Se suposa que en un festival de cine l’ingredient principal del plat haurien de ser les pel·lícules que competeixen o s’hi exhibeixen. Al Festival de Cannes això és una veritat a mitges. Està clar que una de les atraccions principals és la catifa vermella per on desfilen les estrelles internacionals i les cròniques i crítiques de com han estat rebudes les pel·lícules a competició oficial. Però, com dèiem, això és només una petita part de tot el que passa a la Costa Blava durant gairebé dues setmanes.
Si aquest festival està considerat el més important del món no és només pel nivell dels films o els noms dels cineastes i artistes que hi assisteixen. Cannes és el mercat i el punt de trobada més rellevant de la indústria del cine on tots els agents implicats en això que se suposa que és l’art de fer pel·lícules es troben, negocien, fan contactes i surten de festa. Tot a preus exageradament cars. Tot amb una façana molt artificial però a al vegada molt real. Als jardins del Grand Hotel, a les festes de les productores o distribuïdores i a les recepcions dels diversos països que venen a vendre les seves produccions es decideixen (sempre amb el permís de Hollywood) el que seran els èxits del futur.
Curiositats i postureig
El primer que sorprèn del Festival de Cannes és que és un festival sense públic. A veure, expliquem-ho bé. No és que la sala estigui buida. El problema és que per entrar als diversos cines s’ha de tenir una des les moltes acreditacions que té el festival. I això vol dir que o bé tens una relació amb el cine (la que sigui) o no entres. En altres paraules: els veïns de Cannes no poden anar a veure pel·lícules al cine del certamen de la seva pròpia ciutat. Actors, productors i directors dels que no són “famosos” fan cues que poden durar més d’una hora per tenir una invitació que val 50 euros al dia i que té una durada màxima de tres dies. I tot això demostrant a través de IMDB que tens aquesta relació que dèiem.
Malgrat això, la gent de la indústria va boja per aconseguir estar al llocs perquè és a les festes i als bars on si ets actor pots conèixer el teu proper director, si ets director pots conèixer el teu proper productor i si ets productor pots conèixer el teu proper agent de vendes o distribuïdor. I això no és tot. Hi ha tota una llarga llista d’indústries que, paral·lelament al festival, busquen el seu lloc per fer també negocis. Dissenyadors d’arreu del món que porten models perquè es facin fotos allà on sigui. Hotels, restaurats i altres clubs de tota mena plens de gom a gom amb gent amb acreditació fent postureig de 8 del matí a 2 de la nit. Iots llogats per productores de cine o canals de tele amb les festes més exclusives. Organitzadors d’estands amb feina dia sí dia també. Càterings… La llista és llarga i diversa. El que està clar és que a Cannes es mouen molts diners i no tots tenen relació amb el cine (i no estem dient res de prostitució i drogues que s’ofereixen pel carrer amagant-se de la policia). I mentrestant, un munt de gent que vol formar part de tot aquest món i s’ho ha de mirar des de la barrera. És molt habitual veure persones pidolant invitacions amb cartellets i papers fets de manera més que rudimentària per aconseguir accedir a la zona del festival que està tancada al públic general.
L’àrab no entra
Segurament un altre dels punts més sorprenents és l’excessiva i sufocant presència constant de la seguretat. L’obsessió perquè no passi res és comprensible però això no treu que sigui feixuga i exagerada. Entrar al Palais des Festival o al Village Intenacional (on cada país té el seu estand) significa fer cua cada cop i passar un control de seguretat com el dels aeroports en cada porta. Detectors de metalls, safata per deixar les claus i el mòbil i sempre dues persones més: una per mirar les bosses i una altra amb un altre detector d’“elements sospitosos”.
I això no és tot… si no tens alguna d’aquestes tan preuadaes acreditacions no hi ha manera humana d’entrar als llocs. Un servidor va ser testimoni de com impedien l’accés a l’actor marroquí resident a Catalunya, Ali El Aziz, al Village Internacional on hi ha la carpa de Catalana Films perquè la seva acreditació començava a ser vàlida l’endemà. Fins aquí tot normal però vam haver de sentir com el responsable de seguretat va dir “aquest àrab no entra”. Una mostra més de la paranoia (i també racisme) que s’ha apoderat del festival tenint en compte els lamentables episodis de terrorisme que ha viscut França i el Regne Unit darrerament. I tot això passejant entre membres de la policia i fins i tot l’exèrcit armats amb metralladores dignes d’algunes de pel·lícules.
Cannes és realment una bogeria de lloc durant 12 dies. Una barreja surrealista de glamour i excessos amanida amb un món paral·lel on la gent que no forma part del joc vol pintar alguna cosa. Això sí, una cosa està clara si vols ser rellevant en el món del cinema i tens vocació internacional sigui quin sigui el teu lloc a la indústria has de tenir una acreditació i deixar-te veure a tants llocs com sigui possible. Els teus projectes futurs poden dependre d’un mojito en una festa, unes ostres en un restaurant o un contacte que passi un conegut o company de “guerra”. El Festival de Cannes és el rovell de l’ou.
