Cada vegada que hi penso, se’m fa pràcticament impossible explicar el perquè, el com i el quan. Només sé que m’he convertit a voluntat en una lacra per al sistema capitalista que ens ocupa. Bé, tampoc tant com una lacra, ja que sóc un gran comprador de béns de consum. És una merda, però el sistema ens ha guanyat. Som part d’un motor lubricat amb patiment i desesperació. Sono molt depressiu, perdoneu. No acostuma a ser el to que utilitzo normalment. Suposo que el fet de menjar-me pràcticament tota la filmografia d’Ed Wood en un cap de setmana no m’ha fet cap mena de bé. És més, pot ser fins i tot que ara us parli d’extraterrestres en cementiris en comptes de fer un retrat crític sobre la societat del consum. Però tampoc volia fer això. El que realment volia era recordar com he passat de ser un infant innocent i veure la Blancaneus set vegades al dia a… això, aquest model de vida que em consumeix per dins i em crema com l’última pipada de la burilla que tinc als dits. He deixat de fer esport, he deixat de tenir amics, he deixat de parlar amb la meva família. Visc incomunicat i posseït pel fenomen de la sèrie B. Ha arribat un punt en què soc incapaç de distingir les bones de les pèssimes. De tanta merda que he arribat a veure, tinc el cervell desfet. Ara és una massa grisosa, semi líquida, que em surt per les orelles cada vegada que encenc la televisió. al canal SyFy, si em permeteu, m’agafaré una pausa de dues hores. Després segueixo.
Ja està. Segueixo sense saber on volia arribar. M’agrada escriure paraules, l’una rere l’altre, encara que no aportin res al lector. És molt més senzill llegir que escriure. Si te’n canses, pots plegar. Jo, en canvi, he d’omplir uns mínims. Va, us explicaré alguna cosa de profit. Molts no em coneixeu, per tant us diré qui soc. Heu anat mai al cinema i us heu anat a queixar perquè algú reia després de la mort d’algú important? El que reia era jo. M’agrada prendre’m les coses amb humor. Encara que no sigui un humor estàndard com el que requereixen les classes altes. Soc de poble, i gran part de l’humor burgès aquí no arriba. Suposo que deu ser per la cobertura. Com que fins fa relativament poc no tenia cotxe, acostumava a caminar fins el videoclub del poble, que ara s’ha convertit en una Agència de Viatges. Culpa d’Internet. Encara que al meu poble ens marxa cada deu minuts. Les dues cabres que passegen el Wi-Fi de vegades es perden o s’encanten. Almenys aquesta és l’excusa que dono quan envio un article fora de termini, per tant no li digueu a ningú de dalt que no és veritat, em faríeu quedar malament.
El fet és que el videoclub tenia diverses seccions: Estrenes i Novetats (que segons el senyor no era ben bé el mateix), Clàssics i Altres. Quan no hi havia ningú a casa aprofitava per posar cintes d’Altres. No era porno. En gran part. La majoria de pel·lícules que hi havia eren típiques promocions ideades per desfer-se de la màxima quantitat possible d’estoc que no produís guanys. Moltes d’aquestes cintes han quedat enfonsades en basars xinesos, cadenes com Videoca, o tot-a-cents i es poden comprar pel mòdic preu de 3×1, a cinc euros aquesta 1. En resum, la meva mare em va obligar a llençar gran part d’aquest material ja que ocupava massa espai i no servia per a res. Com que vaig arribar a plorar el dia que em vaig haver de desfer de caixes plenes d’emocions i records, els veïns es pensaven que tronava i van sortir tots a recollir la roba estesa. Va ser molt humiliant haver d’anar porta a porta per explicar el malentès.
En aquesta secció no us parlaré de cinema, us parlaré de nostàlgia i de totes aquelles cintes recollides als racons més foscos dels videoclubs. Perversió moral i moltes hores sense dormir.
