Fa temps que, per diferents motius de caràcter personal, no escrivia a El Cinèfil, i això que en tenia un fart de ganes. Tornar a escriure sobre cinema sempre és un gust irremeiable que, per als cinèfils que ens costa tancar la boca en sortir d’alguna projecció fílmica, no deixa de ser una oportunitat de retrobar-nos amb la nostra cinefília personal, amb les particularitats i peculiaritats de les nostres predileccions com a espectadors. Bé, la veritat és que podria haver escollit molts altres títols de l’obra espanyola de finals de segle perquè em considero un inquiet seguidor de les produccions cinematogràfiques de llavors, però, tal com deia fa uns mesos en el pòdcast d’aquesta casa conduït per Jordi Sardiña, sempre tinc una excusa per tornar al nord. Ara que sembla que les noves generacions de cineastes espanyols viatgen cada cop més, per exemple, a les terres gallegues, crec que és especialment paradigmàtic haver escollit, concretament, El Pico (1983), sobretot pel seu vessant històric i polític que, d’alguna manera, va de tot aquell ciutadà que encara vivia a l’Espanya que es resistia a deixar les armes i el terror per reivindicar identitats nacionals.
Una història violenta sobre la violència
Eloy de la Iglesia fa d’El Pico una història violenta sobre la violència d’un context eminentment nacional, espanyol, quan arreu de la península Ibèrica encara es patien els copa de cua de l’anterior règim governamental, tot i que, ben mirat, potser es podrien considerar els primers de l’ara popularment conegut com a Règim del 78, segons quina sigui la consideració política que revisioni els fets històrics que es desenvoluparen a Espanya amb posterioritat a la gran victòria dels socialistes per primer cop en democràcia. El nord del nostre país sempre ha estat per a mi un lloc per quedar-s’hi, o, almenys, un lloc on tornar, així que el Bilbao gris i decrèpit que n’és protagonista a aquesta entrega de l’anomenat “cine quinqui” no deixa de ser el vell record testimonial d’un lloc que estimo i aprecio, la imatge superada pel temps d’una terra on podria haver nascut per segon cop amb molt de gust, si existissin els segons naixements per als qui tenim o sentim una segona casa esperant-nos. Qualsevol que em conegui bé, em reconeix a partir d’aquesta debilitat territorial, n’estic ben segur.
Què és violència? Doncs, per començar amb alguna cosa, violència pot esdevenir la caiguda a terra d’una arma policial a un prostíbul, a la “casa de putes’” on el pare del Paco convida al seu fill per iniciar-se en el món adult un cop ha fet la seva majoria d’edat. Sí, mentre el protagonista del film es droga amb una amiga del prostíbul, l’Evaristo, guàrdia civil i client habitual, es ‘regota’ de les seves anècdotes sexuals fins que li cau de la gavardina la seva pistola, quedant “despullada” la seva identitat social i també la seva conseqüent vergonya. Seguint la referència armada, violència en resulta, evidentment, les dents premudes de l’Evaristo quan dispara sense èxit als terroristes que quasi posen fi a la seva vida, miraculosament salvada pel Paco davant del portal de casa. I quantes vegades es posava fi llavors a una vida ben a prop de casa seva? Moltes, masses. Així, la pel·lícula deixa nua amb un sentit vertiginós del ridícul l’abús de poder que podia ser exercit tant des d’un uniforme com des d’un cotxe a la penombra, dues formes possibles de violència, que després la primera d’elles es torna a manifestar, per exemple, quan el pare apunta pistola en mà al seu fill perquè no marxi de casa en presència de la mare malalta de càncer, després de descobrir el vici del seu fill amb les punxades en vena del seu braç. “Soy heroinómano”, digué.
Un retrat depressiu, marginal i nihilista
Violència pot ser, posem, que una mare drogoaddicta reprodueixi el seu vici al fill que espera durant el seu embaràs, o que aquest fill, ja nascut, no deixi de plorar a causa del “mono” que no se silencia si no és amb una mica de la cocaïna que li posa la seva culpable al xumet, abans que arribi el pare traficant, que interpreta l’Ovidi, i l’apallissi. Prou rocambolesc és el fet que tots dos personatges siguin confidents o socis habituals del cos policial, com així acaba assabentant-se un Evaristo força incrèdul quan emprèn la recerca del seu fill desaparegut, un guàrdia civil que, a partir de llavors, sembla que fins i tot comença a qüestionar la integritat moral del tricorni, el mateix símbol de l’Estat que acaba llençant al final del metratge al mar. Òbviament, les pallisses a les casernes policials són la mostra de la virulència contemporània en aquell temps més evident i notòria.
