El director Polo Menárguez debuta a la gran pantalla amb una adaptació d’una obra de teatre on l’humor negre i la crítica social són el ingredients principals del còctel explosiu que és El plan. La pel·lícula reuneix en una casa els actors Raúl Arévalo, Antonio de la Torre i Chema del Barco, interpretant tres aturats que es troben per marxar cap a algun lloc que no sabem a fer alguna cosa que no sabem. El que sí sabem és el cotxe no funciona i s’hauran d’esperar una estona abans de sortir. La tensa espera farà aflorar tot tipus d’històries del present i del passat i posarà els personatges contra les cordes. Després de passar per la Seminci i el Festival de Sevilla el film s’estrena el dia 21 de febrer a les nostres sales.
El Plan és una pel·lícula que, malgrat la seva senzillesa, funciona. Sent, com és, una història de personatges gran part del mèrit és, doncs, la construcció dels protagonistes que podem atribuir a l’autor del text teatral el català Ignasi Vidal. La virtut de Polo Menárguez és haver adaptat la dramatúrgia en llenguatge audiovisual i haver triat tres grans actors per interpretar els personatges. I és que la química tots tres flueix tota l’estona i son capaços d’encarnar perfectament tres estereotips de mascle decadent: el perdedor fumeta, el perdedor xuleta i el perdedor que va de cultureta. El que els uneix és la seva condició de fracassats (a nivell social, laboral i familiar) i aquest estrany vincle entre homes que es troben en la mateixa situació (de merda).
Venint del teatre el film no ens deixa sortir gaire a l’exterior i tot ho tenim dins de quatre parets però això no vol dir que el conjunt sigui feixuc. Sí és cert que tot i que els tres actors porten molt bé el pes de l’acció es troba a faltar una mica de varietat paisatgística. Ara bé la sensació de claustrofòbia també ajuda al crescendo de mal rotllo que es va apoderant de l’argument. El film podria ser avorrit si no fos perquè els actors (i el disseny dels personatges) el fan interessant. I no cal oblidar que darrere tot plegat hi ha una crítica gens subtil del món laboral a Espanya i d’una generació d’homes que han estudiat EGB i veuen com el món els ha passat per davant quedant-se ells enrere en una època que no existeix des de fa molts anys.
Veredicte
El millor: els actors (i el carisma dels personatges).
El pitjor: massa conversa pot tirar enrere algun espectadors amb més ganes “d’acció”.
Nota: 7
