El otro lado és el nom de la nova sèrie creada pel català Berto Romero per a Movistar+. Amb ell mateix com a protagonista, també inclou en el càsting un divertit Andreu Buenafuente en un paper curiós i controvertit. L’argument gira al voltant d’un periodista de fenòmens paranormals que, per fi, ha trobat un cas que pot ser real i veritablement terrorífic. Per resoldre’l, tanmateix, tindrà un ajudant inesperat… el fantasma del seu excap, el Dr. Estrada, interpretat per Buenafuente. La paròdia i l’humor d’El otro lado es combinen amb pinzellades del gènere del terror en una sèrie on fa la sensació que la parella de còmics catalans s’ho han passat molt i molt bé.
Què costa més, fer por o fer riure?
Berto Romero (BR): Fer-ho bé… Totes dues coses. Hi ha el tòpic que fer riure és més difícil però són tòpics.
Andreu Buenafuente (AB): Tot costa. Trenquem ja aquesta dualitat. Construir alguna cosa que faci gràcia és molt fotut i fer terror també. I aquest home va i ara ens diu que ho hem de fer tot barrejat… Jo quasi caic de la cadira. Però li ha sortit.
A la sèrie El otro lado tenien al cap provocar totes dues emocions: riure i terror?
BR: Era l’obsessió des del principi. No és tant la història que volem explicar… El motor va ser trobar el to. Un punt d’equilibri entre comèdia i terror que és molt difícil de trobar.
Quins referents o productes volien imitar/homenatjar?
BR: El més interessant és que no teníem referents. De fet, tenia referents del que no volíem que fos. No volia fer una comèdia pura amb elements de terror com Caçafantasmes. Tampoc no volia fer un producte de terror en el qual de tant en tant riguessis. Com que no volíem copiar tot plegat era encara més engrescador. A Movistar+ els fa semblar molt bé. Els va semblar nou. Nou no és perquè al 2023 tot està inventat… Però sí trobar un to determinat.
La construcció dels personatges és clau i el personatge d’Andreu Buenafuente és clar que està pensat per fer-nos riure. Això sí amb molta caspa.
AB: Em va fer molta il·lusió i una mica de respecte interpretar el Dr. Estrada. Calia preparar-lo bé i fugir de la parella que formem en altres formats. Molta feina però molt agraït. En Berto em deia tota l’estona que el meu personatge és el caramel de la sèrie. És un tòpic que es compleix… Cada cop que obre la boca la gent riu.
Buscàveu la confrontació, oi? El protagonista està al segle XXI, però el personatge d’Andreu Buenafuente està ancorat al segle XX més ranci.
BR: Des de l’escriptura, quan planteges una comèdia és ideal la confrontació. I en cas de Al otro lado és extrema. Viu-Mort. Passat-Present. Home en desconstrucció contra el patriarcat feliç. Era molt llaminer. Tant, que tothom té la sensació que el seu personatge hi és més del que realment el veiem. És com el Tercer home d’Orson Welles. Ens vam haver de frenar per no acabar-ho convertint en una buddy movie.
AB: Li vull llençar una floreta al Berto i l’equip de guió. Estem treballant amb un personatge d’una incorrecció aclaparadora. És una matèria primera absolutament cancel·lable. I crec que la comèdia i la manera d’escriure-la torna a demostrar el gran poder que té. És un individu odiós i fa gràcia. I diu autèntiques barbaritats. Aquest tipus de personatge ha d’estar en bones mans o pot ser molt perillós.
Us ha fet por que aquesta incorrecció se us girés en contra?
BR: No perquè estan ben mesurat i encapsulat. Funciona perquè no hi ha un excés. Tots tenim una mica d’aquest personatge dins. Sobretot la gent de la meva generació. Ens hem trobat que el món socialment parlant és un altre. Hi ha el perill de pensar en la infància com l’arcàdia feliç, però realment no ho era. Era un lloc fosc. Amb un masclisme orgullós.
AB: Jo vaig viure aquella època i vaig conviure amb gent així. En aquell moment ningú no era masclista perquè quasi ni existia el terme. Eren així. Ara, revisant-ho, dius: Déu-n’hi-do.
Haig de fer la pregunta i ho saben. Com veieu els límits de l’humor que ara semblen més qüestionat que mai?
BR: Els límits de l’humor és una cosa molt abstracta. És una barreja entre els que tu intueixes i els que intueix el públic. Però un públic que no és unànime. Potser el que s’ha perdut és el sentit comú, més que els límits de l’humor. El sentit comú és com una mena de brúixola compartida amb tothom que va esclatar i que ara està dividida en moltes brúixoles individuals. En aquest mar de multiplicitat de sentits comuns és més difícil moure’s.
AB: Jo tinc la sospita que tots els que parlen de límits de l’humor són els que volen limitar l’humor. I sobretot, una cosa terrible que és que no sabem molt bé que és la llibertat d’expressió. S’hauria de posar a les escoles perquè tothom l’entengui bé. Jo a vegades també dubto…
Autocensura?
AB: Sí… La sensació d’estar en un món confús, canviant i autovigilat.
Han notat més pressió, en aquest sentit, els darrers anys?
BR: Jo l’he notat sempre. És la clau de la nostra feina. La feina dels humoristes consisteix a anar provant si l’aigua està calenta o freda… És inherent a l’ofici. A mi em sembla bé que siguem més conscients del que fem. Però hi ha límits en altres gèneres. També hi ha límit al drama.
O al terror…
AB: El terror va una mica més escapat i lliure.
BR: El límit de la comèdia sembla que el tenim més clar, però també hem de tenir en compte el drama. Per exemple un programa de televisió que fa un exercici impúdic d’una tragèdia hauria de ser igual de cancel·lable.
Veient El otro lado jo he vist molts cops Íker Jiménez sense que ell surti pròpiament.
BR: Des de l’escriptura hi ha un referent estètic total en l’Íker Jiménez. L’any 2023 no pots fer un periodista de fenòmens paranormals que no recordi a ell. Crec, honestament, que és una figura televisiva. Una icona de la TV d’aquest país. Igual que al segle passat ho va ser Fernando Jiménez del Oso. Íker Jiménez porta 20 anys en antena. Per a mi està al nivell de José Maria Íñigo o Rodríguez de la Fuente…
El otro lado tindrà seqüela?
BR: No ho tinc clar. I ho hauria de tenir clar perquè en soc el creador. Jo crec que la història tanca bé. I no cal resoldre res més.
