Els orígens de Frankenstein al cinema

- Advertisement -

Quan Mary Shelley va publicar el seu conegut llibre Frankenstein o el modern Prometeo (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), el reconeixement va ser immediat (això sí, publicat de forma anònima). Només es trigarien tres anys a publicar la versió francesa, la primera llengua a la qual es va traduir. I a partir del 1823, amb lleugers canvis pel que fa a la primera edició, es va rellançar la novel·la amb la segona edició en anglès, any en què també començarien les adaptacions al teatre, algunes bastant lliures. I en van ser moltes d’adaptacions arreu del continent conforme les traduccions i l’èxit les convertia en populars. Pràcticament cada any des de llavors durant el segle XIX hi hauria alguna representació teatral a Londres, Edimburg, París, Viena o Nueva York.

Al llibre, la criatura protagonista feia més de dos metres i mig, així que la seva iconografia destacava clarament i era fàcil distingir-lo en una imatge. L’alçada i l’aspecte sinistre descrit en la novel·la i la representació i publicitat de les obres de teatre el van convertir en un símbol de la cultura popular, això sí, associat sempre a la maldat i al terror. D’aquesta manera es va utilitzar la seva representació en moltes ocasions en il·lustracions de notícies a la premsa aparentment dolentes per als lectors, com una vinyeta política del 1832 que utilitzava la imatge de la criatura per avisar de l’amenaça de la nova població amb dret al vot. Probablement dels quatre personatges literaris més representats en moltes disciplines artístiques, com són Sherlock Holmes (Arthur Conan Doyle, 1887), Dràcula (Bram Stoker, 1897) i Tarzan (Edgar Rice Burroughs, 1912), la criatura de Frankenstein és el que s’enduria per sempre la pitjor part en aquest sentit.

- Advertisement -

- Advertisement -

El cinema no podia ser aliè a l’encant de la novel·la original. La primera producció en què es va adaptar és el curt Frankenstein (1910), dirigit per J. Searle Dawley i interpretat per Charles Ogle i August Phillips en el paper del monstre i de Frankenstein, respectivament. D’una durada de 16 minuts i considerat perdut durant dècades, es va recuperar i és possible veure’l, això sí, de forma precària. Destaca per ser una producció de l’inventor Thomas A. Edison.

El primer llarg duraria 39 minuts, una producció italiana titulada El monstruo de Frankenstein (Il mostro di Frankenstein (1921), dirigida per Eugenio Testa i interpretat per Luciano Albertini com el Baró Frankenstein i Umberto Guarracino com el monstre. No es conserva la pel·lícula, queda algun fotograma i la poca informació coneguda correspon a la crítica publicada, molt insuficient per saber com va ser realment l’aproximació a l’obra de Shelley.

Així que la primera adaptació destacada es va produir als Estats Units per la Universal Pictures en el mític any 1931, on dues pel·lícules iniciarien una llarga llista de cinema de terror de l’estudi cinematogràfic: Drácula (Dracula, 1931), dirigida per Tod Browning amb Bela Lugosi com a protagonista, i El doctor Frankenstein (Frankenstein, 1931), dirigida per James Whale i amb la recordada interpretació de Boris Karlof com el monstre. L’alçada de l’actor, el crani quadrat, els cargols al coll, l’expressió corporal i les cicatrius quedarien associats per sempre a la iconografia del personatge i influiria en moltíssimes produccions en el futur, siguin paròdiques o no, com el mateix pare de La família Monster (The Munsters, 1964-1966), per exemple.

L’actor Colin Clive interpretaria el personatge del Dr. Henry Frankenstein (el canvi de nom del personatge ja és una indicació de la llibertat del guió adaptat), al qual el recordem per la seva mítica frase “It’s Alive! It’s Alive!” (en català, Està viu! Està viu!, referint-se a la criatura). El llibre de Shelley va ser innovador en molts aspectes, però en destacaria especialment en la creació del concepte del que es coneix com a Bad Doctor o doctor malvat, és a dir, el perfil del científic que utilitza la seva saviesa per fer un ús no apropiat per uns interessos narcisistes, econòmics o d’ambició de qualsevol tipus. El cinema ja havia mostrat aquest perfil en pel·lícules tan destacades com el El doctor Mabuse (Dr. Mabuse, 1922) i Metrópolis (Metropolis, 1927), ambdues dirigides per Fritz Lang, totes dues, per cert, adaptacions també de novel·les homònimes, de Norbert Jacques (publicada el 1921) i Thea von Harbou (publicada el 1926), respectivament.

Aquest perfil desestabilitzador del científic creador de l’androide Maria a la ciutat de Metrópolis, o el del criminal Dr. Mabuse i la seva xarxa de col·laboradors imposant la por, no destaquen només estèticament pel seu expressionisme cinematogràficament, sinó també per un aspecte sociològic més profund de l’Alemanya d’entre guerres i de la representació a la ficció del totalitarisme i de la importància de la ciència en la seva propagació i manteniment, amb un menyspreu a la humanitat descarnat i amb un afany de sotmetre, dominar i controlar.

