Fa unes de setmanes, mentre intentava triar un tema per a aquest article, em vaig creuar amb una veïna del barri. Feia temps que no la veia i, quan m’hi vaig acostar per saludar-la, vaig descobrir estupefacta que es trobava en un estat de gestació més que avançat. No negaré que, de moment, em vaig quedar clavada a terra, sense saber què dir. I és que aquella noieta, de deliciosos clotets a les galtes i enormes ulls negres, quatre dies enrere duia bolquers i anava asseguda en un cotxet. Aquella noieta, que ara em contemplava confusa i ruborosa, no té més de disset anys.
El trasbals que em sacsejà després de la trobada em va durar hores. No cal citar la quantitat d’idees que em van passar pel cap. Però fou llavors quan decidí inaugurar aquesta secció, que m’han demanat que tracti del cinema i de les dones en un sentit molt ampli, amb una qüestió tan punyent i controvertida com la de l’avortament. Ja ho veieu, jo no m’hi poso per poc. Com deia la meva àvia, sempre lluitadora: “dels covards no se n’escriu la història”.
La problemàtica ha estat tractada al cinema a partir de diversos angles, però mai no ha deixat de resultar actual. No debades en una gran part del món provocar un avortament continua essent un greu delicte i, allà on està permès, a voltes encara apareixen propostes de revisió o de restricció de les lleis (sense anar més lluny, aquí tenim ben fresques les recents intencions reformistes d’Alberto Ruiz Gallardón). El cas és que, des de posicions socials o feministes, des de la crítica més aferrissada o simplement des de la crònica històrica, el tema ha estat tangencial en moltes pel·lícules (recordem, per exemple, Dirty Dancing) i central en d’altres. Òbviament, deixarem de banda el mediocre conjunt d’històries d’adolescents caigudes en desgràcia i tractades com a heroiques mares prematures en les carrinclones cintes que emeten certes teles els dissabtes a la tarda. En canvi, recordarem alguns exemples, sense la pretensió de ser exhaustius, d’honestes mostres del millor cinema: la molt premiada Vera Drake (Regne Unit, 2004); el telefilm Si les parets parlessin (EUA, 1996); 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies (Romania, 2007); la cinta mexicana El crimen del padre Amaro (2002) o Juno (EUA i Canadà, 2007), que també explora la problemàtica de l’adopció.
Tal vegada Vera Drake és la més destacable de les citades, amb l’estil contingut i mesurat del bon cinema britànic. Amb una tècnica narrativa molt teatral, les imatges desgranen una història que ens introdueix amb una minuciositat quasi naturalista en l’ambient de la societat anglesa de la postguerra. L’acció té lloc en un barri obrer de Londres l’any 1950. Vera Drake és una mare de família de classe baixa que treballa de sol a sol: el paradigma del personatge femení, generós i servicial, que dedica la vida a tenir cura de la gent del seu entorn (marit, fills, mare malalta, veïns necessitats). Exerceix d’autèntic àngel del barri i, sense rebre res a canvi, també es dedica a “ajudar” les noies que ho necessiten. Amb naturalitat, amb amor, envoltada de l’anonimat i del silenci. Plena de delicadesa, porta vint anys “ajudant” les dones que es troben en situacions insalvables, des de la mare de família nombrosa i sense recursos que no pot mantenir més criatures a la immigrant de color que no té ningú o l’adolescent típica… Un ventall de problemes humans que acaben configurant el punyent mosaic de la societat del moment. Una societat on el fantasma de la recent acabada Segona Guerra Mundial encara és molt present i on Vera Drake mai no jutja ningú, mai no demana explicacions. La filosofia que la mou és absolutament altruista. I no acaba d’entendre l’enrenou que s’organitza quan la policia la descobreix. La pel·lícula posseeix un conjunt de matisos molt ben dibuixat, sempre amb l’objectiu, quasi documental, de mostrar la realitat de la societat de l’època. El final de Vera Drake és impactant. Quan arriba a la presó i parla amb altres recluses, s’adona amb sorpresa que no és única al món. Allà, preses com ella, en alguns casos reincidents, troba companyes que també havien dedicat la seva vida a “ajudar” les dones que patien. L’espectador té la sensació d’assistir a un fet inevitable de la vida humana. A una mena de ritual compartit i ancestral.
Darrerament, he vist reforçada aquesta impressió amb l’esplèndida sèrie televisiva The Knick, dirigida per Steven Soderbergh. Ambientada a Nova York en els primers anys del segle XX, és un convincent drama històric que indaga en la fundació de la ciutat, les innovacions científiques, sobretot en medicina i cirurgia, i les relacions laborals i humanes. Com a Vera Drake, el tema de l’avortament està tractat de manera extensa i extremadament realista. Harriet, una monja catòlica, es dedica a “ajudar” les dones, i ho fa amb la mateixa filosofia de servei i de necessitat atàvica que impulsava Vera Drake en el Londres de 1950. Com ella, és detinguda i, com a religiosa, expulsada de la congregació i de l’Església; maltractada per una societat hipòcrita que, mentre els era útil, s’aprofitava sense manies dels seus serveis, en especial les dones de posició elevada.
Els supòsits antiavortistes també tenen presència a la història del cinema. A la cinta abans citada Si les parets parlessin, el personatge de la doctora Thompson (interpretada per Cher) és assassinada per un activista enmig d’una acció violenta precisament mentre està practicant un avortament a la clínica on treballa. Tots recordem múltiples escenes, en pel·lícules de tota mena de volada (especialment americanes), on apareixen piquets i manifestacions provida. Tanmateix, l’ideari antiavortista utilitza un vehicle més subliminal que l’atac frontal a l’avortament voluntari. Així, la idea consisteix en llançar un missatge d’amor i vida, d’opcions èticament correctes, de manteniment de l’embaràs en tota mena de circumstàncies com a única possibilitat defensable. Alguns exemples, també sense exhaustivitat, serien El niu caigut, de 1995, que preconitza la gestació d’una dona en coma o On és el cor (2000, amb una adolescent de 17 anys que aposta per no avortar en una situació terriblement adversa).
