Tot i que la majoria la considera un remake de Raíces profundes (1953), en el fons sempre he pensat que El jinete pálido (1985) deu més coses a Infierno de cobardes (1973) que no pas a la gran superproducció de George Stevens. L’aura fantasmal que Eastwood va inculcar a les seves dues produccions és òbvia en tots els sentits, i més quan ell mateix va confessar en entrevistes posteriors, que el mític i místic personatge que interpreta a El jinete pálido era en realitat un fantasma. Per aquest motiu, em resulta més fàcil pensar que quan Eastwood preparava la història del que seria el seu penúltim western, no era precisament la figura d’Alan Ladd la que tenia en ment. Raíces profundes i El jinete pálido, dues històries aparentment idèntiques, però alhora distants com la figura dels seus protagonistes. Els dos, hereus de la seva època, l’un com a icona de l’edat d’or del western, pistoler d’esperit incorruptible, de grans valors i que dedica el seu temps a lluitar contra les injustícies, i l’altre com a deixeble de l’spaguetti western amb una ànima corrompuda, fugint del passat i ajudant els dèbils com a redempció pels seus pecats.
Si parem atenció i deixem la figura de l’ex soldat confederat Josey Wales a El fuera de la ley (1976) una mica al marge, tot i que no seria complicat trobar-li un forat en tot aquest atzucac que estic intentant explicar, podríem pensar que el personatge del predicador és en realitat el mateix pistoler que arriba a El Lago per venjar la mort de Jim Duncan. Tant l’inici com el final de les dues pel·lícules són molt similars i el rerefons apocalíptic que emana del guió em fa pensar que estem davant d’una possible continuació de Infierno de cobardes, tal com indica aquella seqüència en què el pistoler substitueix amb lletres vermelles el nom del poble pel de “Hell”. Per tot això i per altres motius que no esmentaré per no fer-me més pesat del que m’estic fent, crec que la proximitat entre aquestes dues produccions resulta més que demostrada.
Fa poc Clint Eastwood va fer 90 anys, i per això m’agradaria recordar-lo parlant del que en la meva opinió és una de les seves millors pel·lícules, però segurament no per la qual serà més recordat. Tot i la seva dilatada carrera i haver tocat tots els pals de la baralla pel que fa a la direcció i a la interpretació, al meu entendre, Eastwood sempre estarà especialment lligat al món del western, i per aquest motiu, no he trobat homenatge millor que tornar a visionar El jinete pálido. Sí, ja sé que la glòria se la va emportar quan va rebre els Oscar per Sin perdón (1992), però conscient de ser considerat un pària de la societat i córrer el risc de ser cremat al mig de las plaça del poble, considero que, deixant de banda el guió, la resta d’aspectes d’El jinete pálido, estan mig punt per sobre de Sin perdón.
Recordo que el que em va colpir més el primer cop que vaig veure la pel·lícula, va ser el final. Aquella imatge del genet enfilant muntanya amunt mentre les paraules de la Megan (Sydney Penny) ressonant per la vall, encara m’emocionen a dia d’avui. El jinete pálido és un prodigi de muntatge i fotografia. L’inici del film amb les imatges encadenades de la figura del pistoler arribant al poble, mentre la mateixa Megan demana un miracle per tal d’ajudar la seva família, ja es tota una declaració d’intencions de Joel Cox, que durant tot el film, jugarà amb la figura fantasmal del pistoler, fent-lo desaparèixer i aparèixer com per art de màgia, i donant encara més sentit a la mística que rodeja tot el conjunt. Lluny de l’habitual beix dels westerns més empolsinats, Bruce Surtees, habitual col·laborador d’Eastwood, ens retrata un oest inhòspit i blanquinós, amb la imatge clàssica d’un petit poblat rodejat de muntanyes. La pols es substituïda per la neu i els colors vius i clars de l’exterior es contraposen amb la foscor de les escenes interiors, evocant així aquesta dualitat que sobrevola tot el metratge entre l’ ànima fosca i maltractada que s’amaga darrera la figura borrosa del predicador, i la visió que tenen d’ell els habitants del poble, al qual veuen com a un esser enigmàtic que els portarà la llum i la salvació.
Eastwood va arriscar en una dècada en què aquest gènere havia caigut en l’oblit, i per si no fos poc, va dotar tota la pel·lícula d’un aire mitològic, i per què no, Bíblic que no havíem vist mai en cap altre pel·lícula de l’oest. “I vaig contemplar un cavall pàl·lid. I el nom del seu genet era La mort. I l’infern el seguia” (Apocalipsis 6:8). La pel·lícula posa en èmfasi la capacitat d’inventiva del director sense renunciar a mostrar-nos els seus referents. Des de Don Siegel amb el tarannà sec i aspre del predicador, fins a un final marca de la casa de Sergio Leone amb set Marshals de dubtosa moralitat i aquelles gavardines llargues que ens transporten de nou a Hasta que llegó su hora (1968).
Tot resulta subtil, se’ns parla de tot però sense profunditzar en res. No perquè no se n’hagi sortit, sinó perquè no es pretén alliçonar a ningú. La recorrent lluita del feble contra el poderós, l’etern debat entre el bé i el mal desdibuixat per la dubtosa figura d’un predicador i fins i tot un triangle d’amor entre Megan, la seva mare interpretada per Carrie Snodgress i el mateix predicador. Eastwood passa de puntetes per cada una d’aquestes temàtiques sense acabar arribant mai a cap conclusió, bàsicament perquè no cal arribar enlloc, només cal explicar una història; la història d’un desig que es fa realitat.
Amb aquesta pel·lícula Eastwood confirmava les seves dots per a la direcció i arribava a l’equador de la seva particular trilogia. Sí, abans he dit que El jinete pálido podia ben ser la continuació de Infierno de cobardes, doncs per aquest motiu, també crec que Sin perdón podria ser l’última entrega d’aquest violent tríptic sobre la venjança i la salvació. No és del tot descabellat pensar que el predicador podria ben ser aquell pistoler que arrasa i pinta de vermell tot un poble, com també seria del tot plausible pensar que el personatge que interpreta a Sin perdón, és en realitat la figura d’aquest home que intenta deixar enrere un passat fosc de males decisions. Potser amb aquesta trilogia Eastwood tanca definitivament la llegenda de l’home sense nom que l’ha acompanyat des que el 1964 es calcés les botes d’un pistoler a Por un puñado de dolares. I quina millor manera de fer-ho, que posant-li un nom a la llegenda, el nom de William Will Munny.
No he trobat millor manera de rendir homenatge a aquests 90 anys, que recordar la pel·lícula que va marcar el punt d’inflexió en la seva carrera com a director. El jinete pálido ens va mostrar un director que havia decidit el camí que seguirien els seus films posteriors i que havia adquirit el grau d’experiència necessària per tal d’embarcar-se en camins molt diferents pels qual havia transitat fins aleshores.
Gràcies, Clint per tants anys de cinema, gràcies per tantes històries i gràcies per aquests personatges que ens acompanyaran per sempre més. Predicador, tots t’estimem… jo t’estimo.
