riu-te’n del Disneyland més desenvolupat de Califòrnia. La pel·lícula es deixava veure. Distreta si es vol. Unes poques brometes aquí i allà, uns quants moments difícils, alguns personatges que traspassaven com si fossin uns M&Ms de xocolata blanca, i a per una altra coseta fins al desenllaç, apocalíptic, entròpic, al·lucinogen i foll fins a límits sublims. I apa, tots a casa.
Jurassic World: Fallen Kingdom no millora l’oferta. És clar que els efectes són astoradors, el moviments de les criaturetes juràssiques arriben a límits de pur virtuosisme, la posada en escena és impecable, la fotografia corprenedora, que cal gaudir-la en pantalla gegant, i bla, bla, bla… però el guió no sols continua sent de paper de fumar, sinó que arriba a nivells que fan posar vermell de vergonya aliena. Tot plegat ho podem veure també en versió doblada al català.
D’entrada, ja no és només que decideixen carregar-se massa oportunament l’Illa Nublar mitjançant l’erupció del volcà, el que planteja l’humorística diatriba de si cal salvar aquestes bèsties en món equivocat… ni tan sols que mig juguin així a la King Kong i s’ho facin per dur, igual que al film de Schoedsak i Cooper, els dinosaures al món civilitzat amb agenda oculta que, òbviament, respon a interessos comercials i militars dels preceptius dolents i antipàtics del guió (tota la cosa duent irremeiablement a la sospita intensa que, abans que arribi el tercer lliurament, efectivament, la franquícia està ja més que liquidada); no és només això, dèiem, que ja fa badallar, és que, a més, els guionistes s’atreveixen a intentar, molt més que no pas a les anteriors cintes, que el públic senti pena per unes criatures monstruoses que, elles soletes, si campen alegrement, poden acabar amb mig món; té gaire sentit, això? El desenllaç, que no desvetllarem, arriba a uns límits d’absurditat i inconsistència decididament inacceptables. És el ‘tot val’ perquè aquí al que s’ha vingut és a una muntanya russa visual i virtual, a veure com unes criatures gegants es carreguen una gran mansió neovictoriana mentre corren enjogassadament pels corredors i procuren alhora satisfer les seves necessitats nutricionals.
J.A. Bayona, a qui a aquestes alçades no negarem pas gran ofici i capacitat de treball, segueix per la via del blockbuster més amuntegador, per ben embolicat amb paper de cel·lofana que estigui. De fet, ha estat sempre un realitzador que ha posat força més interès en els aspectes formals, de gènere tronat, que no pas a cercar uns productes que el defineixin d’alguna manera en estil i autoria; quant a això, potser Un monstre em ve a veure ofereix un guió que, sense sortir-se del seu predilecte gènere fantàstic i de terror, es desmarca un xic de la seva tònica. És una opció professional, res a dir, però fins i tot als blockbusters s’agraeix un guió amb certa densitat: nosaltres, aquí, no la hi veiem. Certa referència a experiments genètics amb humans, o els fàcils problemes ètics quant a què fer amb els dinosaures no passen d’apunts sense cap veritable intenció d’aprofundir-hi.
Per no funcionar, no hi funciona ni la tensió sexual entre els dos protagonistes principals: Chris Pratt i Bryce Dallas Howard, probablement perquè no hi ha temps amb tanta pirotècnia i els guionistes se n’obliden. I quant a l’aportació de Jeff Goldblum, particularment del seu delirant speech final (que òbviament prepara el tercer lliurament sota uns arguments increïbles), millor deixem-ho per a un altre dia.
Veredicte
El millor: uns efectes insuperables.
El pitjor: un guió vergonyós.
Nota: 5