I què dir de la rellevància dramàtica de la pluja? És ben sabut per gairebé tothom que el clima de la capital basca és més aviat fred, procliu a la precipitació plujosa, i és que la ciutat acaba sent envoltada per una llum neutralitzada, interceptada per un cel ennuvolat, gris, que contribueix a enfosquir els carrerons d’aquesta, des de la perifèria muntanyosa fins al centre de la metròpoli, on es té a tocar les aigües del riu Nerbion. Durant la dècada dels 80, quan la ciutat encara no havia experimentat l’efecte “boom” del Guggenheim, encara es podia considerar una capital de província fonamentalment industrial, metal·lúrgica, sense la renovació o sense el reformisme urbanístic més adaptat al factor de sostenibilitat i a l’atracció cultural després transformada en turística. En aquells anys previs a la transició cosmopolita, Bilbo era una ciutat amb pocs espais concebuts per a la vida pública i verda dels seus veïns ciutadans, de manera que la paleta de colors predominant es trobava era monòtament reduccionista, tret característic que la posada en escena en qüestió aprofita per fer un retrat depressiu, marginal i nihilista de la camaleònica Bilbao.
“Esta tierra es de todos los que quieran vivir en ella”
També plovia la nit que tanca els ulls a l’Urko, millor amic de Paco i víctima d’una sobredosi que, d’altra banda, podria haver matat a qualsevol dels dos. La finestra oberta, la mirada perduda del protagonista o el disc de vinil en marxa són tres elements que fan d’aquest esdeveniment tràgic un succés grotesc i capriciós, perquè propicien la reacció endarrerida de Paco, que es produeix quan l’Urko ja ha consumit els seus últims respirs en una segons tant fulminants com desemparats. Finalment, el seu amic no pot fer una altra cosa que treure-li la xeringa que encara tenia punxada en vena, ja en un cadàver tes i pàl·lid. Paco té una última oportunitat de tocar la pell de qui havia estat el seu únic company de viatge, en presència de Martin Aramendia, diputat abertzale i pare del jove mort. Llavors, amb l’Evaristo també present, Aramendia culmina la misèria de l’assumpte amb una pregunta colpidora dirigida al policia: “¿Cuántos muertos tenemos en nuestras vidas, comandante?”. L’heroïna, utilitzada com un instrument polític més per colpejar la societat basca en mans de les profunditats institucionals, va ser tan terrorista com la clandestina ETA o els GAL, segons la majoria dels seus supervivents. La història recent d’Espanya recull una declaració ja pertanyent al diari de sessions del Congreso que, per primer cos després de molts anys, tornava a assenyalar en un fòrum parlamentari la responsabilitat dirigent de tot aquell opac entramat, amb Pablo Iglesias i la “cal viva” que presumptament incrimina a l’executiu de l’expresident socialista.
Afortunadament, avui en dia, sense una Euskadi embrutada ni assetjada per la droga i amb una reivindicació legal i pacífica de tota entitat nacionalista, bascs i/o espanyols podem viure i conviure en un conjunt geogràfic de realitats i naturaleses plurals, diverses, que enriqueixen la possibilitat única de néixer entre les nostres respectives “pàtries”. Sempre he pensat que Espanya pot i mereix treure coll col·lectivament de les reconciliacions ben finalitzades i conservades, no imagino un millor consens patrimonial com a nació que el d’enaltir els episodis que van substituir les bales per les abraçades entre paisans, la sang per la cura o el “Gora ETA” als carrers per la tolerància i transigència del “Gora Euskadi” transversal. Diuen algunes velles i sàvies llengües que fer política consisteix a saber exercir l’art de cedir quan hi ha una majoria social que demana cessions, suposo que d’això en podrien parlar prou i bé gent com Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi, però això ja excedeix la competència i finalitat d’aquest text. Bé, jo em quedo amb la frase que pronuncia Enrique San Francisco, Mikel a El Pico, quan s’acomiada del ser estimat Paco mentre la pluja no deixa de ressonar: “Esta tierra es de todos los que quieran vivir en ella”. Efectivament, el País Basc de grans artistes com Mikel Laboa o Jorge Oteiza ja és una terra d’acollida, meravellosa i constantment enigmàtica.