Però la pel·lícula d’Universal té un esperit americà des del punt de vista sociològic, tenint en compte que està concebuda en el context de la gran depressió i amb una particularitat a destacar: l’homosexualitat coneguda i reconeguda del director de la pel·lícula James Whale, a qui molts cops se li ha atribuït un paral·lelisme de la persecució al monstre de la pel·lícula a la persecució que ell mateix vivia. Aprofito per recomanar una gran pel·lícula que mostra els darrers mesos de vida del director i un traç de la seva personalitat, interpretat magistralment per Ian McKellen a Dioses y monstruos (Gods and Monsters, 1998) dirigida per Bill Condon.

L’èxit de Dràcula i d’El Doctor Frankenstein va propiciar en els següents anys un reguitzell de pel·lícules de monstres (la mòmia i l’home invisible, entre d’altres), però l’èxit aclaparador de la pel·lícula de Whale va afavorir que fos la primera de fer-se una seqüela dirigida pel mateix director: La novia de Frankenstein (Bride of Frankenstein, 1935). Si la primera pel·lícula era una adaptació lliure del llibre de Mary Shelley, a partir d’aquest moment tot serà inventat. Com a curiositat, a l’inici del llargmetratge l’actriu Elsa Lanchester, que va interpretar el monstre que donava títol a la pel·lícula, feia durant uns instants el paper de Mary Shelley rodejada de Percy Shelley i de Lord Byron a la mítica Villa Diodati la nit en què es va concebre la idea de la novel·la.

- Advertisement -

L’èxit va superar econòmicament la primera i, probablement, també en la factura final, i va propiciar una tercera part, El hijo de Frankenstein (Son of Frankenstein, 1939), aquest cop canviant el director, el resolutiu Rowland V. Lee. Boris Karlof tornaria a encarnar el monstre i apareixeria per primer cop un personatge emblemàtic de l’univers de Frankenstein: l’ajudant Ygor, interpretat pel llegendari Bela Lugosi, confirmant una característica comuna a la trilogia, l’elecció d’un càsting excepcional que contribuiria de forma determinant en la mitificació dels personatges i en la seva representació en el futur. Un bon exemple és l’excepcional paròdia El jovencito Frankenstein (Young Frankenstein, 1974) dirigida per Mel Brooks, on el mateix director reconeix la influència d’El hijo de Frankenstein, especialment en la preparació del personatge de Ygor, magníficament caracteritzat per l’inoblidable actor Marty Feldman. Per cert, si el laboratori d’aquesta pel·lícula us recorda al de les pel·lícules de Whale no anireu desencaminats, era el mateix decorat literalment, Brooks va descobrir per casualitat que el dissenyador artístic el guardava en un traster i el va poder recuperar per emprar-lo per un últim cop a mode d’homenatge, fins i tot amb la seva supervisió per assegurar la fidelitat a l’original.

La Universal ho va intentar un quart cop a El fantasma de Frankenstein (The Ghost of Frankenstein, 1942), amb Lugosi com a Ygor però amb Lon Chaney Jr. com al monstre, ja sense els resultats de les tres primeres, també producte d’un desgast de les pel·lícules de monstres i un cansament per part del públic. Amb un intent desesperat d’aprofitar els èxits de la dècada anterior la productora comença a fer pel·lícules on interactuen els monstres, bé per parelles, bé tots de cop. D’aquesta època resulta Frankenstein y el Hombre Lobo (Frankenstein Meets the Wolf Man, 1943), amb Chaney com l’home llop i Lugosi com el monstre per primer cop, al que també per primer cop se li anomena Frankenstein en una pel·lícula. Després s’estrenaria La mansión de Frankenstein (House of Frankenstein, 1944), amb Chaney fent d’home llop, John Carradine de Dràcula, i Glenn Strange com el monstre i, atenció, amb Boris Karlof fent de científic malvat (paper que interpretaria en moltes més ocasions al llarg de la seva vida). La barreja de monstres canviaria de casa tal qual a La mansión de Drácula (House of Dracula, 1945), amb el mateix trio protagonista i sense la participació de Karlof aquest cop.

La darrera aparició del monstre en una pel·lícula de la Universal acabaria sent una comèdia del popular duo Abbot i Costello, amb Chaney, Carradine i Strange de nou com l’home llop, el vampir i el monstre a la mítica Abbott y Costello contra los fantasmas (Bud Abbott Lou Costello Meet Frankenstein, 1948). Una dècada després tornaria a renéixer el personatge del monstre, aquest cop produït des de la productora anglesa Hammer Films… però això… això és una altra història.

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents